Sense accent mediàtic

13.04.2015

Nois i noies, estem sota mínims! Si la filologia catalana ha de debatre les seves problemàtiques arran d’un post escrit per un mediàtic, la cosa està pitjor del que em pensava. Ja no es tracta que certs personatges ens bombardegin des de les televisions públiques amb el sol mèrit de mantenir-se en les televisions públiques des de fa molt i molt temps. Ja no es tracta que aquests personatges vulguin traspassar la seva condició inicial d’humoristes, ara els conviden a les tertúlies serioses de les mateixes televisions públiques on fa tants d’anys que ocupen plaça. Ja ni tan sols es tracta que aquests personatges hagin estat nomenats comissaris de la commemoració del tricentenari de la derrota contra els Borbons pels mateixos mèrits pels quals treballa i ha treballat a les televisions públiques i privades, catalanes i espanyoles… No, ara, el mediàtic Toni Soler ha decidit donar consells sobre el futur de la nostra llengua.

No fa massa anys, els debats filològics els arrossegaven els lingüistes, el Joan Solà, l’Enric Moreu-Rey i tants d’altres. Però vet aquí que el Toni Soler escriu un post al seu blog i el país sencer s’atura per escoltar-lo, i alguns mitjans es fan ressò d’una proposta que sembla una broma del Soler humorista, però que, malauradament, s’ha pres com a axioma digna de debat. Ja fa anys que Joaquim Molas, en una entrevista que la revista L’Avenç li va fer, pronosticava que la cultura catalana estava entrant en un declivi de superficialitat: “S’ha confós la literatura dura, ambiciosa, creadora, amb la literatura industrial. Crec que això és fruit de la banalització, produïda pel predomini dels mitjans de comunicació, els quals han creat una vida pròpia. La del Toni Soler, el Buenafuente…” Això era l’any 2000; Molas acaba de morir i la vida pròpia d’aquesta gent s’ha intensificat i els seus altaveus són més i més sorollosos.

I, per cert, ara vindran els defensors dels mediàtics, els qui m’acusaran d’elitista, de frustrat o d’envejós. Ja me la conec la història. I em sembla correcte. De fet, em sembla correcte que el Toni Soler escrigui el que vulgui en el seu blog, només faltaria, jo també ho faig. El problema és que, digui el que digui, se li faci cas per part de la cosa pública. I, sobretot, perquè si us hi fixeu la seva proposta d’eliminar els accents de la llengua catalana es concilia perfectament amb la seva feina a la televisió: la reducció, la banalització de la que parlava Molas, la frivolitat, si m’ho permeteu. Perquè és evident que el català és una llengua complexa, amb els seus pronoms febles, amb el seu joc de vocals fortes i àtones, amb el seu sistema d’accentuació… Però això no és pas dolent, simplement requereix de l’atenció dels usuaris de l’idioma, ens demana a tots una competència lingüística que no pot passar per aquest sedàs de la simplicitat, del reduccionisme, d’anar-nos fent petits, petits, petits com les humorades dels mediàtics.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

16 Comentaris
  1. D’acord, tristament d’acord. Segons l’axioma generalitzat, “tothom té dret a dir el que pensa” iencara que no calgui pas que “abans pensi què diu”. En aquest poble desmanegat, en què el més tonto fa un cistell, aixeques una pedra i et surt un lingüista, dos pedagogs i cent artistes. Endavant i a veiam qui enterra l’últim!!

  2. Senyor Minguet, ha dit vostè el que calia dir i de la manera com calia dir vers aquesta qüestió. Ja fa temps que les “referències mediàtiques del país”, a més de l’aparició d’Internet, han difuminat o desplaçat el sentit o el pes de l’”auctoritas” (si és que en cap moment això ha existit) en nombroses qüestions. Ara cap d’aquests nous referents, per exemple, no té recança a mostrar que els agrada el futbol i els serials, cosa que està molt bé, i aplicant l’intel•ligent mètode de l’humor i les presumptes provocacions, miren de ficar-hi cullerada i cercar notorietat amb temes que, com aquest, generen una certa polèmica. No hi ha res com proposar l’eliminació dels accents d’un idioma perquè tothom (o una part considerable dels lectors de notícies i blogs) parli de tu. Si no em falla la memòria, alguns anys enrere en García Márquez va generar una certa polseguera proposant la supressió dels accents al castellà amb gairebé els mateixos arguments (potser exposats de millor manera i amb “més gràcia” que un humorista i guionista llicenciat en Història, fites naturalment molt remarcables i dignes en una persona). Cal tenir sentit de l’humor i respectar propostes com les del senyor mediàtic com el que són, bufonades, per molt que després es pretengui dir que són propostes serioses, o rectifiquin i afirmin que en realitat tot era broma si veuen que els núvols de tempesta són massa gruixuts. També cal estirar de les orelles als pensadors, estudiosos i intel•lectuals, professors, mentors, estiguin on estiguin, perquè moguin el cervell de la cadira i es preocupin (més) per l’estat de la llengua en particular i de l’esforç intel•lectual en general. Encara que sigui una batalla perduda.

  3. 1.- Un altre que se la agafa amb paper de fumar…
    2.- Que dolenta es la enveja.
    3.- Pregunteu-vos perqué la “cosa pública” no us fot cas.
    I que cadascú s’expressi com vulgui.

    • I aquest Ignasi qui és? Més que res per felicitar-lo per acomplir amb la meva profècia i ser el primer en dir-me envejós. Acabes de guanyar un perro piloto, però primer hauràs de sortir de l’anonimat. Salutacions!

  4. Sí noi, tens tota la raó. No hauria sabut dir-ho millor. Buscar sempre el més fàcil -la broma fàcil, la llengua fàcil, l’art fàcil…- només ens fa més petits.

  5. És clar senyor Minguet, és clar. Hi ha una manca total de pensament i una superabundància d’imbecil·litat. És el Principat… I això que és l’únic part de Catalunya que podria bastir i discurs pròpimane català… És un desastre, és tràgic. Catalunya és una cosa que surt al Polònia per fer brometes… en patuès i castellà.

    • És clar senyor Minguet, és clar. Hi ha una manca total de pensament i una superabundància d’imbecil·litat. És el Principat… I això que és l’únic part de Catalunya que podria bastir un discurs pròpiament català… És un desastre, és tràgic. Catalunya és una cosa que surt al Polònia per a fer-ne brometes… en patuès i castellà.

  6. Crec que el senyor Fabra no era filòleg, a molts llocs diuen que feia de filòleg, i unes quantes coses que va canviar s’assemblen molt al que Soler diu, coses que estaven molt bé, però que per motius varis van passar d’Ab a Amb, de Y a i,…
    I resulta que el senyor Fabra no és un Sant, però quasi. Bé, crec que molts sí que el tenen per un Sant i un savi filòleg i més coses, però va fer canvis, alguns innecessaris, alguns fora de lloc…( pel meu gust, per mi)

    No sóc filòleg ni de lluny, ni de molt lluny, però a mi m’agrada més el català prefabrià, això dels gustos ja se sap, i com és el normatiu, doncs, què hi farem.
    El Soler no és filòleg,el Fabra tampoc, jo encara menys, però cadascú fa el que pot per anar tirant.
    Els filòlegs escriuen coses com l’article “Nosaltres, ells (1)” de Pau Vidal, i això sí que és una cosa seria, útil i necessària per a un millor català, i és el (1).

  7. xavier qu, I tant que Pompeu Fabra era filòleg! No era llicenciat en filologia, però era filòleg. Tampoc no han fet estudis universitaris de filologia ni Josep Ruaix ni Albert Jané, per posar dos exemples de filòlegs vius molt erudits i amb una gran intuïció lingüística. Una altra cosa: de vegades les persones que hem dedicat mitja vida a un aspecte considerem que encara no en sabem prou (a mi em passa, i he publicat una quarentena de llibres, he estat durant trenta anys professora d’institut i d’universitat, he corregit textos de molts milers d’estudiants universitaris, d’enseyament secundari, d’adults…) i, en canvi, qualsevol persona que no n’és expert es veu amb cor de parlar-ne.

    • He de rectificar una de les coses que he dit més amunt. Va ser culpa de dubtar de la memòria de converses amb Josep Ruaix, i refiar-me d’una biografia escrita. Ruaxi sí que va fer estudis de filologia, de filologia clàssica. És llicenciat pel “Pontificium Institutum Altioris Latinitatis” de Roma i per la Universitat de Barcelona.

    • Deia “Crec …” Em sembla que la teva resposta la fas com una mica emprenyada.
      Fabra no era filòleg, sabia tot i més de filologia, però no era filòleg.
      Jo intento aprendre coses sobre llibres en general i sobre bibliofília en particular, però no sóc bibliòleg. Miro de saber cada dia alguna cosa més, però veig que cada dia ser menys, malgrat tot és una meravella aprendre una mica cada dia, que és el que vaig fent. No sóc bibliòleg, sóc bibliòfil pobre…
      Dius: ” xavier qu, I tant que …” El meu català és de segona o setena divisió, l’estic aprenent després d’estudiar batxillerat i una mica més, anys enrere, només en castellà.
      Ho dic perquè això de la “qu” no sé què vol dir; i la I tampoc sé perquè la poses amb lletra majúscula, potser va així segons la normativa, no ho sé, jo no sóc expert.

  8. De l’article, malhauradament, destaco els adjectius banalització i frivolitat, els quals penso que retraten força be l’autor de la bestiesa pretenciosa sobre la inutiliat dels accents.
    No ens hauríem de preocupar quan els bufons sobreactuen i ultrapassen les seves funcions, tot i que entenc el perill que suposen gràcies ressò mediàtic del qual gaudeixen.
    Per això cal denunciar-los i posar-los al seu lloc, com ha fet vostè. I si estan malalts de tele, doncs que els portin al sanatori. .
    Moltes gràcies, Sr. Minguet.