Qui posa el nom de les coses?

Qui posa els noms a les coses? Vull dir: qui bateja, per exemple, les operacions policials (Nécora, Pokemon, Puma 70…), els elements químics (flerovi, ununpenti, livermori…) o els coets espacials (Sputnik, Voyager…)?

La qüestió, tot i que ho sembli, no és gens banal… Diuen que en les cultures «antigues» posar el nom a algú o a alguna cosa la defineix, li dóna entitat, fins i tot sentit, i fa que el nomenador estableixi amb el nomenat una vinculació peculiar, que pot ser de domini, de lligam, de protecció…; per exemple, en la tradició bíblica, Jahvè va modelar amb terra els animals i els va presentar a Adam perquè els posés nom i en tingués cura, com qui posa el nom a un fill. El nom no fa la cosa, segurament (o sí, i aquí hauríem d’endinsar-nos en camins espinosos de la mà de John L. Austin i Foucault, i ara no toca), però el fet de posar nom a una cosa fa que puguis exercir un cert influx sobre el qui la diu o la pensa.

Amb tot, anem al cas que ens ocupa: qui ha posat el nom «projecte Castor» (ja recollit a la versió digital de l’Enciclopèdia Catalana) al dipòsit artificial de gas natural que darrerament tantes sacsejades geosocials ha provocat? Per què «castor»?

Evidentment no tinc res en contra d’aquests mamífers rosegadors. Ans al contrari: és un animaló que em resulta tendre, amb la cua ampla i plana, les dents proletàries, el pèl llenyós i suau. Fins i tot tinc desada a la memòria la imatge d’una secció transversal d’aquesta mena de caus semiaquàtics que construeixen als rius, amb una cambra per a les cries que desemboca a una sortida submergida per tal de protegir-se dels depredadors. (Vés a saber d’on em ve aquesta imatge: d’alguna làmina d’un llibre de text de l’EGB o d’aquella enciclopèdia il·lustrada que em mirava desafiant a casa…?)

En cap cas vull dir, doncs, que els castors no mereixin el nom d’un projecte de plataforma d’emmagatzemament subterrani de gas. Déu me’n guard. Però voldria conèixer el responsable que fos batejat així per traslladar-li un lament: quina llàstima, quina oportunitat perduda no haver batejat el magatzem subterrani amb el nom de «Càstor».

I a sant de què aquest lament extemporani per un accent obert? Càstor i el seu germà Pòl·lux són dos bessons fills de Leda, però de pare diferent: Càstor és fill d’un mortal, Tíndar, i serà ell mateix un home com qualsevol altre (viurà doncs abocat a l’abisme), mentre que Pòl·lux és fill de Zeus, d’un déu, i per tant gaudirà dels «beneplàcits» de la divinitat, en especial de la immortalitat. Per motius que ara no vénen al cas, Càstor i Pòl·lux van entrar en el combat contra Ides i Linceu, els seus cosins. En la contesa, Càstor mor i, com a humà que és, la seva ànima davalla a l’inframón —a aquest àmbit subterrani on van les ànimes dels morts a convertir-se en fum en la boira—, mentre que Pòl·lux sobreviu, ferit, victoriós, immortal.

No obstant la distància abismal entre ells, tot i la seva natura contraposada, els dos germans són uns bessons tan units que Pòl·lux pregarà a son pare que faci una excepció i retorni Càstor de la terra dels morts. Magnànim però just (perquè la magnanimitat, per tal que sigui efectiva, duu a vegades adherides certes formes d’injustícia), Zeus decideix extreure Càstor de l’inframón i donar-li la immortalitat, a canvi, però, que sigui compartida amb Pòl·lux. Els dos immortals i els dos mortals alhora: vet aquí la proposta. I Pòl·lux hi accedeix.

Els dos bessons gaudiran, doncs, de la meitat d’un sojorn en una mena d’exili al subsòl, al regne de les ombres, sota terra, i l’altra meitat en la llum de l’Olimp, entre els déus. D’aquesta manera, segons la narració, Càstor serà el que ha estat enviat durant un temps al món subterrani on habiten els morts, a l’inframón, i el que ha estat rescatat i recuperat després.

Vet aquí que si coneixeu qui va posar el nom d’un rosegador pentadàctil a un magatzem subterrani en comptes del de l’únic mortal que ha tornat del subsòl, digueu-li que es posi en contacte amb mi pel twitter, només per preguntar-li el perquè de la seva tria. Deu haver-hi alguna raó que ara se m’escapa. Segurament.