De sota les pedres

27.09.2012

A Barcelona aixeques una pedra i et surten cinc actors.

La frase me la va dir un dia una amiga valenciana i em va semblar molt gràfica i molt veritat. Potser als cinc actors els hi hauríem de sumar tres directors i un parell de dramaturgs, però el fet és que és un bon resum de la situació: Som molts els que “volem fer teatre” a aquesta ciutat, i voler fer teatre no vol dir no fer-lo, sinó fer-lo gratis mentre trobem la manera de dedicar-nos hi per diners.

 

 

D’aquesta dada, el més preocupant no és que s’omplin els carrers, les places i les barres dels bars (tant a una banda com a l’altra) d’un nombre excessiu de farandulers. Això en tot cas pot ser preocupant per a la salut mental general… però no és el més preocupant. El més preocupant és que, amb tants actors, directors i dramaturgs podem arribar a ser més gent volent fer teatre que anant a veure’l.

No hi ha cap risc, és evident, amb les sales de renom: hauríem de ser un autèntic país de comediants perquè tot el públic del Romea, del Lliure i del Nacional fos membre de la faràndula. Però…què passa amb les sales que formen aquesta cosa estranya que s’anomena circuit alternatiu?

Per saber quines són només hem de pensar en quines sales miren d’estrenar els que tot just estem posant un peuet en aquest món: Ivanow, Versus, Tantaranta, Raval…aquestes. És possible que com a professionals omplim de dossiers les taules dels programadors d’unes sales a les que no anem gairebé mai?

L’exercici és el següent: Preguntem-nos quan anem a les sales on volem estrenar. Si la resposta és “quan hi estrenava un amic meu”, anem malament.

Ens agrada el teatre. Com a mitjà d’expressió, com a carrera, com a forma de vida…però sobretot com a espectacle: Ens agrada anar al teatre. I aleshores? Què és el que falla?

Fallen moltes coses.

Per començar, la més evident: fallen els preus de les entrades. Deu, dotze, quinze euros són diners. És clar que els podem pagar, però els podem pagar un dia, no un dia a la setmana. Senzillament, no ens arriba el pressupost per agafar l’hàbit d’anar al teatre. Potser només necessitem entrades de cinc euros per convertir-nos en públic habitual de les sales alternatives…

Però hi ha altres coses: La qualitat dels espectacles que s’hi programen és força irregular. Hem vist espectacles meravellosos, però també espectacles realment fluixos. Ens falta dins el circuit una sala amb un criteri establert i estable, una sala on puguem anar com anem als Verdi o a la Beckett, amb aquesta mena de garantia tàcita de que sigui el que sigui, serà interessant. I això que també hem vist coses molt discutibles  als Verdi i a la Beckett…però ens seguim atrevint a plantar-nos a la porta i veure un espectacle sense saber-ne res, simplement perquè es fa allà. Un criteri d’aquest tipus és el que encara s’ha d’acabar de construir a les sales del circuit alternatiu.

I, per acabar, ho hem d’admetre, fallem també nosaltres. Estem d’acord en que ni preus ni programació acompanyen sempre… Però el fet és que no importa. El fet és que nosaltres, els que fem teatre dins el circuit alternatiu, hem de ser el públic del teatre alternatiu.

I si les sales són massa cares ens haurem d’inventar altres preus, o inventar altres sales, i si la qualitat és irregular haurem de ser més exigents amb la nostra feina, però si volem que a aquesta ciutat es respiri tot el teatre que hi ha hem de ser espectadors amb la mateixa energia que volem ser creadors.

Hi ha realment molt de teatre en aquesta ciutat. Som molts, fins i tot moltíssims,  els que omplim escoles i acadèmies, i fem animacions a la fira del llibre, i treballem gratis per als curts de l’ESCAC, i no sabem si ens surt a compte anar a fer un bolo a Torelló amb el que costa llogar la furgoneta, i som teatrers/cambrers, teatrers/monitors o teatrers/treballadors-de-l’fnac, i fem tuits de #postfunció, i fem blocs de teatre…

Som tots aquests, som molts i tenim moltes  ganes que hi hagi moviment. La bona notícia és que aquest moviment el podem començar nosaltres mateixos, i ho farem fent obres, és clar que sí, però també omplint sales. A Barcelona aixeques una pedra i et surten cinc actors, tres directors i un parell de dramaturgs. És hora de sortir de sota les pedres i omplir de teatre la ciutat.

 

Twitter: @frilancejant  Blog: Sobreactuar