Qüestió d’estil

5.09.2012

Il·lusionada, com sempre que arriba a casa amb roba nova, treu els texans de la bossa i se’ls emprova. No li queden pas malament, li fan un bon culet, i les cames… bé, tampoc esperava que uns pantalons de 60€ fessin miracles. La pega és que li van una mica llargs. Ja li havia semblat a la botiga, però el seu xicot ja començava a estar insuportable. No passa res, ja feia temps que volia provar un petit truc, de fet, un petit canvi d’estil, passar a una cosa més informal. Així que agafa les tisores i retalla dos centímetres de cada cama. Bé, dos centímetres de la cama dreta i tres de la cama esquerra. Les operacions d’alta costura no s’haurien de fer a ull!. Es torna a emprovar els texans, i sí, es nota. Fins i tot els homes ho notaran. Quina merda. Potser amb les botes es pot dissimular una mica. No, tampoc.

Desesperada (té la necessitat imperiosa d’estrenar els texans aquesta tarda) decideix que el canvi de look ha de ser total, i que ben pensat, l’estil pijo ja està massa sobat i ara el que es porta és el neo-hippie.  Amb les tisores a la mà, ataca. El punt fort a de ser el genoll esquerre, un bon trau horitzontal que al flexionar la cama deixi veure la major part del genoll. També cal fer petits talls a les cuixes i remarcar més l’asimetria de les dues cames. Perfecte, però li falta un petit detall. Un bon trau al darrere, just sota el cul. Ara sí. Fins que se’ls emprova, perquè en aquest moment s’adona que un dels talls de la cuixa és massa ample i ensenya massa carn (ja està bé ensenyar-ne una mica, però tampoc cal passar-se). Un gran dia avui, si senyor. Sort que la mama sempre té recursos per a tot: un imperdible. Mira que era senzill.

Bé, primera fase completada. Ara a per la segona: la samarreta. A priori sembla una tasca complicada, però resulta més senzilla de l’esperat. Agafa una samarreta que, per cutre, no s’havia posat mai i que anava destinada a ser drap de fregar, i li’n talla les dues mànigues i la vora del coll a fi de convertir-la en una samarreta de tirants. També l’escapça per la part inferior, de manera que de tant en tant ensenyi una mica el melic.

La tercera i última fase requereix un canvi d’escenari, doncs el mirall del lavabo, per la seva grandària i il·luminació, li farà les coses més senzilles.

Salta a la vista que el més necessari és un canvi de pentinat, no és pot anar vestida així i portar serrell. Així doncs, torna a tenir unes tisores a la mà (no les mateixes, sinó unes especials per a tallar cabells que ja havia utilitzat alguna vegada per a retocar-se les puntes), i comença l’operació de perruqueria. Com era d’esperar, no n’hi ha prou en suprimir el serrell, així que sense dubtar-ho ni un instant, es talla tot el cabell de la part dreta (la contraria a la part curta del camal dels texans) a una llargària d’entre mig i un centímetre. Espatarrant. Ara sí que serà la sensació, i per a reafirmar-se, un últim retoc: s’afaita completament la cella dreta.

Amb tot acabat, i satisfeta per la feina feta, neteja la pica i el marbre, llança la gillet i aprofita per fer un pipi. Abans de sortir, però, fa un últim cop d’ull al mirall. Mmmm… no se sent completa, li falta alguna cosa, l’espurna que l’ha de fer brillar dins la foscor. Ja està, ho ha trobat. Se’n va a la cuina a agafar unes altres estisores, i, palplantada una altre vegada davant del mirall del lavabo, es talla l’orella dreta.