Gomila

Acorar és un sinònim mallorquí de degollar i l' acorador és l'especialista que, els dies de la matança, s'ocupa de matar la bèstia. L'espectacle Acorar ha estat i és un èxit. Els que hi entenen parlen de mallorquinitat relativitzada i de temeritat antropològica.

Toni Gomila és de Manacor, i aquest condició preval sobre totes les altres. També és actor, encara que, quan el veus per primera vegada, podries imaginar que és un importador jordà de festucs, o un dissenyador sard de boines postmodernes. Fa mesos que, amb tota justícia, viu l’aventura de l’èxit amb el monòleg Acorar, del qual n’és l’intèrpret i l’autor.

Acorar és un sinònim mallorquí de degollar i l’ acorador és l’especialista que, els dies de la matança, s’ocupa de matar la bèstia. Ara, l’hiperactiva llibreria Món de Llibres de Manacor acaba de publicar aquest text i ens permet accedir a una reflexió còmica però gens superficial sobre els canvis explícits i metafòrics d’unes tradicions, d’un paisatge, d’una llengua i d’una manera d’entendre el pas del temps.

Fora de l’escenari, Gomila destaca per la coordinació entre gestualitat, mirada i veu. A l’escenari no ho sé, perquè només l’he vist devorant una paella generosa i, disfressat de barman, fent de mestre de cerimònies d’una presentació literària en la que tots dos vam acabar sorpresos i extenuats. Llegint-lo, constato que Gomila explota les mateixes virtuts que quan és a taula: intensitat a l’hora d’escoltar, interès per detectar la sorpresa o la paradoxa, sensibilitat per reconvertir la inseguritat en benzina creativa i passió per la discussió especulativa, especialment quan no va enlloc. Per escrit, acumula rampells de lirisme, atreviment filosòfic, observació sociològica i l’humor dels que intueixen que, de vegades, la distància més curta per arribar a la comicitat és la ironia.

L’espectacle Acorar ha estat i és un èxit. Els que hi entenen parlen de mallorquinitat relativitzada i de temeritat antropològica. Tenen raó. Per descriure les contradiccions i servituds del progrés, Gomila s’aferra a la metàfora industrial de la sobrassada blanca, als colorants que en mantenen el prestigi cromàtic i a totes les vegades que, per sobreviure, la identitat d’un país ha de vendre’s l`anima al diable (alemany o euroburòcrata).
Gomila també es refugia en els prodigis d’una llengua exuberant, pensada per aïllar (i collonar) els forasters i fer-los entendre que als qui en coneixen els secrets no els preocupa gaire la facilitat, una llengua que s’enriqueix amb varietats infinites de sinònims i de malabarismes fonètics.

I ens regala frases que, fins i tot si no les acabes d’entendre del tot, pots assaborir durant hores (“No deixis llobades i arriba an es cul des ribell” o “Cotxos arranquen i parteixen. Es ca, sadoll, ni lladra”). Tot aquest món que es va perdent queda atrapat per Acorar, un text d’una malenconia intensa i contagiosa.

Article publicat a La Vanguardia el 9 de març de 2012.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació