Què ha estat de l’arxiu de Xavier Vinader?

10.05.2016

Fa uns dies al programa “El suplement” (minut 15 i 16 segons) Antoni Santamaría es preguntava què se n’havia fet de l’arxiu de Xavier Vinader, i Jordi Borràs va respondre “t’ho explicaré però quan acabem (fora de micro)”. I malgrat que un cop vaig consultar-li per Twitter aquella insòlita resposta va proposar parlar-ne en una conversa més distesa en un ambient més personal no me n’he pogut estar de comentar una mica el tema segons la visió d’un arxiver.

Vinader a la presó

Vinader a la presó

No és cap misteri almenys fins on sabem que l’arxiu Vinader va ser donat l’any 2008 al Centre d’Estudis Històrics Internacionals de la Universitat de Barcelona i ha estat treballat des de llavors per diversa gent, tot i que l’inventari s’ha de buscar expressament al dipòsit digital de la UB perquè al bloc informatiu l’enllaç no funcionava. No podem evitar però experimentar certa inquietud per les informacions publicades amb compta-gotes i sense gaires comentaris sobre quins coneixements arxivístics s’estan aplicant a un fons tan rellevant, ens hi sentim interpel·lats a comentar-ho i estarem atents a qualsevol resposta. Per ser més extensos en el comentari, agrairíem que a part de l’eina bàsica però poc detallada de l’inventari, s’oferís la resta d’eines que s’acostumen a publicar sobre un fons: el Quadre de Classificació, descripcions seguint la NODAC, alguna Guia del fons, els Índex onomàstics,… i demés eines de descripció arxivístiques. No és la primera vegada que algú de l’Associació d’Arxivers – Gestors de documents de Catalunya crida l’atenció sobre el tractament dels fons documentals, en concret recordem el comunicat que es va fer amb el cas del fons Darnius. Però amb el fons de Vinader caldrà recordar l’Article 14 de la Llei 10/2001, el qual especifica que els documents privats donats a arxius públics s’han de “Tractar arxivísticament”, “Facilitar la difusió dels documents amb finalitats culturals” i “Facilitar l’accés als documents en les condicions generals aplicables a la documentació pública”.

Dir que la figura de Xavier Vinader és de gran importància, hauria de ser una certesa per bona part dels historiadors, periodistes, arxivers, cronistes,… Un cas paradigmàtic en que aquells qui avorrim la censura periodística hauríem de sentir-nos animats a dir-hi la nostra. L’any 2015 vam gaudir d’un magnífic documental el qual alguns vam ser privilegiats de córrer a veure’l quan s’estrenava en pantalla gran, i 5 anys abans se n’editava un llibre a càrrec del Centre d’Estudis Històrics Internacionals juntament amb l’Editorial Afers que seria presentat a l’Aula Magna de l’Edifici Històric de la Universitat de Barcelona,… però seguim sense saber qui seguirà la tasca divulgativa que va ser la feina de Vinader.

burned_freedom_press_archives_2013

“Freedom Press” després que els arxius d’aquesta publicació patissin un atac el febrer de 2013. Saii de la Viquipèdia en anglès [GFDL (http://www.gnu.org/copyleft/fdl.html) o CC BY-SA 3.0 (http://creativecommons.org/licenses/by-sa/3.0)], via la Wikimedia Commons

Que el Fons Vinader requereix de la màxima atenció per assegurar-ne la integritat ho ha afirmat el propi Jordi Borràs i hi estic d’acord. Ara bé, tinguem present que la prudència i el que un cregui com a discreció no ens faci recular el camí que ja havia avançat Vinader i que si ens ho creiem: la opacitat es combat a base de més transparència. Justament perquè el fons Vinader és de gran rellevància no hauríem de dubtar que fos accessible públicament, i ho és. A més, tenim lleis que regulen la consulta de tot tipus de documentació contingui el que contingui, preservant-ne dades personals a més d’altres requeriments de privacitat : LOPD, Llei 10/2001, Llei 20/2015,… i podríem seguir també amb totes les normes tècniques que els arxivers consultem quotidianament per tal de complir tan escrupolosament com ens és possible amb els calendaris de publicació i divulgació dels fons més rellevants i també polèmics.

Poques justificacions valdrien per ocultar l’arxiu del Vinader si no és perquè encara tenim el temor que alguna part del sistema de custòdia arxivística no acabarà funcionant. Com ja hem mostrat d’informació sobre la localització de l’arxiu i les vies més fàcils d’accés n’hi ha i bastant detallada. Així que si algun implicat en les investigacions de Vinader volgués provocar algun dany ho hauria tingut molt fàcil i més quan l’any 2008 l’atenció informativa sobre Vinader no era encara tan alta com ho ha retornat a ser en els últims anys. Amb això no voldria fer baixar la guàrdia ni molt menys, tota l’atenció que hi posem ens semblarà insuficient si passés cap calamitat. Però no privem el coneixement d’aquest llegat ni mitifiquem l’accés a la documentació de Vinader. Si fem encara més visible aquest fons no estaríem fent cap mal a les noves generacions, ans al contrari.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Perdoneu la correcció.
    “¿Què ha estat de…?” és una construcció netament castellana, que en català no s’ha dit mai. La construcció catalana que li correspon és “¿Què se n’ha fet de…?”