Quarts de vuit

Com qui no vol la cosa, deambules per l’andana fins a apropar-te on és ell. El tren arriba, el tren s’atura, t’acostes a la porta abans que ell i t’hi esmunys sense mirar enrere. Busques un compartiment amb més d’un seient lliure. Tries la finestra i t’acomodes la bossa a la falda amb més dedicació de la que caldria. I mentre ho fas, de cua d’ull reconeixes la figura que s’asseu al costat.

A l’altra banda del vidre l’andana es buida, el tren es mou. Apartes els ulls de la finestra i et redreces una mica, que no sembli que t’amagues. Davant s’ha assegut una monja jove. A la teva facultat també n’hi ha una, de monja estudiant. Te la trobes als passadissos i de vegades la veus al bar, xerrant amb companyes de classe. No pots evitar fixar-t’hi, i et preguntes què deu estudiar. Aquesta duu un vestit gris, les mans plegades damunt la bossa, la bossa damunt la falda. Quina gran creació de Déu, això del camp visual: mires el vestit gris de la monja, però el que de veritat veus és allò que queda a la perifèria de la imatge, escorat a les set, o a quarts de vuit. El reposabraços és lliure. No ha gosat ocupar-lo. Molt atent, ell. O un covard. Segurament també busca en la perifèria del seu camp visual, ell a les quatre o a quarts de cinc, mentre fa veure que estudia el vestit gris que té davant.

Ocupes el reposabraços, obres la bossa i en treus La mujer habitada, de Gioconda Belli, ben visible la coberta. Busques la pàgina on hi ha el punt i desapareixes del món. O això fas veure. Perquè quan els teus ulls s’aturen al final de la línia, et preguntes què has llegit. Del seient del costat només arriba silenci. Deu pensar que ets interessant, perquè llegeixes Gioconda Belli. Potser es pregunta què ha de fer perquè el miris. O potser no; potser t’ha calat i el que pensa és que ets una covarda. Desitges que faci un gest, que digui alguna coseta, que obri els llavis, coi. O que s’apropi al reposabraços i les vostres pells es freguin un instant, abans no apartis el braç.

Però també ha tret un llibre, i així no anem bé. Arrisques i tombes el cap una mica, per saber què llegeix. Potser se n’adona. Però tu mires el llibre, no pas a ell. El sosté amb la mà dreta, obert, i no en pots veure el títol. Però és poesia. Oh. Mite’l, com es fa l’interessant. I què més, home. T’hi jugues el que sigui que ara mateix aquest no llegeix. Segur que al final de cada línia es pregunta què coi ha llegit, perquè només pensa en el que veu a quarts de cinc, o en el silenci que espera que tu trenquis.