Qui ens ha canviat el gust

18.11.2016

Ahir, el professor Josep Maria Terricabras pronunciava la seva ultima lectio. “Tot és provisional”, la titulava. L’obria recordant la darrera lliçó amb alumnes, l’any 2014. Deia que va ser una classe com qualsevol altra. (Com qualsevol altra classe-Terri, és clar. Que això no es diu d’un mateix i ell ha demostrat ser un home gens botit. Una classe-Terri, sabem alguns, és aquella lliçó que provocava somriures còmplices, astoraments instantanis o amb retard, però sovint productius i tanta, tanta “neteja de vidres”. A les classes-Terri ningú obria la boca si no era per exhalar un ”Ah! era això!” i és que ens preníem molt seriosament també allò del silenci i del llenguatge de Wittgenstein, la presència del qual imagino que invocàvem a cada cita del Tractatus o de les Investigacions). A la seva darrera lliçó amb alumnes els va regalar tres consells a mode de recordatori: que expressessin agraïment i la satisfacció quan sentissin que havien de fer-ho; que fossin sempre rigorosos en el pensament; i que posessin les seves capacitats al servei dels més febles.

Josep Maria Terricabras | Foto: Sergio Ruiz/Valors

Josep Maria Terricabras | Foto: Sergio Ruiz/Valors

La d’ahir era una lectio amb to de comiat. Oficialment la darrera. Semblava com si no haguéssim de veure’l mai més, com si se n’anés de viatge o, tal i com va ironitzar ell, un enterrament amb presència i parlament del mort. Un enterrament alegre en qui s’acomiada pot veure tothom qui s’ha dignat a ser-hi i donar-los les gràcies per haver vingut. Abans que res, però, es pronunciava desmereixedor dels mèrits que li atorgaven –al compromís moral, a la profunditat intel·lectual, al seu escepticisme raonable i al seu raonament entusiasta-  i citava la seva dona per justificar la seva actitud davant la vida “Qui fa tot el que pot està obligat a fer més”.

Un parlament sobre la importància cabdal del llenguatge; Sobre la tasca del professor de filosofia (aquell que, parafrasejant Wittgenstein “no dóna aliments a un altre perquè li agraden, sinó per canviar-li el gust”); sobre la figura del filòsof, l’intel·lectual situat entre la “raresa despistada” i “el profund insondable” que genera admiració estúpida; Sobre la claredat com a obsessió, com a valor substantiu en la seva manera de fer; Sobre el valor de la ironia i el bon humor com a claus per avançar, per anar més lluny, maneres de fer que van de bracet amb el rigor, la premissa bàsica per començar a pensar bé.

Finalment, després de declarar que Wittgenstein li va girar el cap i, en part, potser el cor i tot (molts podrien afirmar el mateix del professor Terricabras) acabava la lectio amb un socràtic “Jo no he ensenyat a pensar però m’agradaria que al meu costat algú n’hagués après”, deixant molt clar que la filosofia és una manera de fer, més enllà i a través d’allò que ensenya. Que segurament la tasca d’algú com ell ha estat la posada en pràctica d’allò de no donar aliments a un altre perquè li agraden, sinó per canviar-li el gust. Doncs això, canviats els gustos, moltes gràcies, professor.