Qui té por de Fèlix Riera?

17.05.2012

L’entrada de Fèlix Riera a Catalunya Ràdio ha suscitat tota mena de comentaris. S’ha dit que Riera té un perfil massa polític, que és un gestor sense experiència en el mitjà radiofònic. S’ha dit que sent d’Unió Democràtica era una bon candidat per acontentar el PP. S’ha dit que a la Conselleria de Cultura se l’havien tret de sobre perquè no s’entenia amb el conseller Mascarell, però que hauria estat massa gros donar-li TV3.  S’ha dit que va a la ràdio a fer el joc al Grup Godó, per submergir Catalunya Ràdio en el bany maria de la cultura i facilitar que Rac1 es converteixi en la ràdio generalista de referència. S’ha dit que va a la ràdio a retallar i a fer neteja. S’ha dit que és un gat que sempre cau dret. Però qui és realment Fèlix Riera?

Vaig coincidir amb ell durant quatre anys al Grup 62 i em sembla que en puc dir algunes coses. En primer lloc, Fèlix Riera és un gestor, sí, però no és un funcionari ni un buròcrata que s’abstingui a l’hora de definir continguts. Si a Grup 62 batejava col·leccions i proposava títols, a la ràdio podria fer el mateix amb programes i seccions. Proposarà continguts i fitxarà col·laboradors. Fèlix Riera és un home hiperactiu, que està maquinant les vint-i-quatre hores del dia. Viu en la immediatesa i no sol entretenir els temes. Si pot, resol els problemes al moment, parlant. No escriu gaires correus. S’estima més ventilar els temes importants cara a cara. Durant els anys que va ser a l’editorial, era capaç de mantenir dues reunions alhora: una presencial amb qui fos que tingués assegut al seu despatx i l’altra remota per via telefònica. No és que tingui el do de la ubiqüitat, però sí una gran capacitat d’amplificació. Amplificació vol dir també portar els clàssics de la Bernat Metge al quiosc o el Geronimo Stilton al teatre. Per a un home que viu en la immediatesa de l’amplificació, la ràdio pot ser una eina potentíssima si l’encerta, perillosa si s’equivoca.

Quan va arribar a Grup 62 es va trobar un equip d’editors ja format, que el va rebre amb la mateixa prevenció amb què se’l rep ara a la ràdio. Durant els quatre anys que hi va ser, s’ha de dir, no va prescindir de cap editor, i sempre que va poder va repartir joc perquè ningú es quedés sense feina. I quan Ediciones Península va quedar vacant, Fèlix Riera va fitxar Manuel Fernández Cuesta, un simpatitzant d’Izquierda Unida, estudiós del marxisme, col·laborador de Rebelión i Mundo Obrero. Amb Fernández Cuesta, un madrileny simpatiquíssim, es van discutir moltes vegades, però també es van entendre. Vull dir amb tot això que Fèlix Riera no és de caràcter sectari sinó dialèctic. Dialogant també, però sobretot dialèctic. Tant es pot entendre amb Valentí Puig, un catòlic conservador, com amb Julià de Jòdar, que és un independentista pròxim a les CUP. Això sí, si no estàs d’acord amb les seves idees, aleshores has d’estar a l’altura de la seva hiperactivitat. Si no, et desborda.

Manuel Fernández Cuesta va publicar Storytelling, de Christian Salmon, un assaig que va fascinar Fèlix Riera perquè definia molt bé algunes idees que ell ja havia portat a la pràctica com a productor audiovisual i activista polític. Storytelling explica molt bé la concepció que Riera té del relat, i de la manera com s’han de projectar les històries. Durant els anys que va ser a 62,  va marcar una línia editorial que premiava el relat d’un llibre per damunt del seu valor intrínsecament literari. Per Riera, un llibre, fos novel·la o assaig, havia de servir per projectar la història de la persona que hi havia al darrere a través d’un relat que es pogués comunicar fàcilment als lectors i als mitjans. En aquest sentit, durant l’etapa de Fèlix Riera a Grup 62, els autors estrictament literaris, aquells que no tenien una història personal fàcilment encarnable, una vida paral·lela a allò que comunicaven, no van guanyar gaires premis. Va ser el moment de Gerard Piqué i Leo Messi, de Xavier Bosch i Gaspar Hernández, de Najat El Hachmi i de Nadia Ghulam. No sorprèn, doncs, que ara Fèlix Riera, mestre de l’amplificació, hagi fitxat a la ràdio Pere Gimferrer, un poeta excels que, no ho oblidem, és un personatge de Polònia.

El que més m’intriga de Fèlix Riera és la seva frugalitat, que és el secret de la seva lleugeresa. T’asseus a dinar amb ell i mentre tothom fa el menú com déu mana, primer, segon i postres, ell en té prou amb mitja amanida i una aigua, això sí, baixa en sodi. S’estima més parlar que menjar.  No descansa ni per dinar. I et preguntes, què s’ha pres aquest home per esmorzar?

S’ha dit que Fèlix Riera va a la ràdio a reduir sous i a netejar. El temps dirà. I a aquestes altures les retallades ja només preocupen als que hi treballen i no són el més rellevant. La gran pregunta ara és quin model de ràdio pública defensarà.  Crec que no es guiarà per valors patriòtics sinó pel valor dels continguts. Riera no és un catalanista sentimental. Alguna vegada ha dit que és catalanista perquè és dins el corrent catalanista majoritari que ha trobat l’espai per dur a terme un projecte cultural. La seva adhesió al catalanisme no és tant afectiva com pragmàtica. Haurà de conciliar dues aspiracions: l’imperatiu personal de deixar petjada en el camp de la política cultural amb la urgència de Catalunya Ràdio de recuperar el lideratge com a emissora generalista de referència.  El rendiment dels continguts pesarà més que la catalanitat de la cadena. Una ràdio clara i ben lleugera de sodi, com l’aigua que beu.

Twitter: @puigtobella

 

.

Fèlix Riera, director de Catalunya Ràdio

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

5 Comentaris
  1. Segueixo sense tenir clar si he de témer en Fèlix Riera o no, però agraeixo l’article, que fuig dels blancs i negres que hem llegit als alres diaris, i que em deixa amb una sensació d’estar una mica més ben informat.

  2. Bernat,
    Que els déus t’escoltin en els teus nobles presagis. Jo, la veritat, tinc els meus dubtes. Conec tant el Fèlix (i me’l vaig estimar tant, temps era temps) que li conec les bases del seu codi genètic. Políticament -que és l’únic que darrerament el mou- també és massa dispers. Necessita la dispersió. N’és, fins i tot, el seu únic relat. Vet aquí. Li desitjo, però, tota la sort del món.

  3. Per acabar d’entendre al personatge cal afegir que té una gran passió per la política i una ambició personal enorme.

    I que aquesta dialèctica que esmentes, que no sempre sap gestionar correctamet, el porta a cops a no saber mantenir les formes amb determinades persones.

  4. O sigui que no sabem ben bé quin peu calça? Ara, no és un home per nedar a contracorrent, tot i que em sembla que en el fons viurà de la improvisació.

  5. Avui tenim el primer incident rellevant, la fugida d’en Manel Fuentes de Catalunya Radio. Quina part correspon a cadascun d’ells dos?. En tot cas es una pèrdua, en el meu parer, d’un bon professional.