Samaranch: Sí, gràcies!

A Catalunya, cada quatre anys, coincidint amb els Jocs Olímpics, es replanteja quina és la presència simbòlica dels catalans en aquest esdeveniment internacional. Al mateix temps, apareixen polèmiques paral·leles com si cal retirar una escultura que Joan Antoni Samaranch va donar a la ciutat de Barcelona i que està exposada al pati de l’Ajuntament.

El 1987, poc després de l’elecció de Barcelona com a seu dels Jocs Olímpics d’estiu del 1992, es va crear l’Associació per a la Delegació Olímpica de Catalunya (ADOC) per intentar aconseguir que els esportistes catalans poguessin participar com a representants de Catalunya en uns Jocs Olímpics. L’ADOC es va transformar el 29 de maig de 1989 en el Comitè Olímpic Català (COC). L’any 1991, amb el suport de la majoria d’ajuntaments, les federacions catalanes i el Parlament de Catalunya, el COC va demanar, segons la normativa legal de l’època, el seu reconeixement oficial per part del Comitè Olímpic Internacional (COI) que aleshores presidia Joan Antoni Samaranch.

Fins aleshores, a la Carta Olímpica es definia de manera genèrica el concepte de país per formar part del COI com: “país, estat o territori o porció de territori que el COI consideri, segons la seva discreció absoluta, com a zona de jurisdicció del Comitè Nacional que ell ha reconegut”, i afegia que “els Jocs Olímpics són competicions entre individus i equips, no entre països”. A més, el fet que les institucions esportives internacionals, com el COI, fossin entitats privades igual que les federacions esportives catalanes, feia concebre esperances del seu reconeixement internacional. Hi havia precedents de reconeixements de comitès olímpics de territoris sense independència efectiva Com Puerto Rico, Bermuda, Hong Kong… que encara avui participen en el Jocs Olímpics amb delegació pròpia.

Segons s’explica en el llibre dels 75 anys de la Unió de Federacions Esportives de Catalunya, publicat el 2008,  abans dels Jocs de Barcelona es va fer un pacte de no agressió per garantir el funcionament dels Jocs sense grans conflictes: “A un mes i mig de la inauguració, la UFEC i el COC i les institucions participades en el COOB’92 van arribar a un acord, després d’una dura negociació, per mitjà del qual van consensuar que els signes d’identitat presents als Jocs serien la llengua, l’himne i la senyera. Catalunya no renunciava a tenir un Comitè Olímpic propi, però durant el Jocs de Barcelona hi hauria una treva perquè fossin un èxit (…). Després del pactat parèntesi reivindicatiu dels Jocs de Barcelona, en acabar la cita olímpica es va reprendre la tasca per intentar el reconeixement del COC”.

El desembre del 1992, però, Samaranch, trencant el pacte que s’havia establert, va avançar que es modificaria l’art. 34.1 de la Carta Olímpica que regula l’admissió de nous Comitès Olímpics i va manifestar públicament que la demanda de Catalunya havia estat el detonant de la reformulació. Aquesta anunciada modificació es va materialitzar a la 105a. sessió del Comitè Olímpic Internacional, el 18 de juliol de 1996, a Atlanta. El COI va aprovar, a proposta expressa de Samaranch, un paquet de mesures anomenades de Congrés Olímpic del Centenari, una de les quals va ser modificar l’article 34.1. de la Carta Olímpica aclarint que l’expressió genèrica de país quan es parla del COI “significa un estat independent reconegut per la comunitat internacional”. Segons els juristes, però, això no hauria d’afectar la petició catalana ja que aquesta es va realitzar abans de la modificació de la carta i, per tant, s’havia de tractar amb la norma vigent aleshores. De fet, la petició presentada el 1991 per al reconeixement internacional del Comitè Olímpic Català encara actualment no s’ha resolt. Sigui com sigui, des del 1996, es prohibeix la participació en els Jocs Olímpics de nous territoris que no es corresponguin a un estat independent membre de les Nacions Unides.

Així, doncs, hem de donar les gràcies a Joan Antoni Samaranch i Torelló, ja que ens va aclarir les coses: si Catalunya vol participar als Jocs Olímpics li cal un estat propi, independent i reconegut per les Nacions Unides. Han passat 25 anys i encara alguns catalans no ho han acabat d’entendre. Queda clar, doncs, que si vols un Comitè Olímpic propi abans has de tenir un estat independent.

Aprofitant l’avinentesa que a l’Ajuntament de Barcelona –amb l’alcaldessa Ada Colau i els partits del govern (Barcelona en Comú i el PSC-PSOE)– se’ls ha acudit la brillant idea d’exposar a l’esplanada del Born una imatge eqüestre del General Franco, caldria que no estigués sol. Haurien d’encarregar una escultura també eqüestre de J.A. Samaranch i posar-la al costat de la del General Franco amb un text contextualitzat que digués: “Moltes gràcies, Marquès de Samaranch, per ensenyar-nos el camí”.

L’escultura del General Franco també caldria contextualitzar-la, però amb textos aptes per a tot tipus de sensibilitats polítiques. En un costat es podria reproduir la dedicatòria del llibre Cataluña con Franco (Ed. Mare Nostrum), que es va editar el 1984 per reivindicar la seva obra de govern en relació a Catalunya: “A Francisco Franco, que con la paz, devolvió a Cataluña su grandeza histórica, su incalculable progreso y su insobornable vocación española. Nosotros, catalanes, que tuvimos el honor, el orgullo y la satisfacción de estar a sus órdenes, les rendimos, con este recuerdo, el más emocionado, el más respetuoso y el más gozoso de los homenajes” (pàg. 7). És un llibre de luxe, del qual es van editar 5.000 exemplars numerats i que es venia a 6.000 pessetes del 1984. Té 627 pàgines, tapes de pell amb lletres d’or, 882 fotografies en color i blanc i negre i està dedicat, entre d’altres, a “los que ansiaban una Cataluña digna, limpia, honrada y española. A la juventud de hoy, para que sobre la manipulación, descubra la verdad de los cuarenta años de paz con Franco” (pàg. 11).

A l’altre costat del monument, s’hi podria posar un text de l’hispanista Paul Preston: “el General Franco s’ha de posar en el podi dels dictadors més cruels d’Europa, a l’ombra de Hitler i per davant de Mussolini”. A més –d’acord amb la ideologia governant de l’Ajuntament de Barcelona–, es podria fer alguna referència a la corrupció amb una cita de l’historiador i economista madrileny Ángel Viñas, del seu darrer llibre La otra cara del caudillo, on explica que “Franco entró en la guerra sin un duro y salió con 388 millones de euros” quan només tenia un sou oficial de 50.000 pessetes (300 euros) al mes amb 14 pagues. Acceptava sous extres d’empreses telefòniques, distreia donatius destinats a la reconstrucció i, com a mostra més escandalosa, es va embutxacar particularment els ingressos d’un carregament de 4.000 tones de cafè regalades pel govern del Brasil i sense pagar impostos”. Amb tant de cafè, per això sempre s’havia dit que era un home que dormia poc.

En definitiva, doncs, seguim l’estela de Samaranch i Franco, que tenien molt clar què volia dir ser un estat: els catalans hem de treballar per tenir-ne un de propi i independent. Així,  en els propers Jocs Olímpics de Tòquio del 2020, ja no caldrà fer servir eufemismes com “la delegació catalana”, “la participació catalana”, “l’equip de waterpolo femení amb la majoria de jugadores catalanes”… Serem un país normal amb les misèries i les alegries de qualsevol país del món i els catalans serem més o menys ràpids, alts i forts, però acomplirem el desig universal de participació del Baró de Coubertin: “El més important en els Jocs Olímpics no és guanyar, sinó participar, igual que el més important a la vida no és el triomf sinó la lluita. L’essencial no és haver vençut, sinó haver lluitat bé.”