Simon Perera del Rosario

Simon Perera del Rosario

Biotecnòleg i antropòleg biològic. Faig anàlisis funcionals amb biologia de sistemes a Anaxomics, investigo l'evolució humana i divulgo.

Accents, normativa i societat

La normativa ha de canviar, perquè ara per ara no és un sistema coherent ni intrínsecament ni en relació amb els parlants

Toni Soler ens proposa, en un divertit exercici ortogràfic al seu blog, que hores d’ara ja ha fet ressò a la xarxa, de parlar de la supressió dels accents (i, implícitament, la dièresi) en català, amb la intenció de facilitar-ne l’ortografia. Diu en Toni Soler, essencialment, que els accents dificulten l’aprenentatge del català i, per tant, en fan més difícil l’assimilació per part de nouvinguts o castellans arrelats al país. En aquest aspecte, compara el català amb l’anglès (part de l’èxit del qual atribueix a la manca d’accents en la seva ortografia). Parlem-ne.

Pompeu Fabra

Com en Toni Soler, jo tampoc sóc filòleg. Tanmateix, és impossible ser català a Catalunya sense tenir consciència que la llengua no és un fet absolut, inherent a l’ésser, com el llenguatge, sinó un fet social que reflecteix la situació i l’evolució de la població, i en depèn. Molts ens preguntem què cal fer amb la llengua, tant a nivell extrínsec (educatiu, polític…) com intrínsec (lingüístic, filològic…) per resoldre els problemes que presenta i, en conseqüència, tenim els seus parlants. Toni Soler, aleshores, es suma a generacions de persones interessades per la nostra llengua que hi cerquen solucions.

La qüestió dels accents fou intensament debatuda a finals del segle XIX i principis del passat, tant pel gran normativitzador de la nostra llengua, en Pompeu Fabra, com per d’altres. Al principi, com en llatí, en català no es feien servir accents. Aleshores, aparegueren diferents sistemes d’accentuació, que variaren durant més de dos-cents anys: marcant totes les síl·labes tòniques o només alguna, marcant o no l’obertura de les vocals… La normativització noucentista pervingué al sistema actual amb la intenció d’aclarir al màxim l’escriptura amb el mínim nombre d’accents gràfics.

Tot i això, com demostren l’escriptura ràpida, de correu electrònic o SMS, i el blog d’en Toni Soler, sovint la convenció accentual no és imprescindible: sovint es possible comprendre textos escrits, electronics o no, sense cap accent. A més, en Toni Soler apunta, d’aquesta manera anecdòtica, a un fet molt més profund: l’ortografia del català és, en molts punts, més complicada de l’estrictament necessari, i modificar-la ajudaria a la correcció escrita dels parlants genuïns i a l’assimilació de la llengua pels nouvinguts. És aquesta necessitat d’actualització, que alguns accentuen des de fa anys, la que portarà l’any vinent l’IEC a publicar la gramàtica normativa que fa decennis que es gesta, i que probablement ha donat darrerament lloc a diverses publicacions (els articles especials de diumenge passat al diari Ara, el llibre El bilingüisme mata de Pau Vidal…).

Però, passa aquesta revisió per l’eliminació dels accents? No sent filòleg ni lingüista, no seré jo qui faci una anàlisi detallada d’aquest problema, tot i que alguns arguments em vénen al cap. (D’entrada, em sembla que la mesura causaria rebuig, en el gruix dels parlants, que no tinc clar que fos compensat per la seva utilitat.) Nogensmenys, sí que m’agradaria adreçar un problema fonamental de la proposta de Soler: malgrat la valentia, que lloem, de proposar canvis en l’estàndard que molts es prenen tant al peu de la lletra com d’altres fan amb la Bíblia o la constitució; malgrat l’interès general d’aquesta proposta en particular (caldria modificar el sistema d’accentuació i dièresi?), la validesa dels arguments proposats és dubtosa.

El nucli argumental de Soler és una analogia (o interpretació) econòmica, en què ens proposa que les llengües són recursos que competeixen a un mercat mundial per ser adquirides per nous parlants. En aquest mercat, diu, els parlants les valoren segons la seva utilitat i la seva facilitat, aspecte en què entren els accents, que serien un dels motius de l’èxit de l’anglès (que, pròpiament, no en té). Per tant, eliminant els accents, tindríem una llengua de més fàcil escriptura i, en la línia de l’anglès, més popular entre nouvinguts i estrangers (tot i que, s’entén, l’anglès jugaria en una lliga apart per la seva funció com a llengua franca global).

L’argument de Soler, però, erra en tres punts. En primer lloc: una gota no fa el mar. Que l’anglès no tingui accents i sigui la llengua estrangera més adoptada no implica que la senzillesa ortogràfica d’una llengua en faciliti una major adopció. Per usar aquest argument amb rigor caldria un estudi científic de la correlació entre aquestes variables, no només l’exposició d’un cas.

A més, caldria demostrar que aquesta correlació depèn d’aquestes variables en particular i no d’altres que també hi estiguin relacionades. Per exemple, en el cas de l’anglès, la diversitat d’origen dels parlants natius de la llengua podria ser l’origen tant de la seva adopció com a llengua franca global com de la seva senzillesa, com de la seva extensió com a segona llengua. Fins i tot, caldria demostrar que la relació és de causalitat en el sentit proposat (senzillesa → adopció) i no en l’invers.

En segon lloc —i potser el més greu—, apel·lar a la senzillesa ortogràfica de l’anglès perquè no té accents és ignorar que la seva ortografia, on la relació entre escriptura i so de cada paraula respon a unes regles espantosament generals i a una infinitud de criteris idiosincràtics, és una de la menys senzilles —malgrat la manca d’accents— d’Europa. L’anglès és una llengua amb trets senzills, i això podria haver influït, a banda de causes polítiques i socials, en la seva conversió en llengua franca global, sí, però aquesta senzilla és més gramatical que no pas ortogràfica.

Per últim, la pròpia concepció de Soler sobre el mercat idiomàtic mundial, i la seva interpretació del cas català en particular, mereixen una segona consideració. Podem imaginar els ‘ciutadans del món’ volent aprendre una segona (o tercera) llengua, i triant-la entre les diferents possibilitats al seu abast. L’interès pot ser pràctic (anar a viure fora, millorar laboralment, parlar amb algú en particular…) o filològic (aprendre una llengua perquè ens agrada, perquè interessa llegir-la en versió original…). En qualsevol cas, el potencial nou parlant sol tenir motius per aprendre una llengua determinada. Només en els casos en què no en tingui entrarà al mercat lingüístic… Què triarà aleshores?

Soler ens respon: depèn de la importància i la facilitat d’aprenentatge de cada llengua. Sembla una veritat evident: al nostre voltant, gairebé ningú aprèn xinès, la llengua més parlada al món, que per tant semblaria la més útil, probablement no només per considerar-ho una mala decisió estratègica, sinó per la seva gran dificultat. Passa el mateix, a casa nostra, amb les altres llengües més útils de les que ofereix el mercat (més enllà del castellà i l’anglès): l’hindi, el bengalí i l’àrab.

Tanmateix, l’argument es desmunta quan pensem en llengües més petites, però més fàcils d’aprendre: quants de vostès coneixen algú que parli o aprengui portuguès (sisena o setena llengua del món, depèn de la font) o italià, molt fàcils d’aprendre per als parlants de llengües romàniques com el català i el castellà? Quants en coneixeu, però, que aprenguin alemany (dotzena llengua del món)?

Quan una persona sigui al mercat idiomàtic: quins incentius té per aprendre català si amb tots els parlants de català es podrà comunicar també en una altra llengua, que li obrirà les portes a aproximadament 60 (cas de l’italià), 70 (francès), o 400 (castellà) altres milions de parlants? Em sembla clar que la facilitat d’aprenentatge, en aquest cas, no suposa cap gran incentiu, en igualtat de condicions amb altres llengües…

La normativa ha de canviar, perquè ara per ara no és un sistema coherent ni intrínsecament ni en relació amb els parlants (ni tan sols per als més genuïns, és a dir, aquells molt poc o gens interferits pel castellà). Soler encerta a portar aquest debat al carrer, des de la seva tribuna mediàtica, com algú ha dit, i li agraïm que l’acosti des dels filòlegs al gran públic. La solució per què el català arreli com voldríem que ho fes entre residents de Catalunya i estrangers, en canvi, passa abans per una qüestió totalment diferent, en què no entrarem: el canvi del marc sociolingüístic.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació