Resposta a Núria Amat

Núria Amat ha publicat a El País titulat Querido Orwell. L'autora catalana es posiciona contra l'independentisme. Josep M. Fulquet respon aquí a l'article d'Amat: "Si Orwell pogués aixecar el cap, no dubti que no trigaria ni un segon a dir-li, en bon anglès: “Don’t talk nonsense”.

Núria Amat publicava dimecres un article d’opinió al diari El País titulat Querido Orwell. L’autora d’Amor i guerra, (premi Ramon Llull) es posiciona contra l’independentisme. Josep M. Fulquet respon aquí a l’article d’Amat.

He llegit, amb angúnia, el libel en què Nuria Amat, dirigint-se figurativament al fantasma de George Orwell, aprofita per carregar amb duresa contra una Catalunya fruit de la seva invenció, una Catalunya dominada pel “nacionalismo independentista” que, a parer seu, ha hissat les seves “banderas guerreras” contra els catalans que, com ella, no combreguen “con la ideología soberana imperante”. Fa gràcia —si no fes pena— veure com la senyora Amat, d’una manera absolutament matussera i sense matisos de cap mena, dispara contra tot i tothom per justificar, en el fons, la seva mediocritat com a novel·lista, una bona prova de la qual és el seu libel mateix, redactat amb una prosa i una puntuació que farien enrojolar un estudiantet de Secundària. El fet no tindria més importància si no fos el victimisme de què fa gala quan atribueix al complot nacionalista el fet d’haver de parlar (potser vol dir “de justificar”?) de la naturalitat de ser una escriptora catalana que escriu en castellà —“y a veces también en catalán”— perquè, diu, “catalán es el mundo en el que nacen mis libros y catalana la historia de mi país […] con dos lenguas benditas, catalán y castellano, que me pertenecen por completo”.  Molt bé. No seré jo qui li esmeni la plana, a la senyora Amat, i lamento molt l’esquizofrènia que li deu representar haver de triar entre aquestes dues llengües —això sí, “benditas”—, sobretot a l’hora de presentar-se a premis com el Ramon Llull, que va guanyar en l’edició de 2011 amb un títol, Amor i guerra, un títol que semblava anunciar l’escissió moral que li deu representar viure en aquest país petit entestat a decidir el seu futur polític. Es pot ser, com la senyora Amat, furibundament antinacionalista catalana, i firmar el libel del Foro Babel o dir que la immersió lingüística és cosa de nazis; però això és una cosa, i l’altra, molt diferent, “la pela”. I quan hi ha uns dinerets a guanyar, encara que vinguin d’una institució tan separatista com és l’IRL, aquí no hi ha objeccions que valguin. I suposo que la senyora Amat es devia fer traduir el llibre al català (a un català macarrònic, sigui dit de passada) i el va presentar al XXXI premi Ramon Llull. I, coses del país —d’aquest “territorio comanche”, com el qualifica la senyora Amat—, la novel·leta va guanyar. Jo no sé si Cervantes va arribar a Barcelona “buscando la imprenta de sus sueños”, com afirma la senyora Amat, però sí sé que aquesta “procreación (¿) de autores y editores catalanes en castellano” viu i exerceix amb normalitat la seva feina, i no acabo d’entendre a què es refereix quan diu que les veus (castellanes, per descomptat) que ella admirava pel seu risc literari i intel·lectual “están siendo encubiertas (¿)” per un “festival folclórico de libros improvisados (¿)”. Veus “encubiertas”? Llibres “improvisados”? No crec dir cap disbarat si afirmo que l’edició de llibres en castellà té bona salut, ni tampoc que, avui dia, agafar el tren de Sarrià fins a la plaça Catalunya és una demostració palpable i viva de quina és la llengua, de les dues que la senyora Amat afirma que “le pertenecen por completo”, que té més dificultats de supervivència.

Ja diuen que la  ignorància és atrevida, perquè, a més, la senyora Amat es permet donar-nos lliçons d’història quan diu, parlant de la guerra de Successió, afirma sense enrojolar-se gens ni mica que el nacionalisme separatista ha convertit aquest conflicte dinàstic entre Àustries i Borbons “en guerra civil de victimización de catalanes, como si Cataluña hubiera perdido una guerra…” Miri, senyora Amat, per consideració a la seva persona no li dic el que el cos em demana dir-li, però sí que li demanaria que, en lloc de dir aquestes animalades, estudiï una mica. Així potser s’adonarà —potser, només potser— que, amb el decret de Nova Planta que va seguir la derrota militar, Catalunya va perdre molt més que una guerra. Perquè només des de l’autoodi i el ressentiment es poden dir barbaritats com les que destil·la el seu article. Miri, si el giréssim al revés, el seu article s’entendria millor, perquè, de moment, és el nacionalisme espanyol el que ha promulgat, entre altres coses, la llei Wert, que ens vol exterminar lingüísticament a tots. I ja que parla de Vargas Llosa, aquest apòstol del neoliberalisme que sembla haver oblidat els seus orígens i ara parla per boca de l’amo espanyol, sàpiga que Catalunya no necessita les seves soflames per deixar de ser un país “provincià”. El senyor George Orwell, a qui vostè es dirigeix, en va donar una imatge molt més ajustada a realitat quan disparava des de la cúpula del Poliorama durant els Fets de Maig del 37.

Vostè afirma, entre altres coses, que als escriptors contraris a l’independentisme se’ls aparta dels mitjans i de les universitats. No, senyora Amat, només s’aparta dels mitjans i de les universitats als impostors i/o als escriptors mediocres com vostè. Jo he passat uns quants anys de la meva vida professional a la universitat i li puc assegurar que mai no s’hi va barrar el pas a ningú per raons de llengua ni de confessió política. Ho deu haver somiat, això, vostè. I si considera que la transició política va ser “ejemplar” és que té un problema: el que deriva d’haver interioritzat el neofranquisme que la va fer possible, i que li fa dir el que li fa dir. Aquest país potser està malalt, sí, però no de la malaltia que vostè diagnostica. Està malalt de persones ressentides com vostè, que disfressen de persecució el que només és mediocritat, o de complot anticastellà el que només és enveja, fracàs i ineptitud. De persones que, com vostè, són filles dels qui van pactar amb el franquisme i ara es troben que no són ni d’un lloc ni de l’altre. Els escriptors, els bons escriptors, d’expressió castellana no han estat, no ho seran mai, considerats “enemics del poble”. ¿Ho han estat, i cito de memòria,  els germans Goytisolo, Juan Marsé, Jaime Gil de Biedma o Ana María Matute? Per no parlar de Martí de Riquer o els Blecua, pare i fills? Em sembla molt agosarat, per no dir abjecte, afirmar que “ni Carles Riba, ni Salvador Espriu, ni Josep Pla ni Josep Maria Castellet serían hoy independentistas”. Vostè què sap? Ha llegit mai Riba, posem per cas? I si no ho fossin, què canviaria? Riba seguiria sent un altíssim poeta, i Pla, el millor prosista que, després de Muntaner, ha tingut mai la literatura catalana. Cosa que no es podrà dir de vostè, per cert, quan, amb el temps i un bon bri de sort, potser trobarem alguna de les seves novel·letes en una parada del mercat de Sant Antoni. No s’equivoqui, senyora Amat. En aquests moments, el poder polític català té altres maldecaps que finançar amb diner públic empreses culturals sectàries. Ja li ho pot dir, al seu amic Orwell. Que, si pogués aixecar el cap, no dubti que no trigaria ni un segon a dir-li, en bon anglès: “Don’t talk nonsense”. Per entendre’ns, “no digui bestieses”.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació