Quan em parlen de cultura

30.04.2012

Els darrers temps, i amb tota la raó, gran quantitat de gent —una immensa minoria, però, ai las!— s’han llançat al carrer per a protestar per les retallades en la sanitat i l’educació públiques. La lògica que estan aplicant els governs és tan obvia que fa una mica de rubor explicar-la: el capitalisme avançat exigeix, d’una banda, els màxims beneficis i la recuperació immediata de les inversions, encara que això supose carregar-se el lloc on s’ha invertit (al capdavall, és la lògica perversa del creixement econòmic sense límits, fins a exhaurir per complet els recursos); d’altra banda, l’actual sistema imperant en el món —els mercats és el noble mot que ha de carregar amb l’eufemisme— exigeix que no reste cap àmbit sense aprofitar, que res no escape a l’abast dels interessos de les grans empreses, i els dos grans negocis que Europa ofereix, que en una societat civilitzada haurien de ser sempre molt més que un negoci, són la sanitat i l’educació.

Pel que fa a la sanitat, us convide a veure Sicko, de Michael Moore, on es demostra el que val la vida humana per a les asseguradores. Pel que fa a l’educació, abans m’agradaria parlar d’una altra cosa: la cultura. Molt poca gent, en termes relatius, s’ha manifestat per les retallades en cultura, que no han sigut menors que en sanitat o educació, ans al contrari. És comprensible, en els temps que corren, que molts pensen que ja està bé de donar diners a uns poetes perquè facen un festival o es graten l’entrecuix i escriguen un poemeta de tant en tant, o perquè una editorial s’estalvie les engrunes que paga a uns traductors o un ajuntament els honoraris d’un conferenciant, o perquè algú embrute un llenç i algú altre pose en escena no sé quin clàssic. És comprensible, sí, però és perillosíssim. Només cal aturar-se un instant a reflexionar què ens aporta aquesta gent, que de vegades és subvencionada. Doncs ni més ni menys que l’oportunitat de ser un poc més crítics, és a dir, un poc menys ignorants del món que ens envolta i un poc menys conformistes. A què porta l’absència de criteri i de reflexió tothom ho sap; o, més ben dit, ho hauria de saber…

Hi ha, a més a més, una altra cosa molt important: hi pot haver educació sense cultura? La manca d’una cultura de qualitat, deficitària si es vol en termes econòmics, pot conviure amb una educació de qualitat? I quan dic qualitat cultural vull dir, és clar, llibertat i compromís absolut amb l’escriptura, pensament, interpretació musical o representació artística, que és el que hem d’exigir a canvi de les subvencions, aqueixes inversions a fons perdut dels nostres diners sense les quals estem abocats a aquesta nova barbàrie que en diuen els mercats.

Ara, per a acabar, citaré i comentaré alguns fragments d’una de les millors reflexions sobre l’educació —i la cultura— que s’han fet mai: “Educació després d’Auschwitz”, de Theodor W. Adorno (L’Espill, nº 24, traducció de Francesc Jesús Hernàndez i Dobon). Al començament de l’assaig Adorno ens avisa que “no ha penetrat en les persones com fou de monstruós; i això és símptoma que la possibilitat de repetició, que pertoca a l’estat de consciència o d’inconsciència de les persones, subsisteix”. Davant d’això, “l’educació tindria només sentit ple com una educació per a l’autoreflexió crítica” o, altrament dit, “l’única força vertadera contra el principi d’Auschwitz seria l’autonomia […]; la força de la reflexió, de l’autodeterminació, del no col·laborar”. Perquè “les persones que s’integren cegament en col·lectius [pensem, per exemple, en l’Oceania de 1984, en Corea del Nord o en els neocons] es converteixen en una mena de material, s’extingeixen com a éssers autodirigits”, i en resulta com a conseqüència “la disposició de considerar els altres com a masses amorfes”, com a enemics sense rostre, com a traïdors indignes de ser considerats alemanys o valencians o, en definitiva, humans. De fet, conclou Adorno, la fredor que emana de les obligacions que un estat o una nació imposen, inclosa la d’estimar certes coses per damunt de totes les altres, és el centre del problema, ja que “quan es posa la raó de l’Estat [o de les famoses señas de identidad que deia l’altre, el mudat, o de la manca d’alternativa dels mercats] per damunt dels seus membres [per damunt dels interessos materials i morals dels seus membres, si se’m permet el matís], l’horror ja està plantejat de manera potencial”. Prenguem, doncs, bona nota d’aquesta afirmació.

Potser així s’entendrà millor l’abast d’aquesta frase, paràfrasi d’aquella tan famosa de Joseph Goebbels, ministre de Propaganda i Il·lustració popular: quan em parlen de cultura, trac la tisora.

 

La família Goebbels

 

 

Etiquetes: