Ramon Vinyes, teatre de pensament

16.12.2012

En un anar i venir constant d’exili voluntari i no tan voluntari entre Colòmbia, concretament a la població de Barranquilla, França i Catalunya, Ramon Vinyes (Berga, 1882 – Barcelona, 1952) coincideix després del 1931, a Barcelona un cop proclamada la Segona República. És l’etapa en què l’autor escriu més teatre, entre altres gèneres, però també l’etapa en què es dedica a la crítica teatral, no pas sense polèmica, i quan fa pública la demanda d’un teatre compromès amb el seu temps, que no deixi de mirar enfora i que lluiti contra el feixisme que la dècada dels anys trenta es cova a Europa.

 

'Ball de titelles' de Ramon Vinyes | Foto: David Ruano.

Vinyes és un autor coneixedor de la literatura europea del moment, avançat al seu temps, precursor del realisme màgic, poc estimat pels seus coetanis catalans, segurament perquè atacava amb duresa la pàtina de teatre aburgesat del moment que considerava massa complaent amb el públic i buit de reflexió. És a dir, Ramon Vinyes defensa el teatre que ell mateix anomena de pensament enfrontat a la comèdia frívola sense suc ni bruc, escrita i representada només per passar una bona estona. En aquest marc és quan es publica ‘Ball de titelles’, una obra escrita abans del 1930, però que oficialment no veu la llum fins al 1936, i que, fins ara, tret del muntatge que va estrenar el 1978 la companyia La Farsa de Berga, no havia entrat en el repertori del teatre, ni privat ni públic, de circuit comercial.

 

No hi ha dubte que el director Ramon Simó s’ha trobat davant una obra densa pel que fa al text i els personatges. N’hi ha vint-i-set, repartits aquí entre dinou intèrprets, amb alguns doblets. Una obra amb trampa, plena de paranys, que l’autor mateix qualifica de “titellada en tres actes”, i que la dramatúrgia actual del mateix director ha sabut salvar superant el pas del temps amb aires brechtians, entre el vodevil i l’esperpent, pròxims a l’època de l’escriptura, donant-li un color universal, lligada a l’Europa del seu temps, com era segurament l’aspiració del mateix Vinyes.

Tot s’esdevé en un saló de luxe d’un prostíbul d’una ciutat de muntanya. No se li ha d’escapar a ningú que Ramon Vinyes té en la seva imaginació, segurament, la seva Berga natal, quan la jerarquia dels poders encara està molt establerta en la societat (el notari, l’alcalde, el capellà, el petit burgès…) i en un moment que l’estira-i-arronsa entre les esquerres i les dretes és també molt encès.

Ramon Vinyes situa l’acció enmig de la nit de Nadal, quan a fora el poble celebra a l’església la Missa del Gall i a dins, al prostíbul de Ca la Cacauets que regenta la senyora Remei, es congreguen tots els prohoms de la vila —que Vinyes veu com titelles— alternant amb les anomenades maturrangues que els fan la festa.

L’esclat del primer i segon acte està al servei d’una actuació molt coral, que ratlla el costumisme i el fregolisme, en el saló noble amb elements modernistes de la casa de dones de la vida, i on entren i surten la majoria dels personatges de l’obra per marcar el contrast entre el món social i hipòcrita de fora i el món fantasiós i frívol de dins.

Però tot canvia quan uns trets descopeta a l’exterior, la nit de Nadal que neva, corglacen els homes i les maturrangues del bordell. Fins que es descobreix que el guardabosc ha disparat contra un ocell estrany que sobrevolava el poble, el Jove de les Ales, que el prostíbul acull, sisplau per força, encara malferit.

La introducció d’un personatge extern al grup establert provoca tota mena d’ambicions, desitjos, pors i xantatges. La innocència de l’home-àngel que no se sap ben bé si ho és l’aprofiten tots els poders fàctics per portar-lo al seu molí. I el desig de les maturrangues per aconseguir el peró d’un home amb ales acaba creant una relació d’amor naixent entre la madame Remei i el nouvingut, un amor que tan aviat creix com mor, tan aviat sedueix per les ales que el fan diferent com és utilitzat per sobreviure en el sistema a costa de tallar-li les ales i, de les plomes, fer-ne un coixí de Duvet abans que el Duvet es patentés.

El retaule de l’obra beu de les fonts d’una època desapareguda, cosa que el fa encara més fantasiós i surrealista, però també més suggerent. La posada en escena s’enriqueix amb la barreja d’elements de circ, amb dos joves més, també alats, que ja preveia el mateix Ramon Vinyes, i que aquí sobrevolen per damunt els caps dels espectadors mentre s’escolten les seves veus en off. Una col·laboració en el muntatge de La Central del Circ amb les trapezistes Berta Junyent i Aline Vincent.

Tot i una actuació molt notable i molt repartida a mèrits en parts iguals entre els dinou intèrprets, cal remarcar el paper central de la madame Remei, en una elegant interpretació de Mercè Pons, i també el paper del Jove amb Ales, en una interpretació de poques paraules i molta expressivitat i gest, de Nao Albet. Són ells dos no només la imatge promocional de l’obra sinó el tàndem sobre el qual reposa tot el fons de ‘Ball de titelles’.

Al seu voltant, i fent memòria del conjunt de les escenes, hi ha el doble paper que juguen Francesca Piñón i Rosa Cadafalch, com a La Rosegons i La senyora Tuies, la primera, i La senyora Feliça i la Senyora del Notari, la segona. Entre les noies de la vida, hi tenen un paper destacable La Mirte, que interpreta Esther Bové, i L’Endolada, que és a càrrec de Daniela Feixas. Altres noies com la Josafat, la Nova i la Tango (Carme Poll, Diana Torné i Itzíar Castro, respectivament), mantenen el seu rol sense que desentoni amb les principals dones del bordell.

Entre els homes que freqüenten el prostíbul, hi juguen un paper important el Senyor Prudenci (Jordi Banacolocha), el Senyor Fe (Francesc Lucchetti) i el Notari (Jordi Martínez), al costat dels papers de l’Alcalde i el Guardabosc (Òscar Rabadan), el Ferreret i el Repòrter (Ferran Vilajosana), el Severí i el Senyor Sense Nom o capellà (Pep Jové), el Martí de les Garces i el Paleontòleg (Pep Ferrer) i el Viatjant i el Poeta (Santi Ricart). Cal esmentar-los pels seus qualificatius perquè el lector es faci càrrec també de la tipologia del personal que retrata Ramon Vinyes.

¿Què hauria passat si el dramaturg i director del muntatge, Ramon Simó, s’hagués deixat temptar per una adaptació actualitzada de l’obra de Ramon Vinyes? Doncs, que aleshores hauria resultat probablement un pastitx. ¿Un prostíbul de carretera fred i desèrtic d’autopista del segle XXI…? ¿Unes maturrangues (prostitutes) en mans de les màfies de proxenetes…? ¿Uns càrrecs públics, banquers o homes de negocis amb l’aigua al coll empastifats de corrupció…?

Amb la seva mirada respectuosa a una obra de gairebé noranta anys, Ramon Simó i el TNC no només revaloritzen, perquè toca, l’autor Ramon Vinyes de l’oblit a què ha estat sotmès en els escenaris catalans sinó que aporten amb un resultat esplèndid l’imprescindible lligam amb el fil de la tradició sense que es perdin ni els orígens ni es prescindeixi dels avenços escènics en el camí fet.

Llegiu Clip de Teatre, el blog d’Andreu Sotorra, aquí.