Reflexions arran de la compra del Tantarantana

14.01.2017

L’adquisició recent del Teatre Tantarantana per part del consistori barceloní per tal d’evitar, segons diuen, “que caigui en mans d’un fons voltor” i per tal de “preservar un escenari emblemàtic de la ciutat”, m’obre diversos interrogants alguns dels quals m’indignen profundament. Un d’ells és saber quants escenaris emblemàtics té Barcelona? I què és el que els fa emblemàtics? M’agradaria que l’equip de Collboni m’ho expliqués.

Teatre Tantarantana

El consistori vol preservar, amb la seva compra, el Tantarantana, però deixa perdre l’Arnau, que fa anys que és de titularitat pública i l’únic exemple arquitectònic que queda en peu dels antics teatres del Paral·lel. Salva el Tantarantana, un espai amb només 25 anys d’existència (l’emplaçament actual del qual no és pas el seu emplaçament original) i deixa morir el Principal, l’espai escènic més antic de la ciutat amb més de 400 anys d’història. Francament, no sé quina lògica segueix aquest pla d’equipaments i de salvaguarda del patrimoni, però m’atreviria a dir que, de pla, l’Ajuntament i l’equip de Collboni no en té cap de concret.

Amb això no vull dir que desitgi que desaparegui el Tantarantana, és un escenari que estimo; hi he actuat, i molts amics i companys meus n’han trepitjat les taules, però estic fart de la pretesa bonhomia de certes accions polítiques anunciades a bombo i plateret i que, si s’indaga una mica, un se n’adona que, de fantàstiques, aquestes accions no ho són pas tant.

El que més m’indigna és la falta de planificació a què se sotmeten els equipaments escènics de la ciutat. Sabeu quants espais escènics de titularitat pública té ara mateix Barcelona?

La majoria diria que 3 o 4… però la xifra sobrepassa la quinzena d’espais i, si comptem per escenaris, arribaríem a una trentena llarga.

Ara mateix, a Barcelona són de TITULARITAT PÚBLICA els següents equipaments escènics: el Teatre Nacional de Catalunya; el Teatre Lliure (amb les seves dues seus); el Gran Teatre del Liceu; el Mercat de les Flors; el Teatre Grec; els Teatres de l’Institut del Teatre, tant els antics (La Cuina i l’Adrià Gual) com els moderns (l’Ovidi, l’Estudi i l’Scanner); tots els espais que configuren el projecte Fàbriques de Creació de l’Institut de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona que, entre d’altres, inclouen la Nau Ivanow, la Sala Beckett, La Seca – Espai Brossa i ara, també, el Tantarantana; el malaguanyat Teatre Arnau; el fracàs estrepitós del Barcelona Teatre Musical; el polifacètic BARTS (abans conegut com a Artèria Paral·lel, abans conegut com a Scenic); la Biblioteca de Catalunya (seu de la cia. La Perla 29); el Teatre de la Casa de la Caritat del CCCB… i encara me’n deixo uns quants, segur.

Realment pot funcionar correctament un sistema cultural de ciutat amb més de 30 escenaris públics, alguns dels quals ni tant sols estan en actiu? Estem parlant d’espais pagats i mantinguts amb diners de tots els contribuents! Alguns gestionats per fundacions, consorcis o a través de cessió a mans privades mitjançant concursos públics (i aquí entraríem en un altre món de “capelletes”, favors i irregularitats en el qual no vull esplaiar-me ara). Però, sigui com sigui, no podem perdre de vista que SÓN ESPAIS PÚBLICS PAGATS PER TOTS!!!

Com ha d’anar bé el sistema cultural de la ciutat si els minsos recursos destinats a cultura s’han de repartir en el manteniment de tants espais? És evident que després no quedarà gaire res per a incentivar el consum cultural entre la població, per promocionar els artistes, per potenciar la creació, ajudar a l’exhibició, fomentar la investigació…

A Barcelona han existit, aproximadament, uns 180 espais teatrals al llarg de la seva història. Actualment en actiu, amb una programació professional estable, n’hi ha una cinquantena. D’aquests, gairebé una tercera part són de titularitat pública.

La producció i gestió escènica de la ciutat ha estat històricament capitanejada per la iniciativa privada. Això es deu al fet que, per una banda, les arts escèniques solien entendre’s més com un negoci privat i no pas com un bé d’interès comú que calgués fomentar i preservar. I, per l’altra, al fet que, durant dècades, l’únic teatre de titularitat pública de la ciutat fou el Grec, inaugurat el 1929 en motiu de l’Exposició Internacional de Barcelona. Amb la transició democràtica, i molt especialment a partir de la dècada dels anys 80, la percepció sobre les arts escèniques va canviar i les administracions públiques es van anar implicant cada cop més en el seu foment i protecció fins arribar al model mixt de gestió pública i privada imperant avui en dia.

Sigui com sigui, aquest model, és un model que se centra sobretot en els edificis i no en la producció i sovint, com en d’altres sectors del país, la gestió es limita a capitalitzar de forma privada els beneficis i a distribuir de forma pública les despeses. És aquest el model cultural que volem per Barcelona?

Fa uns mesos s’anunciava també a bombo i plateret una inversió milionària de l’equip de Collboni en cultura, però la majoria de partides anaven a parar, bàsicament, en totxo: posar a punt la nova seu de la Sala Beckett, ajudar a l’obertura d’una nova sala a La Seca, reparar danys de la Biblioteca de Catalunya… a la premsa i a l’opinió pública se li va dir que s’invertia en cultura, però s’invertia en conservar i construir edificis, no en les companyies, ni en els artistes, ni en els creadors, ni en els consumidors.

De què em serveix a mi com a actor que la xarxa de Fàbriques de Creació de la ciutat incorpori el Tantarantana o que s’inverteixi des de l’Ajuntament en una nova sala a La Seca si, com tots sabem, a l’hora de treballar-hi, t’acaben pagant a taquilla? Com podem tolerar-ho això!

Que les productores i espais d’exhibició privats se saltin la llei és reprovable, però fet i fet, són els seus diners i els seus espais i poden fer el que els doni la gana si ningú els denuncia; però que espais públics, pagats amb diners de tots, transgredeixin la llei i ho permetem, és penós.

On són els mecanismes de control dels espais públics? De tots els espais públics!?! Els cedits i els no cedits.

De què serveix la despesa en un nou equipament públic si no es fomenta el consum cultural entre la població? Deixeu d’invertir en totxo i en projectes grandiloqüents sense solta ni volta i comenceu a potenciar, veritablement, el sector cultural!

On és la cèlebre llei de mecenatge; on són els espais per investigar; els projectes d’interacció, col·laboració, exhibició i projecció internacionals; les incentivacions al consum cultural; els programes de potenciació dels artistes locals; la potenciació dels diferents llenguatges escènics; l’aposta per les arts com a vehicle de cohesió i creixement de la societat, de riquesa i identitat del país?

Prefereixo mil vegades que Barcelona tingui menys teatres i que les administracions vetllin i inverteixin perquè tots els creadors i professionals de les arts escèniques puguem treballar i cobrar segons el que marca el nostre conveni, en tots i cadascun dels espais de la ciutat, que tots plegats desterrem d’una vegada per totes la maleïda taquilla com a única font d’ingressos; que gaudir d’una ciutat amb desenes de teatres i espais – públics o privats – però on els nostres creadors i artistes hi malviuen per poder tirar endavant.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

8 Comentaris
  1. Si els responsables de cultura d’aquest país sabessin que Escòcia disposa d’un Teatre Públic sense edifici, els vindria un cobriment. Molt ben dit. Prou inversió en infraestructura i més en les persones. I vergonya ens hauria de fer als artistes actuar en aquests espais sense retribució.

  2. Estic d’acord en invertir en creació i no tant en equipaments. Ara bé, posar com exemple el Teatre Arnau… Salvar l’Arnau crec que era una prioritat per aquest nou ajuntament, i de fet fins i tot es va engegar un procés participatiu amb el teixit veïnal que l’estava reinvidicant en els últims anys. Un segon estudi (el primer deia el mateix) ha dit que s’haurà de demolir, és un risc, no té fonaments, ha estat abandonat massa temps… Gastar-se una millonada en arreglar-ho hauria estat, un cop més un sensesentit. Molt d’acord amb la resta de l’article, però, i més pressió perquè el PSC faci una política cultural valenta!

    • Magda, gràcies per llegir-me.

      Cito l’Arnau no tant com per criticar l’actual equip de govern, que és cert que ha intentat desencallar la seva situació, sinó com un exemple més de la falta de planificació a llarg termini per part de les administracions públiques sobre els equipaments escènics de la ciutat.

      El cas Arnau és llarg i s’arrossega de fa anys. El 2007 l’Ajuntament de Barcelona va iniciar un tràmit d’expropiació de l’edifici per, finalment, acabar comprant-lo el 2011. És cert que els informes desconsellen ara la seva rehabilitació perquè costaria un ull de la cara a causa de la seva deixadesa. Però estic convençut que amb un pla d’inversions cultural a llarg termini (com els plans d’inversions en mobilitat i urbanisme que es fan) les administracions públiques haurien pogut salvar-lo. Durant 6 anys l’Arnau ha estat propietat de l’Ajuntament i s’ha fet molt poc per conservar-lo. Amb un pla a llarg termini, ajuntaments anteriors a l’actual potser haurien vetllat per recuperar l’Arnau enlloc d’invertir en altres espais escènics que no ho necessitaven tant.

      L’article no pretenia criticar el consistori pel tema Arnau sinó pel fet que, sovint, se’ns diu que no hi ha diners per invertir en cultura i, de cop i volta, els darrers sis mesos hem vist com l’equip de Collboni disposava de gairebé 5 milions d’euros per comprar i invertir en edificis.

      El que critico és el fet que, si el consistori tenia aquests 5 milions extres per invertir en cultura, potser el més assenyat no seria gastar-los en edificis quan, en alguns equipament públics ja existents, les companyies hi estan treballant en condicions de treball precàries. Això sí que és un sense sentit: tenir edificis públics on les companyies i els creadors hi malviuen i anar invertint recursos en tenir més edificis enlloc d’assegurar condicions dignes de treball per a tothom.

      Aquest era el punt de vista que volia transmetre amb el meu article, demano disculpes si el tem Arnau ha confós el que volia dir.

      • Recordo encara la histèria col·lectiva de les forçes vives de Barcelona quan es van enterar que el local de l’antic Teatre Arnau era un centre de culte de l’Església Cristiana Xinesa (de confessió “protestant”).
        Un altre exemple del provincilalisme inquisitorial del país…
        Atentament

  3. Més imprecisions, com apunta Magda. Tots els teatres que l’articulista diu que són públics no ho són. Jo repassaria la llista, Jaume Forés. Carregar per carregar resta credibilitat al missatge. Una llàstima!

    • Lola, primer de tot gràcies per llegir-me.
      M’agradaria que em preciséssiu quins dels teatres que cito no són, segons el seu punt de vista, de titularitat pública. Al meu entendre i fins on jo en tinc coneixement, tots ells són propietat de l’administració pública, ja sigui l’Ajuntament de Barcelona, la Generalitat de Catalunya, la Diputació de Barcelona o el Ministeri de Cultura d’Espanya.

      Diferent és qui els gestiona ja que molts d’ells estan cedits a tercers, en la seva majoria a través de concurs públic, o bé estan gestionats a través de Fundacions i Consorcis diversos en els quals, en tots ells, les administracions públiques que en són propietàries també hi tenen (àmplia) representació ja que, fet i fet, de molts ells, en són també les responsables de la major part del finançament.

      Gràcies de nou per la vostra atenta lectura.

  4. Crec que la opció més encertada seria aconseguir condicions per accedir al concurs com el que has comentat de la taquilla. Es podria fer desde les associacions professionals suposo

  5. Això de la taquilla és totalment cert. Aquestes
    Sales es queden la meitat de la taquilla després de descomptar els drets d’autor, la publicitat, i el 21 %. Que queda per la companyia?… El teatre s’està convertint majoritàriament (a alguns els hi va bé, per sort) en una ONG mantinguda pels actors, directors, escenògrafs, tècnics, dissenyadors de vestuari, perruquer (si és que en pots engatussar algun), músics, etc