“Quedar poeta”: Tonina Canyelles

Vaig néixer rossa,
condreta
i per emprenya la voga.
Vaig créixer.
M’enviaren a l’escola
i a la merda.
D’ambdues coses
no vaig sortir-ne il·lesa.

Aquests versos, del primer poemari de Tonina Canyelles, Quadern de conseqüències (1979), s’apareixen com una nítida autobiografia poètica d’una autora subversiva, rebel, antiautoritària, valenta. Supervivent. Adjectius, tots ells, que podem aplicar també a la seva poètica, afegint-hi els de crua i punyent, alhora que tendra, que tant caracteritzen l’estil dels seus gairebé 40 anys d’escriptura.

Quaranta anys d’escriptura condensada, despullada d’artificis retòrics i, sobtetot, constant, gairebé diària, tot i que de publicació a batzegades, el seu estil és incisiu i precís, gairebé aforístic, de llengua viva i roent, poderosa, revisitant la llengua mallorquina amb expressió contemporània, postmoderna i arriscada, que acaba polint amb la tibantor de l’esmolet fins a esdevenir cada vers tall en la retina del lector i batec lacerant a les temples de qui escolta. No en va dedica un mínim d’un any a revisar i polir cada poemari i ha llençat tants poemes que no ens podrem fer mai una idea de la vastitud de la seva obra completa.

Tantes vegades ha declinat l’oferiment de fer un pròleg, de presentar un llibre. Diu que ella no és ningú per parlar dels altres, la teoria l’esmussa; ella només creu en la literatura i en el poder de la paraula. Potser per això no acostuma a dir que no a un recital. I aleshores et surt amb aquella veu poderosa, de ritme musical, que tan bé mesura les pauses i el suspens dramàtic, i amb un no-res t’ha fet teu i t’ha xuclat la força dels seus versos. Quan el verb de na Tonina es fa realment poderós és quan el sents recitat per boca seva. Ningú recita tan bé els seus poemes com ella mateixa.

Sembla, per tant, que tingui un gran ofici, que el té, i un gran recorregut, perquè habitualment van lligats, però aquest segon només l’ha tingut en part i de forma entretallada: el seu ha estat un parcour a batzegades, com hem dit abans, interromput i vacil·lant sovint, que l’ha acabat portant, malgrat tot, a un reconeixement més que merescut.

Canyelles va irrompre en la poesia l’any 1979, en guanyar el premi Marian Aguiló, amb Quadern de conseqüències, amb un jurat format per alguns dels poetes més prominents del panorama poètic del moment: Vicent Andrés Estellés, Miquel Bauçà, Josep M. Llompart, Llorenç Moyà i Jaume Vidal Alcover, que es van sorprendre molt perquè en un àmbit tan reduït ningú sabia qui era aquella dona que gairebé fregava la quarantena i de la que ningú n’havia sentit xerrar abans.

Del premi en va treure la convidada a reunir-se amb alguns d’aquests poetes al bar Bosch, quan ella no sabia ni que era un bar, ni que estava situat al principi del Born, ni qui era aquell home que li deia. Sempre ha estat una outsider, fora de capelletes i grups poètics.

Amb aquest premi va guanyar 50.000 pessetes, que li van permetre costejar-se una autoedició de l’obra, assessorada per en Rafel Jaume, de la llibreria Cavall Verd, atès que en presentar-se a l’editorial Moll per sol·licitar-ne la publicació en Josep M. Llompart li va dir que hi havia una llarga llista d’espera. El desenllaç de la conversa va anar així:

-És que si he d’esperar tant ja no me coneixerà ningú.
-És que tanmateix no te coneix ningú.

I així era i així va ser durant molt de temps: na Tonina Canyelles no era coneguda abans de guanyar el premi ni ho va ser després, tampoc després de publicar altres llibres. Ni la va ajudar que durant anys fos l’única dona poeta de Mallorca, ni la va empentar el fet de guanyar un premi amb tal jurat.

El reconeixement li ha arribat després de picar molta pedra poètica, d’un silenci de 20 anys i d’una represa, a partir del 2005, on la Institució de les Lletres Catalanes hi ha tingut molt a veure, portant-la a festivals de poesia com el de Sant Cugat, on d’altres poetes l’han poguda descobrir –talment jo, el 2007-, així com al cicle de les Veus Paral·leles, dirigit per l’Albert Mestres.

Amb aquest cicle va entrar també en contacte amb el Jon López de Viñaspre i l’Enric Caujapé, artífexs de l’editorial Lapislàtzuli, que es va inaugurar el 2011 amb l’antologia de Canyelles Putes i consentits i amb el recull afegit de 34 poemes inèdits titulat Tasta’m. Després han vingut La duna i la cascada (Edicions 62, 2013) i aquest mateix 2015 Nus baixant una escala, també amb Lapislàtzuli, de més a més d’un bon reguitzell de ressenyes, entrevistes i cada cop una major difusió de la seva obra.

Però tornarem als inicis, dos anys després de Quadern de conseqüències, l’any 81, na Tonina Canyelles va publicar amb n’Esperança Mestre, companya de l’institut Pius XII, on ambdues feien classes, l’artefacte poètico-artístic Patchwork, una carpeta amb 9 o 10 cartolines il·lustrades acompanyades cadascuna d’un poema.

De nou va ser una obra autoproduïda i aquest cop amb una mida desmesurada: “més gran que un full de diari”. Va ser una obra amb un cost de producció molt elevat, amb serigrafies de gran qualitat, signades i numerades bona part d’elles, de la qual no van veure una pesseta perquè, si se’n va vendre algun exemplar, les llibreries no els hi van pagar. Va ser el negoci de na Peix Frit, que diem a Mallorca. I, després d’això, silenci. Durant 20 anys.

Fins que el 2005 va publicar Piercing amb Lleonard Muntaner, a qui ja coneixia d’aventures llibreres, ja que van portar plegats durant 3 anys la Llibreria Ramon Llull, dedicada als llibres antics i de segona mà, però a qui no li havia parlat mai de la seva poesia. Va ser per n’Antònia Vicens, aleshores encara només narradora, que l’editor en va tenir notícia. I la resta ja la coneixem.

De formació diversa, va estudiar música, dibuix i pintura i modelatge, treball social… sense acabar mai cap d’aquests estudis. Son pare ja li deia que era una “maestra de todo y oficial de nada”. Només la poesia s’ha mantingut incòlume i constant a la seva vida. A nivell laboral, ja havíem enumerat les feines de professora i de llibrera però encara en falten un raig: va treballar a Ràdio Popular, de secretària mèdica, venent llibres a domicili, de cangur, de broncantera, de professora particular de català… fins i tot pintant souvenirs. De trapezista diu que encara no n’ha fet, tot i que ella prefereixi l’estar a la corda fluixa de la funambulista. Potser perquè la seva és una poesia de la tensió i del gir sorprenent, del suspens abans del truc final.

En definitiva, ha fet tanta feina al llarg de tota la seva vida que diu que per això ara s’ho consent tot: “sóc una consentida de mi mateixa”. Potser per això s’ha forjat un caràcter de supervivent, desenvolupant una extraordinària capacitat d’adaptació, que ella atribueix a l’educació que li van donar els seus pares, una parella moderna i de molta empenta. Capacitat que la va permetre sobreposar-se a la mort dels 2 progenitors en només 15 mesos i, gairebé acte seguit, a una tuberculosi renal, que la va obligar a estar 6 mesos al llit  i 3 anys més en repòs, que li va impedir anar d’excursió tot aquest temps, quan ella era membre dels escoltes i hi tenia una gran passió.

Aquest va ser un període de la seva vida que la va marcar profundament: per una banda, va fer que es convertís en una gran lectora i li despertà la passió per l’escriptura; de l’altra, en van tenir cura la família Magrinyà-Bosch, caps dels escoltes de Mallorca, un matrimoni molt catalanista i posseïdor d’una extensa biblioteca. D’aquí la seva passió per la llengua i la literatura i la cultura catalana. D’aquí que comencés a escriure poesia.

Ara s’hi troba més a gust en un panorama poètic que l’acull, que veu curull de dones i més efervescent i dinàmic: “no com abans, que la poesia era considerada de to menor, que n’escrivies perquè no havies pogut arribar a novel·lista. ‘Ha quedat poeta’, deien”. De fet, na Tonina Canyelles de petita volia ser o músic o artista, però, fortuïtament –o no–, i per sort per nosaltres, va quedar poeta.