Regal

6.09.2012

Els nens no hi érem quan l’oncle va arribar d’Amèrica. Els germans, alguns nebots i uns quants amics estaven inquiets esperant-lo el migdia d’un dijous xafogós, al port de Barcelona.  El  reconeixen immediatament perquè és l’únic passatger que baixa l’escaleta del vaixell  fumant un puro. Entre abraçades i salutacions emocionades  tothom s’adona que parla un català calmós i amb un deix panameny que ja no l’abandonarà mai. Com tampoc l’horari capgirat que farà que treballi de nit i dormi de dia, o la predisposició a ballar en qualsevol ocasió.

-Coses del Carib!

diran els germans.

Torna d’un viatge que ha durat més de vint anys. La guerra s’acabava quan  arribà a Sète amb el temps just per embarcar-se  a bord del Sinaia. Era un més enmig de l’atapeït passatge que compartia motius de fugida, vaixell i trajecte d’anada. Damunt l’oceà, rumb a Mèxic.

De llavors ençà han passat i passen moltes coses.  La mare, ara besàvia, ha venut el seu violoncel mentre ell era fora. Ja no hi haurà dinars familiars en el petit jardí, a casa de la cunyada mestra.  Els que no han marxat i els que tornen, obeeixen.

No han oblidat qui és i ben aviat li fan saber que ha de presentar-se a les autoritats per explicar què vol,  per què torna d’aquell viatge que va començar tan precipitadament.

Els nens no hem anat al port a rebre’l. Tampoc no hem vist que calça sabates blanques i que sota un braç porta un feix de Caiman cocodrilus dissecats. Cadascú comença el final de l’ exili com vol o com pot.

L’oncle els reparteix entre germans i nebots de manera que,  a cada casa, aquell animal temible però dòcil prendrà nous significats, com si comencés una nova vida.

Si algú hagués contemplat l’escena des del capdamunt de l’estàtua de  Colom,  que amb l’índex sempre assenyala el camí  que porta a Amèrica,  hauria vist com el grup diminut, probablement  entresuat i perplex,  s’acomiada.  Després, set o vuit cocodrils inofensius enfilen Rambla amunt, sota el braç d’un o altre parent.

Per jugar a cavallers i dracs, exploradors  remant en un riu tenebrós o per inventar aventures a la selva, aquell Caiman cocodrilus era d’una ferocitat  estimulant.

 

* * *

 

Un dia  van  venir de visita uns amics amb el seu fill. De seguida es va notar que aquell era un nen consentit. El principi de tirania es percebia   en la manera com li parlaven els seus pares,  per les restes de galetes aixafades que van quedar al terra després de berenar i perquè es va cruspir tot sol mitja rajola de xocolata.

No vol jugar amb nosaltres però ens mira mentre xiuxiuegem assenyalant  el replec que hi ha en un extrem de l’estora.  Quan dissimuladament empenyem  el bony  i de sota la sanefa s’insinua un cap allargassat amb  ulls de vidre i  una boca tancada però plena de dents punxegudes, el nen xiscla de tal manera que fa callar tothom.

-Però per què crides? Com vols que hi hagi un cocodril aquí sota?

Ens havíem esmunyit  a l’habitació del costat.  Sense fer soroll, vam tornar i mirant el nen de tant en tant, li fèiem notar que el bony hi tornava a ser. Ara el xisclet era una agulla clavada a cada orella

-Ho veus com no hi ha res?

Amagats i entusiasmats amb el descobriment dels efectes  de la joguina de taxidermista,  sigil·losament  insistim. Al final ja no cal ni mostrar el nas de l’animal, només entreobrint la porta, el nen ja crida. I riem.

El misteri de la crueltat també s’expressa en el pal dins d’un formiguer, en un caragol aixafat, en una granota immobilitzada esperant que li passi un tren pel damunt. En els pètals d’un gerani arrencats amb ràbia o en una porta entreoberta.

-On heu après a fer aquestes coses?

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Un altre exemple: Surto del tren per un nou ascensor. Una d’aquestes veus fantasmals que ens aconsellen, ordenen i informen per tot arreu, fa: tancant portes, cerrando puertas, clousindedoar, i al cap d’un moment, és clar, obrint portes, abriendo puertas, opindedoar. Això ho repeteix hi hagi o no gent a l’ascensor, si cal. Fan falta els tres idiomes? Provocaria una revolució endegar el missatge només en castellà, en català o en anglès? Provocaria accidents que no es digués res, com abans, i que es confiés en la intuïció dels usuaris? Surrealisme barroc?

  2. Retroenllaç: Finalistes del premi Núvol. Primera ronda | Núvol