Sánchez, amortitzat i desnonat

6.10.2016

Habemus màrtir en les bases del socialisme tardofranquista espanyol. Dissenyat inicialment com a “sorpresa”, “aire fresc” i altres collonades per eixorivir els desmaiats i esmaperduts esperits de l’habitual client de l’anomenada esquerra ibèrica (per a mostra a can PSC), ell es va creure que sent el més formós de la colla n’hi havia més que suficient, i que la tele faria la resta. I això que sabia (ho hauria d’haver sabut, vés a saber fins a quin punt el personatge es pot desinflar) que a les mòmies del seu partit, que saben molt bé d’on venen i per què, i no en va viuen de renda (i no només bancària), els molesta, i molt, que hi hagi algun xitxarel·lo descuidat que pugui tenir més èxit que el que van assolir ells en el seu moment. La cosa rutllava, perquè amb en Sánchez els vots del socialisme no aixecaven el vol que sí que se li concedia a l’albatros. I va arribar el moment solemne i crucial dels perdedors en la política espanyola. Va dir: “Hem dit que no faríem això, i no ho farem!”. Cagada pastoret! Aquesta és l’avantsala d’abandonar la coberta del vaixell i passar a les catacumbes de Pere Botero. Que el PSOE escenifiqués un cop d’estat intern per fer-lo fora diu molt de com estan les coses en aquest moribund partit.

Julio Cesar Sanchez | Il·lustració: David Pugliese

Julio Cesar Sanchez | Il·lustració: David Pugliese