Qui és una/un català?

16.09.2012

Durant molts anys la resposta a la pregunta “qui és una/un català?” era “una/un català és qui viu i treballa a Catalunya”. Tanmateix, l’època en la qual es necessitava augmentar demogràficament Catalunya fent una assimilació indiscriminada, especialment amb els immigrants d’altres contrades d’Espanya, ja ha passat. Actualment, ens trobem en un moment ben particular. La identificació amb ésser català o no a través d’aquesta afirmació ja no és vàlida, en part, perquè hi ha persones que conscientment ja no volen sotmetre’s a aquesta assimilació, i, per altra banda, perquè han sorgit moviments xenòfobs que no estan d’acord amb aquesta conversió massificada. Però el problema d’identitat no acaba en aquests dos bàndols. La globalització cultural i la mobilitat han difuminat o barrejat de forma espectacular els límits lingüístics, demogràfics o polítics, i això complica cada cop més donar resposta a la pregunta formulada. En aquest escrit intentaré respondre a la qüestió “qui és una/un català?” tenint en compte la situació actual i amb un estil analític. Estic convençut que per parlar de Catalunya com a nació s’ha de poder delimitar qui són els catalans i és per això que cal saber qui pot ésser candidat, altrament faríem referencia a un tros de territori més o menys políticament definit o a un ens abstracte que engloba tradicions, història i llengua. Crec que perquè Catalunya no sigui o acabi essent un mot sense referent, és assenyat materialitzar-la amb catalans.

Abans de començar aquest anàlisi haurem de preguntar-se si, en realitat, té cap sentit formular aquesta pregunta. En primer lloc, hi ha crítics que poden qüestionar si paga la pena definir com a catalans a humans que tenen poques o cap diferència genètica amb els castellans, els francesos o els inuit, per exemple. Aquesta consideració sorgeix perquè la identitat que estem tractant no és una qüestió a nivell físic, sinó psicològic. A nivell físic no cal compartimentar la identitat, tots som humans i no és pertinent fer divisions. La divergència esdevé important a nivell psicològic i té un radi molt més reduït, tant que fins i tot podem considerar-nos posseïdors d’una identitat no compartida per ningú més. En segon lloc, també ens podem preguntar si cal que una identitat tingui reconeixement polític, és a dir, estat propi. La resposta a aquesta consideració torna a ser la ment. Per a moltes persones tenir una nacionalitat que es correspon a una altra identitat suposa una anomalia, molesta per alguns, esquizofrènica insostenible per a uns altres. És obvi que aquesta situació no és l’òptima per a ningú. L’ideal seria que cadascú tingués en un pla polític (p. e. el passaport) el reflex de la seva identitat col·lectiva. En tercer lloc, hom pot arribar a pensar que la identitat és un problema psicològic, però qualsevol persona amb un mínim de coneixements de sociologia o psicologia sap que la identitat és un problema, no quan hom la posseeix, sinó quan no la té. En conseqüència, hem de procurar que tothom pugui concloure sabent qui és. La identitat, doncs, és una necessitat humana que ajuda a reagrupar persones, orientar-se en el món i que està basada en la ment. Per tant, qualsevol impediment per formalitzar-la és un greuge inacceptable.

Per esbrinar “qui és una/un català?” establiré una sèrie d’afirmacions que ens serviran per descartar situacions concretes. Com que les situacions poden sen infinites, em centraré en les més comunes i, al meu parer, més importants de les que he sigut testimoni. Així doncs, podem distingir els següents supòsits: “és català qui”…

1. Viu i/o treballa a Catalunya. Com ja he dit abans aquesta afirmació està en desús per la seva feblesa. Hi ha gent que ha vingut a viure a Catalunya per qüestions personals o laborals i no vol saber res de la seva cultura o història. Immigrants que parlen la seva llengua, que no s’interessen pel que passa aquí i que en alguns casos fins i tot voldrien tornar al seu país d’origen. Qui viu i treballa a Catalunya i es considera català no és per l’activitat que hi desenvolupa sinó per alguna cosa més.

2. Qui sap i/o fa servir el català. Per als defensors de la llengua, aquesta afirmació sempre ha estat el plat fort de la reivindicació catalanista. Tanmateix, aquest supòsit té moltes fissures. Hi ha casos de  persones que han après i fan ús de la llengua catalana a diari, però que no se’n senten, de catalans. També hi ha nascuts a Catalunya que viuen a l’estranger i que no només no en fan ús, sinó que també l’arriben a perdre en part o totalment. Paral·lelament, a la creació artística i literària hi ha un debat inacabable que discrimina als qui no fan us del català en la seva obra, però la consideració de creadors no catalans és injusta. La identitat no la pot donar un agent extern ni una institució, sinó que se l’ha d’adjudicar un mateix. Òbviament, la vinculació de la llengua catalana amb la identificació és molt forta i inclús recomanable però no és, en cap cas, determinant. Com a exemple podríem citar un cas d’una persona nascuda a Catalunya, que sap i fa us del català però escriu en un altra llengua, ja que un dels seus progenitors és d’una altra nacionalitat i per tant pot preferir expressar-se en una altra llengua.

3. Qui ha nascut a Catalunya. Aquest supòsit és potser el més insostenible, ja que el naixement és un esdeveniment arbitrari, encara que per alguns pugui ésser un vincle ineludible amb la terra. Aquests casos semblen més una llicencia patriòtica d’un sentimentalisme carca que un fet rellevant.

4. Qui descendeix de catalans. A primera vista, aquesta afirmació podria ser vàlida. Nogensmenys, és inacceptable per una senzilla raó: es basa en fets físics i no psicològics, i com he dit abans la identitat és un fet psicològic. Aquesta afirmació portaria a la xenofòbia, que en el cas català seria encara més un absurd, ja que no hi ha un paradigma genètic que el defineixi. Físicament som una mescla racial en major o menor grau. Deixant de banda la qüestió física, podríem pensar que persones que es consideraven catalans i que van haver d’emigrar a Mèxic o a Cuba, per exemple, els fills d’aquests no seran catalans si ells mateixos no s’hi consideren.

5. Totes les anteriors. Hom podria pensar que una persona de descendència catalana, nascut a Catalunya, que sap i usa el català i, a més, viu i treballa a Catalunya és ja un català. Gens més lluny de la realitat. No es pot negar que una persona immersa en una situació com aquesta pugui fàcilment sentir-se català, però això no sempre succeeix. Hom pot sentir-se més proper a una altra identitat, conèixer-la, estudiar-la i anar-se’n a viure amb els qui la representen. La identitat no es transmet ni es contagia.

6. Cap de les anteriors. Encara que això suposa una negació a les situacions més comunes en les què hom considera una persona com a catalana, por donar-se el cas que algú assumeixi la identitat catalana. Tanmateix, això és molt improbable i si algú l’assumeix és perquè, a més, acabarà parlant, vivint, treballant, o tenint descendència vinculada amb Catalunya. Altrament seria més aviat una empatia temporal que una identificació permanent.

Així doncs, no tenim encara cap resposta a la pregunta plantejada. Com ja he esmenat, la identitat és un estat psicològic que no pot ésser atorgat per altres sinó que és un estat que hom pren consciencia d’una forma ferma i permanent. La forma més plausible de fer palesa aquesta identitat és la seva projecció en el pla sociopolític amb el desig de voler que la identitat sigui representada, o en altres paraules, voler que la catalanitat tingui Estat propi. Aquest ferm desig és l’afirmació de la identitat d’un mateix sense ambigüitats. Llavors, la resposta a “qui és una/un català?” és “un català és qui té l’estatus de català”.

Arran d’aquesta afirmació es poden extreure dues conclusions importants. La primera és que la identitat és excloent al mateix nivell (no la confonem amb el terme “discriminatòria”). Si una persona s’identifica com a català no es pot identificar amb cap altre. Un pot tenir simpaties però una persona no pot ésser dos coses a un mateix nivell alhora. Per exemple, una persona pot ésser català, punk, de la tercera edat i de dretes, però no francès, espanyol o armeni, si no és de família mixta. La segona conclusió és que, si no existeix un Estat català, ningú pot ésser català. Aquesta afirmació és molt extrema i per molts inacceptable. Tanmateix, es pot argumentar de la següent manera: que un català és qui té l’estatus de català no vol dir que una persona no es pugui identificar com a tal perquè no tingui Estat propi. Vol dir que la seva identitat és latent però no materialitzada, invisible, o millor dit, no és respectada ni acceptada pels altres. Quedar-se en un estat latent és possible i suficient per alguns, però un estat latent és quedar-se en un estat nebulós, diluït i perillós per la seva feblesa al agents externs. En conclusió, qui vulgui ésser català haurà no només d’identificar-se, haurà d’anar més enllà.

Articles relacionats

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

6 Comentaris
  1. Estimat Jordi,

    la identitat, de psicològica, no en té res. Es tracta d’una cosa ben matèrica, carnal i sanguínia: la gesta la terra, com els arbres o l’idioma. És un do de la terra. Això no vol dir que un home nascut a Burgos no pugui arribar a ser català, és clar. Ho serà si la terra li dicta: la resta són bajanades estadístiques, quimeres d’una raó relativista que en nom de la dita multiculturalitat (més vella que el cagar) preten negar una realitat difícil d’acceptar: que s’és el que s’és, i que la qüestió del ser rau en arribar a ser allò que s’és sense concessions. Vaja, jo mai he vist que li creixés una segona testa a un home: per més que psicològicament es gratés les quatre orelles.

    Però és sols una opinió, com n’hi ha tantes.

  2. Benvolgut Jordi.

    M’ha sorprès i, alhora, m’garadat molt la teva argumentació. No ho havia pensat des d’aquest punt de vista, i trobo que és un enfoc molt bó per transmetre’l. La identitat, al marge de les qüestions genètiques, l’anem forjant poc a poc a base de prendre consciència dels fets.
    Jo mateixa era catalana de naixement, lloc de residència, treball etc… però no vaig prendre consciència real que era catalana fins que no vaig conèixer la història del nostre país. Avui, sóc catalana amb plena consciència o identita, i lluito er aconseguir el reconeixement legítim de ser qui som. Moltes gràcies Jordi per teu artícle.

  3. Retroenllaç: Debats | Núvol

  4. Retroenllaç: Identitat | Núvol

  5. Benvolgut Jordi, estimada Montse i següents lectors-escriptors.
    Sóc nascut, visc i treballo en aquest territori del nordest peninsular, i fill de lleonès i catalana. Així que, genèticament, no sóc “català” al 100%; sóc xarnego o híbrid si el primer mot és políticament incorrecte, i bilingüe natural. A més, investigant l’arbre familiar he trobat que el meu rebasàvi per línia avi-patern era gallec i el besavi per línia àvia-paterna, asturià (el pare encara té cosins-segons a Astúries). Per la banda d’aquí, una de les branques ve de l’Aragó i, una altra -encara no he acabat l’estudi- sembla que de Navarra. Vist això, per localització geogràfica, sóc poc català i més espanyol que molts que en el seu arbre immediat sols hi ha una llarga branca i per trobar més diversitat s’haurien de remuntar a 16 generacions enrera per dir una xifra qualsevol. Ara bé, sóc espanyol i me’n sento? Què és ser espanyol? Només sóc català i me’n sento? Què és ser català?, una elucubració de la ment d’uns quants somiatruites enganyats? Sóc les dues coses alhora fosses en una i m’estalvio esquizofrènies? La meva resposta-evolució s’ha anat forjant amb els anys i experiències pròpies i també, com diu la Montse Piquer, ampliant coneixements històrics, culturals, lingüístics, etc. de tota la pell de brau i més enllà. He passat de cantar, entre els sis i els nou anys, el Cara al Sol ple d’enardiment al pati de la Salle i per tant, sentir-me espanyol (i no francès, que també hi vaig viure abans del sis) a adonar-me que no sóc de nació, història, identitat i cultura castellana (de llengua sí i ben content com ho estaria un cubà posem per cas) i sí de nació, història, identitat i cultura catalana. Penso que una de les diverses circumtàncies que m’ha causat la meva desafecció cap a l’espanyolitat ha estat l’obligada identificació d’Espanya amb una sola de les nacions que hi ha a la península ibèrica negant-la a les altres tres (Portugal -que també és a la península- se’n va escapolir per sort d’ells). Em sento i m’identifico català i només català per història, per cultura, per llengua i, també, per uns anhels, per una manera de pensar, veure, estimar i entendre la vida diferent -ni millor ni pitjor- que la dels nostres veïns (aragonesos/castellans, occitans/francesos). Potser, com diuen aquests darrers dies alguns advocats, economistes i historiadors de renom, Catalunya no ha estat mai, ni nació, ni identitat pròpia, ni estat, ni res i el que volem -o ens volen induir a fer- és inventar-nos una nació (i un estat a continuació) que mai no ha existit. Bé, potser tenen raó aquests savis senyors i senyores però, si no recordo malament, hi ha espanyols de cultura, llengua, identitat i nació castellana que un bon dia van decidir inventar-se del no-res una nació, una identitat, una bandera i uns himnes (una llegua no perquè era una costosa bajenada crear-ne una de nova); els espanyols que estaven en contra de tal magna, antihistòrica, antilògica, antisolidària i antipatriòtica aberració s’hi van oposar de valent -amb sacra constitució inclosa de per mig, com ara- però van perdre…I del no-res, repeteixo, uns espanyols de soca-rel mil·lenària es van inventar la identitat, cultura i nació argentina, xilena, mexicana… i no s’ha enfonsat el Món. Per què nosaltres, que no sóm de cultura, identitat i nació castellana, que tenim himne i bandera (i llengua) de fa molts segles, no podem ser -ni exercir-ne- nació catalana i decidir democràticament si volem tenir o no un estat propi? Per què no? Les nacions (i els estats) un dia o un altre algú -per les necessitats i/0 sentiments que siguin- se les inventa: ni la nació castellana, ni la catalana, ni l’espanyola si es prefereix, existien en temps de l’imperi Romà; ni abans. Ni existia la nació canadenca, estadounidense, mexicana…abans de l’arribada invasiva d’anglesos, francesos i resta d’europeus. En base a què ens prohibeixen -o ens fan por- el nostre dret a sentir i a decidir? I per finalitzar i pels que s’han adonat, quan sortí la llei, em vaig traduïr el nom i em vaig girar l’ordre dels cognoms, perquè Torrents, evidentment no és lleonès. Gracies a tots i a totes.

  6. Retroenllaç: Desmontando el Proceso seceSionista de Cataluña: el Independentismo más Disparatado de la Historia Moderna | alertajudiada