Roses d’hivernacle

17.06.2017

Era lògic que la trucada de la Doris Wright em sorprengués. En els cinc anys que duia separat de la seva filla, només ens havíem felicitat, puntualment, els aniversaris i els Nadals. Confesso que sentir de nou una veu tan pulcra em va produir esgarrifances, potser pel meu silenci massa culpable, però aviat vam entrar en una de les nostres converses amenes, tan natural com les d’abans.

Se’m va ocórrer preguntar-li pels seus hivernacles i ella em va descriure, deliciosament, les últimes roses importades de la Xina i l’Índia. Vaig trigar uns deu minuts a trobar el moment de preguntar-li per la Rosevelt. Llavors, igual de sòbria, em va dir: “En realitat, per ella et truco… Ella ja no hi és”. Res d’estrany amb una filla tan inquieta. “On ha anat aquesta vegada?”, encara li vaig fer amb ironia. “El vuit d’abril es va tirar al mar”, com un tret. Sí, va dir el mar, no l’aigua. L’obsessió de la Rosevelt, el reclam salvatge. Al final s’hi havia rendit. I a mi em rodava el cap. Marc, em sents?, va reclamar la Doris, marcant bé l’interrogant. És clar que la sentia, però jo havia tornat a aquell matí als Uffizzi, quan una anglesa pàl·lida, d’ulls marins, es va interessar pels meus esbossos de Michelangelo a peu d’obra. Ella ni esculpia ni dibuixava, amb la pintura perseguia la llum i els colors. Em va atrapar amb aquella fragilitat enganyosa, com si no pogués viure sense mi. Vam començar a Florència, tota la Toscana, Roma, Calàbria, i a Sicília vam parar-nos tres anys. Fins que la mare li va escanyar les rendes i la vaig acompanyar a Bath. La ciutat i la mare li pesaven, encara que vivíem a l’altre extrem. El primer any ella va estar absorbida per un parell d’exposicions, mentre jo feia de professor de dibuix en una acadèmia i descobria els plaers d’una vida estable. Fins i tot solia anar un parell de dies a la setmana a ajudar la Doris amb els seus hivernacles, una bona excusa per parlar de tot amb algú tan culte i de tracte exquisit. Però la Rosevelt s’hi sentia massa tancada, a Bath, i aviat no li van bastar les nostres escapades de weekend. S’hi ofegava, prou que ho sabia, i per això li vaig proposar de mudar-nos a la Provença o repetir Itàlia. Encara li recordo la desesperació als ulls. Sí que necessitava fugir, però aquest cop sense mi. Sabia que allò era inapel·lable. Ella va anar a Sisteron, mentre jo tornava sol a Barcelona. Cap notícia en cinc anys, fins que la Doris em deixa glaçat, sense aclarir-me gaires detalls. “Tu la devies conèixer millor que jo; fa molt temps que se m’havia fet una estranya”. Em dolia tanta contenció i no podia quedar-me a mig abisme; li vaig dir que l’aniria a veure el primer cap de setmana. “Oh no, estimat, no cal. Aquí fa una primavera horrible, ja t’enviaré el que va deixar per a tu”. No l’entenia, però era que la Rosevelt ho havia fet tot a consciència, amb temps per despatxar-se a gust amb qui li va semblar –vaig deduir que ella no n’havia sortit gaire ben parada-, i també havia pensat en mi. Ella em faria arribar el sobre que havia deixat al meu nom. Avui l’he rebut. Un sobre gruixut, aspre, tancat en un sobre blanc, amb la cal·ligrafia minuciosa de la Doris. A dins, retalls dels apunts de quan encara corríem per Itàlia, “vull aprendre’t, captar la teva suma d’instants”, en deia aleshores. Al fons, una carta de dos fulls, l’amarga confessió de qui ha volgut escapar del jardí de roses matern i no se l’ha tret de dins. Res que ignorés. Però al final la deixava anar: “Et vaig estimar de debò, eres la meva única sortida. Però també et vas deixar atrapar per ella i m’hauries volgut dins l’hivernacle. No te’n culpo, aquest temps lluny de tu m’ha demostrat que no tinc escapatòria. Només em queda el mar.” La llegeixo i rellegeixo, i encara em pregunto en quin moment la vaig trair.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

7 Comentaris
  1. Oh, amic, que dolorós! , ai, de les dones que viuen dins d’hivernacles, ja siguin per les mares o per amors massa possessius! Un biòlit molt bonic, i malgrat el mar gens refrescant!

  2. M’ha agradat el núvol, especialment per la varietat d’espais que, malgrat tot, no acaben d’existir. Però m’he aturat a Sisteron, al peu de la Durance. Vaig estar-hi 3 mesos en una residència de monges del cor de Maria, amb 18 anys. A aprendre francès. Amb dues nenes més, una de Lloret i l’altra de Saragossa, ens assèiem prop del riu. De seguida venien els nois. Després, cap al tard, quan podíem sortir una estona, els trobàvem al bar del poble. Jugàvem a futbolí.

  3. Després de llegir aquest relat se m’acut un pensament: “Si en l’art no hi ha vida no és art; si en la vida no hi ha art, tampoc no és vida”

  4. No me’n sento culpable del llarg silenci amb un dels meus tres fills, parlo de més de cinc anys. Silenci total, aniversaris, festes familiars… silenci total! Però, per ara, no me’n rendeixo. No sé si algun dia tornaré a sentir la seva veu -melodiosa o no- o m’arribarà el seu silenci per sempre. Un silenci que no sé des d’on vindrà, del mar? En tot cas, magnífic relat, rodó, com ja ens hi té ben acostumats l’Isidre. Gràcies i felicitats.