Blavers sense fronteres

7.05.2012

No és per donar idees, però oi que sembla el nom d’una ong? El blaverisme, com ja deuen saber els lectors, és el nom que rep al País Valencià un mal endèmic que afecta tot el domini del català: aquella variant de l’espanyolisme més ranci de què Joan Fuster en deia autoodi. Doncs aquest mal que ací, a València, coneixem com blaverisme no necessita una ong perquè vetle pels pobres d’esperit que n’estan afectats; ans al contrari, potser en caldria una que s’ocupàs de la defensa d’allò que els blavers voldrien eradicar: la llengua i la cultura catalana.

Però anem al que anem: de blaverisme, amb aquest o amb altres noms, no només n’hi ha a València. El blaverisme no coneix fronteres, i les Illes o el Principat no en queden al marge. A les Illes, ara resulta més evident, gràcies a la “valencianización” cultural que mira d’imposar el seu president madrileny, però els seus efectes al Principat són tant o més letals que als altres territoris. I en posaré un exemple: hem dit que el blaverisme no coneix fronteres, doncs les editorials en llengua catalana no només les coneixen (les administratives espanyoles, és clar) sinó que actuen a gairebé tots els efectes dividint el territori catalanoparlant (el seu gran mercat potencial) en còmodes compartiments o regnes de taifes. La cosa va més o menys així: les editorials catalanes se centren en el mercat del Principat, barceloní fins i tot, i les illenques (el que en queda, cada colp menys) i sobretot les valencianes es limiten al seu roglet, molt sovint infantiloide-juvenil. I així, tothom ix perdent. Els mercaders de la lletra impresa (aviat infografiada) veuen limitat el seu negoci, quan ells, per definició, si han obert la paradeta és per a guanyar diners; i els lectors, ja des de pàrvuls, es priven d’una manera de veure el món en la seua llengua (en una variant diferent de la seua llengua), sense caure que això és tan dolent i tan greu com l’extinció d’una espècie qualsevol d’animal o de planta.

No sé vostès, lectors principatins (si han llegit fins ací supose que no), però sovint, enllà de la Sénia, hi ha una clara prevenció lectora contra els qui fem servir un dialecte diferent del català central (molt similar a la que creen les editorials valencianes que fan versions anostrades de llibres en català oriental: vegeu, mea culpa, el cas Potter). Tant és així que quan una editorial valenciana en català fa la traducció d’un premi Nobel de literatura ni se li passa pel cap fer-la en el català de València o de Benicarló o de Gandia o de Xàbia, sinó en l’estàndard oriental. És aquesta la millor manera de trencar les fronteres administratives espanyoles que compartimenten la nostra cultura? Jo crec que no, que és un error estratègic, un pal que ens posem a la roda de la nostra supervivència. Però això vés i explica-ho a un editor que, com la majoria dels executius de les editorials grans o mitjanes, creu saber a ciència certa què serà un best-seller i què no, encara que l’experiència li haja demostrat reiteradament el contrari… El que jo propose, senyores i senyors lectors, és més senzill: si és vostè valencià o illenc i llig en català, no cal que l’exhorte a llegir llibres publicats a Barcelona, Lleida o Tarragona, perquè ja ho deu fer; però si és vostè un lector principatí, tracte d’enriquir el seu vocabulari i la seua visió del món, d’un món que també és el seu, llegint autors de les Illes i del País Valencià. N’hi de dolents, de dolentíssims, com al Principat, però també de molt recomanables, i fins i tot alguns d’imprescindibles. Faça, faça vostè la prova, però no una ni dues vegades. O deixaria vostè de llegir autors principatins en sentir-se decebut pel darrer llibre d’un/a ciutadà/na de Catalunya? En aquest mateix núvol se’n ressenyen alguns de valencians i mallorquins. Ànims!

Potser així, algun dia, un traductor valencià que no traduesca un clàssic ni siga un gran nom de les lletres (títol aquest que sembla que és vitalici i intransferible) podrà traduir de l’anglès o de l’alemany al català del seu poble i publicar, diguem-ne, al grup 62. I arribarà un altre dia (potser nosaltres no ho veurem, però potser sí els nostres néts, si és que encara s’edita en català aleshores) que qualsevol lector de Barcelona sentirà tan seu un escriptor en català d’Alzira, de Maó, de Fraga o de Perpinyà com un senyor de Madrid sent un en castellà de Sevilla, de Gran Canària, de Zamora o de Buenos Aires. Potser aleshores, als blavers, sí que els caldria una ONG…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

16 Comentaris
  1. Perdó.
    A la quarta ratlla del segon paràgraf dieu: “I posaré un exemple: …”.
    Hauríeu de dir, crec: “I en posaré un exemple: …”

  2. Magnífica la idea que exposa l’amic Salvador Company, tot i que comet algun error. Els editors de llibres en català (jo ho sóc) fem grans esforços per fer visibles els nostres llibres a tots els territoris on en teoria es poden llegir (el mercat), però allò del cert és que els mitjans de comunicació solen tenir poc en compte la geografia linguística i són els que creen la fragmentació. Si la circulació d’idees i notícies fos «normal», com passa amb els llibres editats a Madrid i a Salamnca, o a Badajoz (miren si no, a tall d’exemple «Babelia» d’«El País», però no només) potser la gent se n’assabentaria amb «normalitat» de les ofertes en català (vinguen d’on vinguen) i la fragmentació es podria anar diluins, o almenys plantar-li cara. Esperem que «Núvol» contribuesca… Seria un bon començament… Però no només amb un article per número d’un valencià, o d’un mallorqui, o d’un perpinyanenc, o un de cada…

  3. Sí però no.
    És clar que l’article es basa en fets reals, però fa una aproximació per excés que fuig molt de la realitat. Hi ha milers de persones per tot el País que consumim productes propis de qualsevol origen. Un element per contrapesar els complexes que explica el text.
    I de passada, proposo de deixar d’emprar el mot “principatí”, d’una imprecisió extrema.
    Sospito que sovint confonem la competència històrica entre València i Barcelona, que el dia que sumi serà un reactor vers la llibertat, amb la tibantor imaginada entre els territoris que es subadminitren des d’aquestes ciutats.
    Apa-li!
    Un sabadellenc de Xàtiva

    • Benvinguts al país dels problemes de nomenclatura: llengua, territori… Carles, i quin mot proposes per a no dir ‘principatí’. Crec que el fet de definir-se com a català és un dret que hauríem de tindre tots els qui formem part d’aquesta cultura i, sent valencià, em definisc com a català fora dels nostres països, aleshores perquè s’ha d’utilitzar el mot restrictivament amb la gent del Principat, molts valencians també ens sentim catalans i no per això principatins.
      Exactament el mateix pense que passa amb la senyera quatribarrada, de la qual també s’ha apropiat el Principat. És una bandera que ens pertany a tots i si ara mateix estem dividits en diferents administracions hi ha d’haver alguna marca que la diferencie, com a mínim l’escut de la Generalitat, com ací tenia en un principi la bandera preautonòmica, però la quatribarrada nua tampoc no hauria de ser restrictiva del Principat. Així ho veig jo.

  4. Totalment d’acord. Però és que trobar llibres valencians a les llibreries catalanes no és tan fàcil com sembla. Per descomptat hi són totes les tonteries espanyoles, però has de fer un exercici de superació per aconseguir llibres valencians o mallorquins. Jo ho practico, com a mínim amb Bromera, que encara es pot trobar, on he llegit per exemple el gran Mafuz.

  5. També tenim un problema amb els distribuïdors. En el nostre cas (Edicions Sidillà) no hi arribem, ni al País Valencià ni a les Illes. Hem intentat lligar caps amb algun distribuïdor pel País Valencià i no ens n’hem sortit. La veritat és que sap molt de greu, i no només pel possible mercat que perdem, també per conviccions.

  6. Estic d’acord amb la idea de l’article, però encara ho estic més amb la d’algns comentaris publicats, però comparar a un senyor de Madrid que llegeix un escriptor de Sevilla,Zamora i incús Argentina amb un lector de Barcelona que llegisca un autor de València no es procedent, car l’scriptura espanyola és única i comuna cosa que no passa amb el català i des del meu punt de vista aquest es en realitat l’autèntic problema de tot plegat.

  7. Amb tota la rao, pense jo, aixo que voste escriu. Si soc catalano-parlant, siga valencià, català o de les Illes parle i escric amb tota la llengua i puc emprar la forma de parlar del meu poble o no. Es la llengua de tots. I si, al Pais Valencià s´escriuen llibres i altres coses molt dolentes, com a tot arreu, pero, como diu voste fins i tot llibres imprescindibles, encara que normalment en prescindim, ves per on. I aixo de les editorials es com tot, por.

  8. Certament molta gent del Principat, probablement sense ser-ne conscients, actuen com a blavers quan vénen al País Valencià. Anit, a Sant Vicent del Raspeig (l’Alacantí) actuava el grup La pegatina, de Montcada i Reixach, i que canten en castellà principalment però amb cançons en català, francés, gallec… Conversa amb el cantant prèvia al concert: “Ei, quan parleu amb el públic ho fareu en valencià, no?” Resposta: “En català voldràs dir?”, “Bé, això”; “Jo en català i el meu company en castellà”. No és cap retret a un grup que m’agrada molt sinó una mostra més de la falta de coneixement de molts principatins de la realitat de part de la seua cultura i que se sorprenguen tant que ací parlem de ‘valencià’ per referir-nos a la llengua sense que això implique cap ànim secessionista.
    Quantes companyies teatrals del Principat per exemple fan els espectacles en català a Barcelona i quan vénen a Alacant i pel que observe recentment a València també i ho fan en castellà? (En la programació actual per exemple, l’última obra de T de Teatre a El musical del Cabanyal , ‘Delicadas’) Això sí que és blaverisme i molt més potent que l’altre que ja és residual.

    companyies

    • Estic d’acord amb tu, pero jo soc un extrany exemple, soc neixcut a Tortosa, fins els 18 a Gandesa, he viscut 12 anys a Bcna i 14 a Tarragona, ara fa 7 que visc a Castello, encara que treballo tambe en gent de Valencia i Alacant.
      Cento se molt be de que parles, pero mirans be, a la gent del principat ens han ensenyat que el Senia no es pot pasar, i ha Espanya i no ens volen gens el Valencians, a vatres els politics blavers us diuen que els del principat som contaminacio cultural, etc… en una ensanyança com eixa que vols que surtigue??, dons el que tenim.

      També tinc que aprofitar aquest nuvol per invitar als Catalans del principat que tinguin dubtes sobre si Espanya i els blavers son reals i poden fer desapareixer la nostra cultura, a que vinguin ací al Pais Valencia, despres d’un mes, els passara com a mi, tenia un dolor fort al cor, en vore com aquest destrueixen la nostra identitat, pam rera pam, i tambe com els “politics” nacionalistes del principat deixen fer a un ogre que ens ha fet mes mal que dues guerres perdudes i avans d’aixo que els nostre reis fosin extinguits. Aquest ogre son els “veins” que ara tanquen el cercle. El que deieu a aquest article es una part menuda del greuge cultural que patim, no busquem meS excuses… es cosa de tots.

  9. Retroenllaç: Blavers sense fronteres « Espai de llengua, cultura i educació

  10. Totalment d’acord des del Principat. Fa molt temps que totes les energies al meu bloc, com a les pàgines i grups que creo al facebook, van en aquesta direcció. És desesperant la falta de visió de conjunt. Tant, que jo ja acuso fins i tot a Òmnium, OCB o ACPV, de cenyir-se a les fronteres “autonòmiques” en una apatia nacional que els transforma en col·laboracionistes, voluntaris o no. Tot el que no és pensi, no es digui o no es faci en noms dels Països Catalans i es limiti a respectar les “fronteres” autonòmiques que marquen els colonitzadors, serà per a mi considerat traïció i col·laboracionisme, començant pel govern “de Vichy” de la Generalitat del Principat.

  11. Tens molta raó, Salvador. Sovint vivim d’esquena. Hi ajuda que des de l’Estat veí hagin posat tantes traves econòmiques i administratives com han sabut. No hem de permetre que ens imposin aquests aranzels i ens hem de saltar el peatge que comporta acostar-nos i traçar ponts.