Rèquiem per a un savi

12.02.2017

La mort de Frederic-Pau Verrié corre els risc de passar desapercebuda, més enllà de l’esquela prescriptiva de la Creu de Sant Jordi, perquè quan arribes als 96 anys vol dir que portes uns anys retirat i que el jovent prescriptor ja no sap qui ets. Era un home savi i cordial, molt actiu en el seu temps, membre de les generacions que van obrir els ulls amb la República i tot seguit van assumir el compromís de salvar tot allò salvable d’un país enfonsat i perseguit. Que és tant com dir que pertanyia a una generació que s’havia preparat per una vida normal, segurament acadèmica, i en canvi es van haver d’arromangar perquè el món que els esperava va deixar d’existir. És difícil imaginar-se aquest vertigen –la vora de l’espadat quan comences a plantejar-te la vida seriosament—per aquells que no ho hem viscut. La Maria Aurèlia ho explicava molt bé: ens havíem perparat per un món que havia deixat d’existir. Verrié va fer 20 anys el 1940.

Frederic-Pau Verrié

Dic això perquè explica moltes de les actituds de Frederic-Pau Verrié, un home dotat per al coneixement minuciós de la història i la cultura del país. No en faré la biografia, que per això hi ha la Viquipèdia. Només assenyalar alguns trets: la revista Ariel, per exemple. Ell la considerava la seva gran obra. Una revista elitista, d’extrema excel.lència, de cultura exquisida però no excloent, que es va publicar als anys 40 de forma artesanal i semi-clandestina. No es podia vendre als quioscos o a les llibreries: s’havia de repartir en mà, casa per casa dels subscriptors. Però els autors dels articles o dels gravats –Riba o Foix, tant és—van acceptar de firmar amb el nom. L’objectiu? Demostrar que el país continuava existint culturalment. És clar, Ariel la va tancar la policia, que s’hi va personar per endur-se’n el número 24, que estava a punt de sortir. Mentre aquesta gent, uns poquets, feien Ariel, altres grups es reunien per llegir poemes, per fer plans, per imaginar accions no punibles en aquell món aixafat. D’aquest ferment surt, immediatament després, Dau al Set, que és una altra història.

Dic tot això perquè el mite de la continuïtat catalana en la primera postguerra, que hauria estat un mite formidable, mai va ser creat. La resistència al franquisme va ser una altra cosa, ens diuen. Verrié no hi estava d’acord: ell sabia que aquelles primeres publicacions i aquells primers recitals domèstics, aquelles visites a can Riba, tenien el mateix valor que la clandestinitat política, perquè el país no és només matèria, sinó que també és esperit. I perquè mentre quatre intel.lectuals o artistes feien això, la gent normaleta, a casa, mantenia la llengua i mantenia la tradició, inclosa la tradició republicana, que molts fills van heredar en silenci. Frederic-Pau Verrié tenia el país als dits: ho sabia tot. Si calia polemitzar amb els col.legues, polemitzava; si calia anar a descansar a Itàlia per tornar a nodrir les neurones, ho feia –era la seva segona terra. Tenia una capacitat de coneixement immensa, una cosa que sona insòlita ara que el nou ensenyament diu que no cal acumular coneixement sinó aptituds. D’acord, però parlar amb un savi és una delícia, i encara en tenim, de savis: irònics com ho era Frederic-Pau Verrié, i tiquis-miquis, i irritables i si convé rabiüts, perquè defensen una dada o una teoria com qui planta la bandera en un territori cobejable.

En fi, us en deixo una anècdota. Verrié tenia una casa de poble a Cruïlles, que anava amansint amb paciència i, sovint, excavacions per buscar-hi restes d’història amagada. Vull dir que desmuntava més que no pas reparava. Un dia li vaig preguntar com havia triat Cruïlles per buscar-hi refugi. “Perquè és un poble amb dièresi”, em va contestar, seriós com una mula. El detall noucentista en temps de postmodernitat, una lliçó.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Celebro molt la publicació d’aquest in memoriam dedicat a Verrié. Certament corre el risc que passi desapercebuda la seva personalitat intel.lectual en el nostre país de modes com papers de ceba.