S’al·lota perduda

23.08.2012

S’home surt de casa ben prest, respira fons i umpl els pulmons d’aire fresc, ara ja està preparat, comença la cacera. Quan ja duu una bona estona caminant veu de lluny una al·lota amb un poal vermell i sa cara plena de llàgrimes. S’hi acosta:

—Per què plores?

—M’he perdut, he anat a cercar aigo a sa font i ara no sé tornar a casa.

—T’ajut?

—Sí, gràcies.

***

Sa dona no para de moure’s amunt i avall, fa petar els dits i es policia no diu res, la mira amb cara de circumstàncies.

—Vull que aneu a sa casa des bosc, la regireu i cerqueu qualque indici que sa meva filla ha estat allà —diu sa dona amb sa mirada trista darrere ses ueres.

Sa casa des bosc és en realitat una cabanya que dóna a un camí de pas. Sa llegenda diu que hi viu un home que s’enduu ses al·lotes. Però el cert és que no se les enduu, se les troba. Les fa caminar en cercle pes bosc amb la promesa d’ajudar-les a tornar a ca seva i quan es fa fosc casualment es troben davant sa seva cabanya.

—Ja hi hem estat aquest matí i al pou també. Hem cercat per es bosc i no hi hem trobat cap rastre. A sa cabanya no hi havia pas ningú, és tan petita que no s’hi pot amagar ni un ànec, si no és dins es forn —sentencia es policia.

***

S’home i s’al·lota entren a sa cabanya, ha refrescat i encenen sa llar de foc. S’home li prepara una sopa i comença a interrogar-la.

—Saps per què ets aquí?

—Mmmm! Quina oloreta! Tenc una fam que me mor! —diu s’al·lota

—Els teus pares t’han abandonat? Per què totes ses al·lotes que van a cercar aigo a sa font es perden? Jo cuidaré de tu.

I mentre diu això no pot evitar salivar i fa un xarup de sopa. Mentre ralla li ve a sa memòria la llegenda que corre pes poble i no pot evitar fer un somrís maliciós. Tot seguit, pren s’al·lota i la duu fora la cabanya, agafa un cordill i li ferma es peus. De lluny, en sa foscor de s’horabaixa, se sent un ca que lladra.

Sa nit passa en calma, s’al·lota no entén res però s’endormisca. Amb els primers raigs de sol apareix s’home, duu un got de llet, és es berenar per sa presonera. No es diuen res, només s’observen mútuament. S’home agafa una velo i se´n va pes camí.

—Bon dia senyor inspector, tenc una al·lota a sa cabanya que s’ha perdut, voldria saber si qualqu la trobava a faltar.

—Sí, gràcies. És na Berta Pons, portam des d’ahir cercant-la pes bosc.

—La tenc fermada, ja la poden passar a recollir quan vulguin.

S’home torna a sa cabana pedalant pausadament, mira es paisatge i pensa que està a punt d’arribar sa tardor i que ben prest haurà de pensar una nova acció per alimentar sa llegenda que l’envolta a ell i a sa cabanya.