Record llunyà de Luis Izquierdo

22.11.2016

Un mes exacte més tard m’assabento de la mort de Luis Izquierdo, el catedràtic d’universitat —tan falsament caòtic com tremendament estimulant— que un curs de fa massa anys ens va obrir els ulls a les literatures europees del segle XX, incloses les avantguardes, i a la impossibilitat d’escriure amb les estructures narratives i mentals del xix —a partir de quan a Flaubert se li acut d’emmarcar una conversa amorosa amb un fons de subhasta de bous a Madame Bovary. Hi havia qui el rebutjava, però a mi m’entusiasmava de debò; de cap manera no l’aparellava, com feien ells, amb alguns remugadors il·lustres que patíem en aquella santa casa; més aviat, rondinant així era com si enyoressin la mediocritat administrativa, bovina precisament, d’aquelles toies.

El catedràtic i poeta Luis Izquierdo

El catedràtic i poeta Luis Izquierdo

Jo en canvi, que llavors era tant d’agafar apunts acríticament, vaig tenir clar des del primer moment que la suposada manca d’estructura amb què exposava cadascuna de les seves classes constituïa una mena de totum revolutum, des del moment que sols a partir de la mescla impura de referents, d’estímuls, podia conformar una sort de poètica, posant l’èmfasi en el fet que no en parlaria de la manera acadèmica habitual; una prerrogativa que s’atribuïa amb tot el dret, i una manera també de garbellar els seus oients.

Me l’escoltava sempre amb fruïció. El veia des de la distància i no ho puc assegurar, però per com s’expressava juraria que ho feia en un reguitzell de fulls que remenava com no volent deixar perdre analogies que se li acudien al moment entre noms que apareixien abans o després, tenint per cert que els seus apunts caòtics havien de resultar fèrtils, com així ho eren. Ens parlava de Rimbaud, de Lautréamont, de Breton, de Tzara, de Marinetti i Apollinaire, de Proust, de Kafka, de Musil, de Döblin, del llavors introbable manual sobre les avantguardes literàries de Guillermo de Torre, però també de Murnau i Wiene, de Munch, de Der Blaue Reiter, de Kandinsky i Marc, de Schönberg.

I, sobretot, tinc gravat quan un vespre fosc i probablement tempestuós, en una aula inhòspita —tan fosc que gairebé no hi havia altra llum que la d’un llum de taula encès al costat del seu rostre que emetia una llum estrident—, ens va dir com de passada, comentant les primeres avantguardes, una frase germinal que em va fer tremolar i per la qual el recordo ara, tants anys més tard: “A veces, a un escritor una palabra le ilumina un mundo”.

Fa cosa d’un parell d’anys el vaig veure una tarda ventosa de divendres al carrer, prim i amb unes cames escanyolides que se li marcaven sota la tela fina dels pantalons; va aturar un taxi i hi va muntar. No vaig gosar molestar-lo; què li hauria dit? No vaig parlar-hi mai, de fet. Però és per il·luminacions com aquella que recordo ara el distant i estimat professor que una tarda inusualment obscura de fa quasi tres dècades ens va revelar, com dient-ho sense voler, que de tant en tant, a vegades, a algú que escriu, una paraula li il·lumina un món.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris
  1. Bona visió d’un dels bons mestres! Una energia intel·lectual desfermada a l’aula, que llançava idees, crítiques, anàlisis amb què després els alumnes agafàvem el metro i el tren, trasbalsats, nous i de tant en tant, com tu dius, marcats per unes paraules. Mestre genial i sorprenent; conversador nerviós i àgil, sempre més enllà del tedi establert que detestava.

    Jo també l’he recordat sempre. Em va dirigir la tesina i amb aquest pretext vaig gaudir de la seva conversa divertida i amena sobre tot el diví i l’humà, amb el goig de ser testimoni d’algun dels seus descobriments, que el sorprenien a ell mateix, com la tarda d’estiu que em va dir “s’adona que els mots “camí” i “amic” són el mateix mot?”. I després vam estar una llarga estona especulant sobre tot el món ocult que porten les analogies, les paraules, els anagrames… A part dels autors sudamericans – parlàvem sobretot de Cortázar i Borges, que sabia els meus predilectes- era amic personal i bon coneixedor de l’obra de Joan Oliver-Pere Quart, sobre qui ell havia escrit sàviament, perquè jo sóc de Sabadell i ell sabia de la meva dèria pel poeta… I tot el que vaig aprendre de Kafka! I dels poetes barcelonins Goytisolo, Gil de Biedma…! Magistral, agut, irònic, sagaç…

    Em va bastir un univers de vida, d’humor fi i de força humana, que mai no vaig poder agrair-li prou. Són moltes, les coses que li dec a un dels mestres que em van guiar i ensenyar a ser persona, que em va decantar cap a la professió per intentar imitar l’acció entusiasta que canvia la vida dels joves que, com jo, vam saber qui i què volíem ser a partir de models com ell.

    Sabia que estava malalt, vaig saludar-lo a la Casa Amèrica deu fer un any i el vaig veure cansat. Quan em va arribar la notícia de la seva mort, em van passar moltes ràfegues del que m’havia donat en tantes hores compartides a l’aula, al despatx, al bar, al jardí de la facultat i no em vaig voler deixar guanyar per la tristesa, perquè el meu professor m’acompanya amb el seu gest burleta, que vol semblar seriós i és afable, amb l’olor de la seva pipa d’aleshores, des de fa moltíssims anys, cada vegada que faig una classe.

    Des del meu racó, comparteixo amb tu l’admiració i l’homenatge pel mestre Lluís Izquierdo.

    • Antoni, estic cent per cent amb tot allò que dius, i molt emocionat també per l’apunt del Xavier. Fou un mestre, i en especial aun amic, admirable. RIP

  2. També a mi em va desconcertar les primeres classes, però a mesura que avançaven les setmanes, d’alguna manera vaig sintonitzar amb aquell “no-mètode” aparent de transmetre coneixements. La seva manera de fer demostrava als estudiants frisosos de prendre apunts a tot estrop que l’art i els autors van molt més enllà de les inútils classificacions genèriques i generacionals que ens obligaven a aprendre. Als meus vint-i-dos anys (ja en fa uns quants que els vaig tenir), em va obrir els mons de Döblin, Musil i Kakfa. I de retruc, molts anys després, els de Roth, Werfel i Fallada, entre altres.