Sherman Alexie

Poc després de perdre una feina i trobar-ne una altra, vaig tenir un mes en blanc que vaig dedicar a llegir llibres de la nova feina. Tal i com segur que els passa als entrenadors que fitxen per a un nou equip i han de visionar vídeos de partits endarrerits per fer-se una lleugera idea sobre com juguen, a mi se’m van proporcionar exemplars dels darrers títols d’Edicions de 1984.

Vaig posar-me el xandall —pijama— i vaig començar a llegir de la manera que llegeixen els professionals, amb rigor crític, ànim comercial, amb un llapis a la mà. «Amb un llapis a la mà, pur qué?» No saps com llegeixen els llibres, els lectors professionals? T’explicaré una història. Un dia em van convidar a un programa de llibres que s’emetia en directe, i vaig poder observar que els professionals de la lectura, abans d’enfrontar-se a les càmeres, havien agafat un llapis a casa seva i s’havien anat apuntant idees a la pàgina de cortesia que els editors posen al final dels llibres, de manera que el professional, davant de la càmera, va esfilagarsant el seu discurs bo i llegint les coses que vol dir del llibre i que porta apuntades de casa. Eviten així quedar-se en blanc. «Molt hàbils.» Sí. Però jo vaig ser incapaç de fer-ho així. «Pur qué?» Doncs perquè el llibre no m’ho va permetre. Perquè el llibre em va transformar en un lector lliure. Sí, company; alliberat de tacticismes, alliberat d’objectivitats, d’interessos creats, alliberat de rellotges i alliberat d’obligacions que encara no tenia. Vaig mirar-me el llapis amb estranyesa. L’instrument del lector lliure són els ulls. Vaig llençar el llapis ben lluny. Anava llegint relat rere relat de Danses de guerra, de Sherman Alexie, en traducció d’Esther Tallada,  fins que em vaig posar nerviós. «Nerviós? Pur qué?» Doncs perquè encara no treballava a Edicions de 1984. Perquè encara era a boxes. I havia de tenir la boca tancada. I quan has estat il·luminat per un llibre tenir la boca tancada és la pitjor de les condemnes.

Per fugir de la condemna, vaig dir-me «Eh, tio, sigues lliure, home, llegeix coses d’altres equips per veure què tal juguen». I vaig començar a llegir Ciutat oberta, de Teju Cole, Quaderns Crema, traduït per Xavier Pàmies. La meva companya, lectora lliure, va recollir sigilosament el Danses de guerra que jo havia abandonat a la tauleta del menjador perquè m’havia posat nerviós. Ciutat oberta és excel·lent. Va d’un home de mitjana edat que es passeja per Nova York, que va a Brusel·les, i després torna a passejar per Nova York. L’home és afroamericà, però no li agrada gens que li diguin que és afroamericà. De fet és nigerià, però fa temps que viu a Nova York; l’home s’enutja quan el típic taxista afroamericà li diu «Què tal, germà?». «Pur qué?» Ah, jo què sé. No li agrada i punt. La lectura de Ciutat oberta és plaent, molt plaent. És com observar com s’arrissa l’aigua d’un estany quan hi bufa el vent. Sí. Com veure que el vent fa tremolar suaument les fulles dels arbres. És hipnòtic. Els ulls comencen a pesar. Ja ets a Nova York, amic meu, i fot un fred que pela… Ja hi ets… Um… M’adormo, caic en el coma dolçament, emportat per la literatura refinada de Teju Cole, però després, maleït sigui, em sacseja una rialla de molts decibels de la meva companya, que navega a la velocitat del vent sobre Danses de guerra (Edicions de 1984, col·lecció Mirmanda). Llegeix i riu i s’ho passa la mar de bé i jo em moro d’enveja. «Per què rius?», dic, molest.

A l’hora d’anar a dormir em llegeixo Joseph Anton, de Salman Rusdie, una mena d’autobiografia molt interessant sobre els anys de captiveri i fàtua que va patir l’autor dels Versos satànics. És un llibre acollonant, sí. Però no me’l puc acabar, maleït sigui. Té gairebé 700 pàgines, me’n falten menys de cent, i no me’l puc acabar. «Pur qué?» Perquè ja n’estic una mica cansat. I no és el llibre, que quedi clar. Sóc jo. Em passa el mateix amb Ciutat oberta. Tinc un amic que m’ha censurat greument: ell s’ha rendit a la prosa bellíssima i hipnòtica de Ciutat oberta i d’ençà que vaig anunciar-li que jo ja no volia llegir més Ciutat oberta em mira malament. Però és que saps què? «Què?» Que jo em vaig rendir a Danses de guerra. I saps una altra cosa? «Què?» Que els dos llibres parlen més o menys del mateix. De la identitat. I si t’interessa una mica la cosa, has d’escollir com encares el problema, si amb la gravetat estrafeta de Teju Cole, o l’esmolada ironia de Sherman Alexie. I mira,  jo voto per Sherman Alexie. Mira, sóc així. I no està bé, contraposar dues lectures, girar-les l’una contra l’altra, no, no està gens bé. Però no hi puc fer més. El lector és un ésser lliure i sobirà.

Mira, Alexie és un indi americà, sí, dels de les reserves. Concretament, de la tribu dels spokane. Tècnicament, és el més nord-americà dels nord-americans. A la pràctica, però, és de la raça de nord-americans més desgraciada de totes. Imbuïts a l’alcoholisme i al folklorisme més ranci i artificiós. Tècnicament, els personatges dels seus contes, si fossin uns WASP, podríem titllar-los de losers. «Però…» Però res, de losers! Hi ha una frase de Graham Greene que diu: «We are too little to be humiliated». És difícil, impossible, humiliar a algú que és massa petit per ser humiliat, aquesta és la grandesa del petit o de l’apàtrida, el seu súperpoder! Així, en els diferents relats, veiem com els seus personatges —reflexos més o menys exactes del mateix Alexie— s’enfronten a les malaties greus, a la mort del pare, als amors impossibles, als blackout creatius, als campions dels mots encreuats, a les parelles que als vols intercontinentals et demanen canviar de seient per poder estar juntes, a les òlibes a punt d’encastar-se contra el cotxe… com passa al conte ‘Observació d’ocells nocturna’, que avui podeu llegir a Núvol. No sé, jo m’imagino Sherman Alexie portant uns texans vells i una camisa descolorida de quadres —un grunge, que no un loser—, aplicant i subvertint l’imaginari del seu poble mil·lenari per no naufragar en el segle xxi, enfrontant la vida amb aquella impassibilitat i sentit de l’humor d’alguna manera absurd a la manera de… recorden aquell indi de Doctor en Alaska? Eh? El recorden? L’home que no movia mai els músculs facials i llançava pensaments profunds com petites escopinades, amb aquella estranyesa i impassibilitat i sentit de l’humor? Així m’imagino els personatges d’Alexie. Talment, com nosaltres, que ens agrada portar texans. Amb la nostra filosofia indie d’anar per casa. I així ‘nem tirant.

Post scriptum

—Què, t’ha agradat? —gesticulo nerviosament al seu voltant.

Ella deixa el mòbil d’última generació on s’ha llegit aquest article i diu que sí.

—«Sí» i prou? Pensa que és per a la nova feina… —gesticulo un altre cop.

—Que sí, pesat. Home, dius que vaig deixar anar una rialla de molts decibels, i sí que hi va haver moments en què vaig riure molt, però tampoc és un llibre còmic. Hi ha moments que són de riure, però també hi ha moments que fan pensar, moments bèsties, moments entranyables…

—Espera, que vaig a buscar un paper.

—Apunta: «Moments perdurables.» Tu saps quin dels relats conservo a la memòria, el que més em va agradar? El relat en què el pare està malalt a l’hospital i li demana al narrador una manta índia, perquè té fred. El narrador pensa que és un d’aquells desitjos que els malalts formulen només per tocar els pebrots, però, no obstant això, el tio, de mala gana, es desviu per trobar-li una manta índia, l’única que el podria escalfar a les portes de la mort. Vull dir, al teu text dius que Danses de guerra parla de la identitat i et quedes tan ample. Doncs digues que la identitat és una manta índia que escalfa més que cap altra. I que el teu pare ja pot ser un borratxo malparit, però és el teu pare. La cosa entranyable de Danses de guerra és que el narrador és un descregut que veu les misèries de la seva identitat, l’absurditat de les tradicions, però al cap i a la fi, és la seva identitat, i són les seves tradicions. Riure’s del mort i de qui el vetlla és la forma sublim d’estimar el mort i estimar qui el vetlla.

—Això que dius és molt bonic. No rima, però és ben veritat. Adjunto un post scriptum i ho envio.

—I vés a fer el sopar.


Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació