Rèquiem per a vius

13.09.2016

Les 6.15 del matí, em desperto de cop. Falta una hora perquè soni el despertador. Desactivo l’alarma i m’embolico entre els llençols una estona més. Una dutxa mentre penso què em poso, diuen que aquesta nit plourà. Surto de casa corrent perseguint la silueta d’un bus. No he vist el número, però dono per fet que és el 6, no falla. M’aturo a la cafeteria del costat de la feina i m’emporto un cafè amb llet i un entrepà petit de botifarra blanca. Ahir no vaig sopar, no hi vaig ni pensar.

Partitura de Verdi | Muntatge de Dolors Boatella

Partitura de Verdi | Muntatge de Dolors Boatella

Sembla un dimarts qualsevol, però jo encara estic a la desena cadira de la quarta fila de l’escenari del Palau de la Música. No estic sola, al meu costat s’hi asseu la Cristina i un tenor del cor jove, cent seixanta-tres cantaires més de l’Orfeó Català i del Cor Jove i la London Symphony Orchestra. Escombro la sala amb la mirada, està plena, majestuosa i brillant. Entra el concertino i l’orquestra afina. Ens aixequem de cop, el director se situa davant nostre i espera a no sentir res per poder començar. “Hay notas que nacen del silencio”. Una brisa pràcticament imperceptible obre el Rèquiem de Verdi. Mai no havia escoltat un piano així. Cantem per invocar esperits, supliquem la salvació, exigim i busquem desesperadament l’alliberament de la nostra ànima. “Es un Requiem para vivos” amb anotacions de Toscanini, a només 5 graus de separació del mateix Verdi. “Libera me” morendo a PPPP. Tanco els ulls i ens fonem en un silenci etern d’un minut.

Encara estic a l’escenari del Palau de la Música i no en penso baixar. Moltes gràcies.