Sebastià Estradé, in memoriam

El passat 13 d’abril va morir a Avinyó, a la residència on s’estava amb la seva dona, Pepita Calmet, l’escriptor Sebastià Estradé. Fa tres anys, en ocasió del norantè aniversari, «Serra d’Or» li va dedicar l’article panoràmic que reproduïm, atès que reflecteix la seva activitat fins al darrer moment.

El passat 14 de març [de 2013] Sebastià Estradé i Rodoreda va fer noranta anys. Invitat per Jordi Cervera a omplir un full del seu bloc electrònic, Estradé hi va explicar les seves activitats actuals, com ara «que encara se’m sent força viu quan he esperonat les nostres Autoritats, ben bé en solitari, a rectificar decisions que comportarien que Sallent, que és on vaig néixer, acceptés perdre per sempre la insígnia de “Perla del Llobregat”». Efectivament, Estradé, doctor en dret, a noranta anys ha guanyat un llarg contenciós «que exigeix al Govern restaurar el runam de Sallent sense esperar que finalitzi l’activitat minera». I alhora ha explicat la història «que comença quan dues competents treballadores socials, una a les Corts de Barcelona i l’altra a Avinyó del Bages, ara fa ja més de tres anys, van interessar-se per la meva situació, que era força trista i desesperançadora», amb la seva muller, Pepita, malalta d’Alzheimer. Per poder continuar al seu costat, el setembre de 2009 se’n van anar tots dos a una residència a Avinyó: «Era dur però era un deure, i en amor tot sacrifici és poc, més quan —cal dir-ho sense escut de metàfores—: la meva salut tampoc era per a repicar campanes, perquè amb l’edat vas minvant.» Tanmateix, «La treballadora social no em va deixar tranquil. Va implicar-me a crear tallers, jo en dic aules, que ella anava imaginant. […] Una se’n diu “Tocats de Lletra” i hem superat cent sessions. Fem anàlisi d’escollides columnes de Josep M. Espinàs, en el seu “Petit observatori” al “Periódico” […]. Però aquí no acaba la història. Hem inventat una altra aula setmanal que en diem Bibliotemàtica, dividida en dues tasques. A la primera analitzem “Històries de vida”, que escric amb apunt de tot el que se sap de cada persona [de la residència] i del que ella mateixa em diu. A la segona anem llegint capítol a capítol narracions d’un autor que triem […]. I encara barrinem a vista d’un tema necessari, que en diríem “Miralls d’història”. Sobre la realitat passada i present de la nostra terra».

A noranta anys, doncs, es manté incansable aquest jove escriptor que el 1959, precisament en ocasió dels noranta anys de Víctor Català, amb Joaquim Carbó va embarcar vint-i-un narradors a fer un volum d’homenatge a l’escriptora, que va ser Els set pecats capitals (Selecta, 1960), amb pròleg de Joan Triadú i epíleg de Josep Miracle i contes, a més de Carbó i Estradé, de Baixeras, Calders, Capmany, Espinàs, Espriu (que és qui va suggerir el tema unitari), Folch i Camarasa, Jané, Leveroni, Llor, Maluquer, Martínez Ferrando, Nel·lo, Pedrolo, Perucho, Rodoreda, Sarsanedas, Serrahima, Soldevila i Torres. I ara encara hi torna, volent embarcar un seguit d’escriptors a narrar els seus somnis. I també durant anys va ser l’ànima dels aplecs dels Estradé, algun dels quals a Montserrat amb la participació del pare Miquel Estradé.

Pioner de la ciència-ficció

Els anys seixanta Sebastià Estradé, juntament amb Màrius Lleget (1917-1988) i Antoni Ribera (1920-2001), va formar el primer nucli del que podríem anomenar un moviment de ciència-ficció catalana: uns autors que tant escrivien creació com articles de divulgació científica o d’informació del moviment literari de la ciència-ficció internacional, paral·lelament a allò que també iniciava pel seu compte Pere Verdaguer des de la Catalunya del Nord. Entre 1966 a 1970, al setmanari «Tele/estel», el primer autoritzat en català des del final de la guerra, i afavorit per l’interès del director, Andreu-Avel·lí Artís, «Sempronio», per la ciència-ficció i els temes de l’espai, Sebastià Estradé hi va publicar un seguit d’articles de divulgació científica, sobretot de l’exploració espacial, els més remarcables dels quals són els referits a la missió Apollo XI, que el 16 de juliol de 1969 va dur els primers astronautes a la Lluna. Estradé hi féu de corresponsal especial del diari «Tele/exprés» destacat a la base de Robledo de Chavela.

Ja al seu primer volum publicat, Una guerra civil (1961), recull de vint-i-tres contes, Estradé n’incloïa quatre o cinc de ciència-ficció (o d’anticipació científica, com a ell li agrada més de dir), singularment «L’emigrant» i «Debat a l’ONU».

El 1966 publicà Alarma al cosmòdrom (traducció catalana d’Albert Jané d’una de les cinc novel·les en castellà de la sèrie d’Estradé «Alarmas»); també el 1966 Estradé va publicar Més enllà no hi ha fronteres, novel·la juvenil d’aventures extraterrestres, a partir de la misteriosa desaparició d’uns astronautes després de desplegar una missió a la Lluna i la cerca que n’emprenen els fills, i que tingué continuació en Més enllà del misteri (1970), amb els mateixos joves protagonistes, ara enfrontats a un suposat intent de conquerir la Terra, obres amb un rerefons didàctic i un enyorat «més enllà» al títol, evocador de la pèrdua de la seva filla de catorze anys; també aquells anys seixanta Estradé va publicar els textos de la sèrie «Manpat» a la revista «Patufet» (1969), la sèrie «Camins de l’univers» a «Cavall Fort» i altres textos de divulgació, com el volum De la Terra a l’Infinit (1966), de difusió de temes espacials, també dedicat «A la meva filla Montserrat, ella que havia estimat l’espai, i ara és al Cel», i amb el qual Estradé va voler anar més lluny del vernià De la Terra a la Lluna.

També aquests anys va publicar algunes novel·les de ciència-ficció en castellà, com El planeta que podía ser santo i El planeta que no quiso morir, de 1967, llibres de divulgació, com Astronáutica, de 1969, i també va escriure sèries de guions de divulgació per a la televisió.

Els primers anys setanta Estradé va iniciar, dins la col·lecció «Historias selección» de l’editorial Bruguera, la «Serie ciencia ficción», amb Es pronto para vivir, Genestel, Formas diferentes i Una ciudad en el infierno, novel·les protagonitzades pel professor Parsec, el seu fill Franksey i en Genestel, un minyó del planeta Kalster, i, ja els anys vuitanta, Climber (1987) i El retorno de Climber (1988), entre d’altres. I el 1982 va publicar el llibre de divulgació ecològica adreçada als joves Estimeu el vostre entorn.

El 1993 Sebastià Estradé torna a la ciència-ficció juvenil amb A l’espai no hi volem guerra, dins l’esperit didàctic de les seves primeres novel·les: situada en un habitacle còsmic en òrbita entre la Terra i la Lluna, les noves generacions són l’esperança, i reben els coneixements de mestres adults. I encara, el 1996, Quan tornis, porta una mica de pluja, situada en un futur proper en què un grup de joves es dedica a repoblar una zona deshabitada d’un món malmès pels excessos de la industrialització descontrolada.

De 1992 a 1996 Estradé va presidir la secció de dret aeronàutic i de l’espai del Col·legi d’advocats de Barcelona. Estradé s’havia doctorat precisament amb la primera tesi mundial sobre dret de l’espai, que va publicar el 1964 amb el títol El derecho ante la conquista del espacio, i per a la qual va ser dirigit per Von Braun: així unia les seves dues passions, el dret i l’aventura espacial. Unes passions que recolzaven també en una base tècnica, amb la pràctica professional continuada d’Estradé com a enginyer director d’indústries de tecnologia punta, activitat que havia iniciat treballant d’enginyer a la Maquinista Terrestre i Marítima, en la transformació de la flota de trens de vapor als motors dièsel. Estradé també ha format part del cos de juristes de l’Institut internacional de dret de l’espai, òrgan consultiu de les Nacions Unides en la formació del dret de l’espai ultraterrestre.

El darrer volum de creació de Sebastià Estradé ha estat per ara el recull de contes De tants colors, de l’any 2006: entre els deu contes, escrits temps enrere i revisats amb vista a la publicació, hi ha «L’invent», amb la troballa d’un enregistrador de la música interna sorgida dels batecs del cor, i tres de protagonitzats per inventors, savis o tècnics.

Amb Sebastià Estradé la cultura catalana s’ha permès el luxe de tenir un escriptor que es cartejava a Von Braun, el pare del programa espacial nord-americà; que des de Robledo de Chavela, dins la xarxa de seguiment del programa Espai profund, informava del desplegament de la missió Apollo XI fins que els primers humans van arribar a la Lluna; que freqüentava Buzz Aldrin, el segon humà que va trepitjar la Lluna, i altres astronautes en congressos internacionals; que a Barcelona era veí del doctor Joan Oró, el científic de la NASA que més sabia de l’origen de la vida, i, finalment, que ha estat el primer titulat de tot el món a doctorar-se en dret aeronàutic i de l’espai, amb una mena d’adaptació del Consolat de mar al Consolat a Mart.