Quarta guerra mundial

3.09.2012

Collons, quin fred que carda! Ara venia amb el taxi i el termòmetre marcava tres graus sota zero. No sabia si parar i treure les cadenes o què…

Però no ha gelat, no?

No, no, què va. Quan conduïa el camió vaig estar a punt de fotre-me-la i des de llavors…

Ah, gat vell.

Gat escaldat.

En un parell de glops, afanyós, un dels taxistes, esprimatxat i de cara sospitosament xuclada, s’empassa el cafè i posa el diari damunt de la barra. Són vora les set del matí i a aquesta hora l’estació d’autobusos, a remolc d’una incipient tramuntana, comença a llevar-se, feixugament, com a contracor. Algú puja unes persianes metàl·liques. L’altre taxista mira per la finestra i remena el cigaló de rom que li acabo de preparar, no massa carregat, amb sacarina. Porta una gorra verda de visera blau fosc. Unes lletres d’un blanc pàl·lid i esquerdat resen: Mudanzas Fernández, Pozuelo de Alarcón, 28223, Calle de Sotavento, 13, etc. El del diari allisa una pàgina amb desídia i llegeix en veu alta.

Sarkozy insiste con sus críticas a la economía española. Cony de gavatxos.

Després vénen aquí a prendre el sol i a conduir com guillats.

I encara a sobre garlant francès…

La veritat és que estem cardats. Això rebentarà.

Mai rebenta, Quico. Només quan ells ho vulguin. I nosaltres, mentrestant, tot embadalits, a pencar per quatre duros…

I que no en faltin, coi.

O plantem cara o…

O res. No passarà res, com sempre. T’imagines una guerra de pobres contra rics?

Hòstia, aquesta és bona. En Frank i la Nancy. Esquivant una caixa de cerveses farcida de teranyines, d’un vermell agrisat, entro a la cuina i apujo el volum de la ràdio, just quan pare i filla, serenament fosos en un mateix torrent de veu flèbil, diuen allò de and then I go and I spoil it all by. D’alguna manera, em sento més allí, dins el cos flonjo i càlid de la cançó, que no pas aquí. Endut pel benestar dels Sinatra, agafo l’escombra i l’espolso raspallant-la contra la nevera. Ja no veig els taxistes, però encara els puc escoltar.

Doncs, ara per ara, guanyaríem nosaltres… al menys, en nombre. Mira què et dic: jo hi aniria.

Bajanades, home. És impossible. A més, em sembla que en aquest país ja en vam tenir prou. I no fa pas tants anys. Guerra per donar i per vendre… idees de bomber!

Sí, sí. Però avui en dia la cosa és diferent. Tenim raons de sobra per muntar una guerra.

Una revolució.

És el mateix.

Suposo…

La quarta guerra mundial.

Au, va!

Mon pare diu que mai havia vist les coses tan magres. I té vuitanta anys!

Sí, ma mare està igual… als pensionistes els han cardat, però bé!

I nosaltres anem pel camí.

Pel camí de Grècia, nano!

Tots els camins porten a Atenes.

Ostres, que tens suelto? És que m’he deixat la cartera al taxi… Jo convido al pròxim.

Qui et va parir…

Noto com l’eufòria matinal que m’enrampava lleugerament els ossos em va abandonant a mesura que giro la rodeta del volum, i com en aquest lent procés d’extinció el sentiment que en un principi semblava de benestar es va esfumant, transformant-se en un tedi macilent, prou tolerable, que ràpidament identifico amb les dues tasses de cafè buides de damunt de la barra. L’ofici, l’espera. Escoltar. Qui sap si aprendre. Servir els altres.

Pssst, cambrer!

Darrere meu pressento el sol, mig arborat en l’horitzó malva, i sé que aviat els homes i les dones sortiran a feinejar, com sempre, i que seran feliços de poder-ho fer sense gaire tràfecs ni pensades.

Són dos euros amb noranta-cinc, senyors.

En una terrassa plena de testos i hamaques, encarada a l’oceà Pacífic, Nancy Sinatra beu Martini Rosso i fulleja una revista a la llum de la lluna. Llenço la baieta a la pica, obro l’aixeta i deixo rajar l’aigua fins que me’n canso.