Qui és qui en el món de la transparència a Catalunya

8.06.2016

La Llei 19/2014, del 29 de desembre, de transparència, accés a la informació pública i bon govern, naixia amb tres objectius molt ambiciosos: el primer, recuperar i incrementar la confiança dels ciutadans envers la gestió pública i la política; el segon, facilitar i promoure el rendiment de comptes, i finament, el tercer, garantir l’ètica dels gestors públics i els governants.

Font: Pixabay

Arxius | Font: Pixabay

Els escàndols polítics de corrupció al nostre país han provocat sovint que els partits polítics i les nostres institucions siguin mal vistes i la seva labor menystinguda pels ciutadans. Moltes vegades ens enfrontem a un problema de credibilitat. Ja pots fer les coses bé, però si la resta de la gent no ho percep, no val. I segurament és en aquest sentit que els partits polítics van elaborar aquesta llei: per poder tornar la confiança a la ciutadania.

Amb aquesta llei va aflorar una paraula, transparència, que sembla que ha de ser una mena de bàlsam miraculós que permeti que els ciutadans millorin la visió que tenen de la gestió pública. Però de què estem parlant realment? Doncs d’accés a la informació, cosa que les institucions ja havien de permetre, evidentment, amb uns límits que legalment ja estaven establerts. D’alguna manera, sembla aquell acudit dolent que hi havia hagut fa uns anys i que deia: “Ara que havia après a dir flin en diuen pinícula”.

L’accés, molt resumidament, es pot desenvolupar de dues maneres: consultant les dades que ofereixin les institucions en els seus portals de transparència, que és la novetat de la llei, o bé demanant de consultar les fonts d’informació, o sigui, els documents, que és el que ja s’estava fent.

Per fer aquest pas, la nova llei ha creat un ens nou que ha de conviure i encaixar en el model preexistent que hi havia hagut fins ara. Aquest ens s’anomena Comissió de Garantia del Dret d’Accés a la Informació i vetlla pel compliment de les garanties del dret d’accés a la informació pública. Quan diem encaixar, volem dir exactament això, perquè la nova llei, en comptes d’organitzar realment tot el sistema, el que ha fet és encaixar les noves peces en el sistema anterior. Per exemple, la seva funció principal, vetllar per l’accés, ja la feia la Comissió Nacional d’Accés, Avaluació i Tria Documental (CNAATD). En la modificació de la Llei 10/2001 ja no apareix en el llistat de les funcions assignades a la CNAATD.

Perquè, què es pot trobar el ciutadà quan vulgui accedir a la informació pública, en l’àmbit administratiu i deixant de banda la contenciosa administrativa? Doncs, per exemple, i sense que ell en sigui conscient, que hi poden arribar a intervenir fins a set entitats diferents. Quines i com? Doncs com s’explica tot seguit:

Un primer grup estaria format pel que s’anomenen les unitats d’informació o els arxius, que són els que custodien la documentació directament. Aquests, tenint en compte tota la normativa, han de resoldre l’accés positiu o no a la informació que conté la documentació.

En un segon grup hi hauria la Comissió Nacional d’Accés, Avaluació i Tria Documental, que és l’encarregada d’elaborar les taules d’accés i avaluació. Aquesta part seria més normativa i determinaria l’aplicació de la legislació en cada cas.

Un tercer grup estaria format per tres institucions diferents amb objectius semblants. El primer, l’Agència de Protecció de Dades, està d’acord amb l’accés a la documentació, sempre que aquest no perjudiqui la difusió de dades de caràcter personal que no poden ser difoses. En aquest grup, també hi estaria la Comissió de Garantia del Dret d’Accés a la Informació, que vetlla perquè s’hi pugui accedir. I finalment, el Síndic de Greuges pot fer de mediador entre les institucions i l’administrat perquè puguin acostar posicions.

Un quart grup estaria format per dues entitats que exerceixen un control sobre les institucions, detectant-hi possibles irregularitats. La primera, l’Oficina Antifrau, amb la missió d’investigar il·legalitats i fomentar el dret d’accés. La segona, la Sindicatura de Comptes, que analitza la documentació comptable i, per tant, necessita tenir accés a la documentació.

Tots aquests ens s’han de coordinar i han de permetre que les institucions siguin transparents, i alhora garantir l’accés dels ciutadans a la informació que conté la documentació, sempre que no es vulnerin altres drets tant legítim com els primers.