Que tinguem sort!

1.12.2012

Qui perd els orígens, perd la identitat, deia aquell. I Carles Alberola és dels que no vol perdre ni la identitat ni els orígens, malgrat haver fet durant un temps el salt a la televisió amb sèries humorístiques intemporals.

L’espectacle ‘Que tinguem sort!’ és una d’aquestes mirades als orígens i a la identitat agafant com a mirall el món del teatre. ¿O no és un gran mirall invisible el que se suposa que hi ha a la banda dels espectadors on els dos actors tenen la seva conversa de camerino una mitja hora abans de començar la funció?

El més difícil d’un autor, un intèrpret i d’un director és enganyar de bona fe els espectadors sense que es noti. És a dir, fer creure que es disposen a viure una hora i vint minuts d’humor i, en el moment menys pensat, clavar-los l’agulló amb una pinça dramàtica personal, per immediatament tornar a rebaixar la impressió amb la ironia sobre la pròpia desgràcia.

En el fons de l’espectacle, hi ha la pèrdua d’allò i de les persones que un ha estimat durant anys. I la proposta té un indiscutible to d’autobiografia de la mateixa companyia Albena Teatre perquè està dedicat a dues persones col·laboradores de la troupe i, diria que d’una manera molt especial, a Enric Solbes, dibuixant, pintor, dissenyador gràfic, artista de primera, nascut a Alcoi el 1960 i mort a Alzira el 2009. Responsable sobretot de la imatge gràfica de Bromera Edicions, amb seu a Alzira i, des dels anys vuitanta, col·laborador de Carles Alberola i Toni Benavent, fundadors d’Albena Teatre, companyia per a la qual va dibuixar i dissenyar molts dels cartells de la llarga nòmina d’espectacles. I també, una altra pèrdua, la de Rosa Ribes, col·laboradora d’Alberola a partir del 1993 i durant setze anys (va morir el maig del 2010) en la majoria de muntatges de la companyia.

Aquest record per fer presents aquells que més s’estima quan es perden sura en tot l’espectacle que interpreten a duo Carles Alberola i Alfred Picó, amb fugaces aparicions del cap tècnic, Marcos Orbegozo. Els dos intèrprets principals, en una primera part, com deia, al camerino, en un contrast de personalitats, amb el mateix nom de fonts, és a dir, Carles i Alfred. El primer, amarat d’un pessimisme realista, el segon, un optimista vital, malgrat el pes d’un sobre amb el certificat d’unes anàlisis mèdiques que Carles li descobreix uns minuts abans de començar l’última funció de l’espectacle que titulen ‘Espasmes’, és a dir, si la metàfora serveix: por, basarda, pànic… al futur. I per superar aquesta por, aquest espasme, un d’ells (Carles) somia en un viatge als fiords nòrdics, i l’altre (Alfred) en un tranquil cap de setmana a la masia de muntanya, amb la família, la dona i la petita Alba, una xinesa adoptada de la qual van fer padrí en Carles. Els espectadors es poden imaginar la relació que s’estableix entre dos amics des de l’adolescència i després d’una llarga trajectòria als escenaris. Al camerino, es retreuen amb afecte i sense embuts els defectes de cadascú. A l’escenari, aquests retrets i la desfeta dels somnis agafen un caire de ficció, en una fusió entre la realitat del camerino i la fantasia de l’escenari fins al punt que acaba sent més real el que passa davant del seu públic que no pas la conversa privada al camerino amb llonguet i amanida inclosos.

Els espectadors es preguntaran com es pot barrejar humor i drama sense que se’n ressenti un registre i l’altre. Doncs, amb el mestratge d’un llarg domini de l’ofici dels dos intèrprets, i de la bona mà de Carles Alberola, des de l’escriptura a la direcció. Des de la imatge d’Alberola molt Alberola i Picó molt Picó fins a la disfressa de nois descarats i entremaliats, contestaris, que burxen sobre les misèries més actuals del País València (la marxa triomfal de la Generalitat Valenciana, l’ensenyament del valencià a les escoles, la bombolla de la Fòrmula 1, el projecte faraònic i demolidor del barri mariner del Cabanyal…), rematant-ho tot amb un ‘Que bonica està València!’, que més que un crit d’autoestima esclata com una plantofada a les galtes dels que remenen aquesta terra que ells mateixos, amb gest de fallera major, recorden que és la terra de les flors, de la llum i de l’amor.

Però, com passa ara amb altres àmbits territorials sota el jou de l’imperi, davant del perill, anuncien que més val agafar carretera i manta. ¿Cap a on? ¿Als fiords? ‘Que tinguem sort!’ ja fa mesos que ha agafat carretera i manta i és un d’aquests espectacles que marquen l’excepció enmig de la crisi teatral perquè aguanta l’embat gràcies a una posada en escena, una dramatúrgia i una interpretació que, quan un se n’adona, se li ha fet curta i tot.

 

«Que tinguem sort!», de Carles Alberola. Intèrprets: Carles Alberola i Alfred Picó. Cap tècnic i intèrpret secundari: Marcos Orbegozo. Espai escènic: Carles Alfaro. Vestuari: Rocío Cabedo. Disseny llums: Carles Alfaro i Ximo Olcina. Arranjaments musicals: Bernat Pellisser. Caracterització: Josan Carbonell. Ajudant direcció i assessorament lingüístic: Laura Useleti. Coreografia: Cristina Fernández. Assessorament vocal: Noèlia Pérez. Direcció: Carles Alberola. Companyia Albena Teatre. Teatre Tantarantana, Barcelona, 29 novembre 2012.