Robafaves i la ximpleria cultural

23.07.2012

Durant la bombolla del maó que dugué a molts a pensar que vivien a Xauxa, la cooperativa propietària de la llibreria Robafaves s’endeutà perillosament per a dur a terme ambiciosos projectes. No en va funcionar cap; la seva associació amb Abacus, amb qui obriren una segona botiga a Mataró, no donà els fruits esperats. Tampoc ho feu la compra d’una participació de la llibreria Catalònia de Barcelona. A les darreries de 2009 la situació ja era delicada tal com es posa de manifest en una entrevista a Xavier Vilert, president de la cooperativa, al mitjà local Capgròs.com.

Fins aquí una història com moltes altres: un empresari estira més el braç que la màniga, tot li surt malament i es veu abocat al tancament. Lamento que la Robafaves tanqui, preferiria que no ho fes, que pogués seguir obrint i que moltes persones en pogueren viure molts més anys. Però em temo que no serà així.

Diners a canvi de… fum?

La llibreria Robafaves demana una ajuda de 250.000 euros a fons perdut. Escoltem a en Pep Duran, fundador de la llibreria que, en una entrevista per a VilaWeb, deia:

Ara demanem diners per […] continuar l’activitat a la llibreria. I per a continuar la tasca d’acció cultural, de formar lectors, com hem anat fent desinteressadament i sense cobrar durant tants anys. El que demanem amb les donacions és que d’alguna manera es retorni la tasca feta de difusió cultural.

Quan li pregunten si tornaran els diners Duran diu que no, que ells ho entenen com a una acció de mecenatge i que tan sols tornaran els diners si la cosa no va bé. És imprescindible aclarir dos conceptes:

a/ La tasca de difusió cultural que un llibreter du a terme forma part de la seva acció comercial i se’n diu màrqueting. Això significa que aquesta tasca ja és inclosa al marge comercial de cada llibre, o hauria d’estar-ho.

b/ Avui el mecenatge social és una altra cosa. El mecenes vol saber què se’n farà dels seus diners abans, no després, de donar-lo. També vol saber fins a quin punt el risc és compartit i acostuma a entrar fins a la cuina per veure què s’hi cou.

Que un llibreter guardonat, líder i pròcer cultural defensi amb aquest atreviment la privatització dels beneficis i la socialització de les pèrdues és un símptoma de la ximpleria cultural que patim i que converteix la cultura en una arma d’estupidesa massiva.

Què en diuen els mitjans?

Els nostres mitjans de comunicació són molt agraïts amb la cultura; perdó, amb els Pares Culturals de la Pàtria, que no és el mateix. A les seccions de cultura dels diaris gairebé mai hi trobem cap crítica negativa excepte per atacar a les administracions públiques que, suposadament, mai dediquen prou diners a la cosa cultural. Bon exemple n’és el diari La Vanguardia. Núria Escur obria el seu article així:

La noticia de la inundación de la histórica librería Robafaves en 1981 fue recogida en el n.º 177 de El Maresme, con una portada espectacular. El periodista Josep Maria Fàbregas explicaba entonces que a causa del agua se habían estropeado más de tres mil libros y que la pérdida era equivalente a un millón y medio de pesetas. Aquella vez se salvó. Ahora, Robafaves necesita otro “rescate”.

El tancament de Robafaves no es deu a fenòmens meteorològics ni tel·lúrics, no els ha passat un tornado pel damunt ni han sucumbit a un terratrèmol. Ho han fet malament, no han fet les coses bé, s’han equivocat, quelcom molt humà. Comprenc que, explicat així, la notícia perd tot el seu glamur cultureta, però és que la notícia no és la plorera d’un llibreter, sinó la seva incompetència empresarial. Després cada periodista hi pot prendre partit, serà legítim fer-ho, però no a base de mitges veritats.

Què en diuen els veïns i els clients?

Si la majoria de mitjans s’han sumat acríticament a la campanya, a Mataró els veïns han mostrat entusiasme però en una direcció inesperada. El fil de comentaris de l’article de Capgròs.com és sorprenent pel to negatiu de gairebé totes de les més de cent setanta intervencions. A part de la clàssica corrua de rumors i acudits envers als favors de l’ajuntament, a la seva proximitat a algun partit polític o a la seva prepotència com a empresaris, als quals hem de donar una credibilitat relativa, el que sorprèn és que molts comentaris coincideixen en parlar de mal servei i de tracte condescendent i mal educat. També coincideixen en titllar de desvergonyiment això de demanar diners a canvi de res. Un altre reguitzell el podem trobar a un altre mitjà local, TotMataró.cat, on gairebé tots els més de quaranta comentaris són negatius.

Que una llibreria de la suposada importància de la Robafaves desperti aquesta col·lecció d’improperis descol·loca una mica; posa en dubte la suposada funció prescriptora i d’enllaç entre llibres i lectors. Al final resultarà que el paper de sacerdots culturals sense els quals el vil populatxo es rebolca en la ignorància no és tal!

Què diuen els números?

Poc abans de l’esclat de la bombolla, i amb l’objectiu d’ampliar la llibreria de 400 a 900 metres quadrats, hipotecaren el local pensant en un augment del 30% de la facturació en quatre o cinc anys. No ha estat així, la facturació ha caigut un 40%. Descomptant la mala sort d’haver ajuntat dues bombolles en una, la dada més interessant és l’ensorrament de la facturació malgrat el doble de superfície. El rendiment per metre quadrat ha caigut tant que ha engegat a fer punyetes el compte de resultats. Una altra dada rellevant ens la dona el gerent de la llibreria, Esteve Guardiola quan, en unes declaracions recollides a l’esmentat article de La Vanguardia, assenyala que la manca d’estocs també els està enfonsant. A ells els enfonsa i als editors els deu posar la pell de gallina. Aquest cas ens indica per on començarà a caure l’edifici de la cadena de valor del llibre de paper. De què servirà continuar imprimint llibres si desapareix la xarxa capil·lar de venda? La competència de la Robafaves experimentarà un increment de la facturació i alguns sobreviuran una mica més però, comptant amb la digitalització i les erràtiques polítiques del sector editorial, no podem augurar un gran futur a cap llibreter.

Gairebé totes les veus de la cultura oficial de Catalunya estan entonant un #sosrobafaves a Twitter com si el sol fet de vendre llibres els atorgués una categoria moral superior. L’opinió popular publicada és inesperadament hostil i hauria de servir per avisar-nos: té sentit que els Pares Culturals de la Pàtria s’abroguin un mandarinat que sembla periclitat? Jo crec que no hem de salvar la Robafaves, com a mínim no sota una iniciativa tant matussera com aquesta.

Llegiu el blog de Bernat Ruiz, aquí.

Twitter: @BernatRuiz

 

 

 

Articles relacionats

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

4 Comentaris
  1. Retroenllaç: Faves comptades | Núvol

  2. Retroenllaç: Adéu a Can Robafaves | La llibreta de vivències