Quan el blat es neuleix

Llavors per tres anyades malsegures
desferen l’hort la pedra i les malures
i el blat se’m va neulir;
em robà les ovelles de la pleta
un príncep que la tenda tragina per l’areny;
i jo, ferit d’una sageta,
farfallava com un que no té seny.

—Josep Carner, Nabí

No fa gaire Salvador Oliva s’ha despenjat, en aquest mateix mitjà, amb una diatriba pseudoacadèmica sobre una ressenya meva de la seva traducció dels Sonets de Shakespeare. La ressenya es va publicar ja fa moltes anyades, més de deu; jo no trigaré pas tant com ell a replicar la seva rèplica, no fos cas que, per no haver-lo collit a temps, el blat també se m’acabés neulint. No entraré en el joc de les desqualificacions personals públiques, i encara menys en les amenaces privades, com ha fet ell, però sí que li rebatré l’escrit en una sèrie de cinc punts, amb el benentès que amb aquest article dono per tancada la qüestió. Refuso, doncs, entrar en posteriors discussions públiques sobre el tema, especialment amb ell, no pas per motius intel·lectuals o acadèmics, literaris o traductològics, sinó perquè l’assumpte ja em queda, diguem-ho suaument, una mica lluny, i també, i sobretot, per la grolleria insultant i prepotent d’Oliva, posada de manifest de manera reiterada al llarg del seu article. Si ell (o algú altre, incloent-hi algú de la seva casta, la que es creu superior a la resta dels mortals) vol continuar fent articles o comentaris sobre el tema o contra mi, amb arguments assenyats o, com fa ell, maldient i posant-se en evidència, és ben lliure de fer-ho, però potser, abans de replicar-me a mi (que no contrareplicaré, ja ho he dit), faria bé de llegir-se altres ressenyes sobre els seus llibres —ressenyes que Oliva diu que desconeix però que a hores d’ara ja coneix, si més no parcialment, perquè les hi he facilitades en privat. Les ressenyes que li he fet arribar (després que ell m’enviés el seu article aparegut a Núvol), i que potser algun dia voldrà respondre públicament, són aquestes: sobre la seva competència en matèria de mètrica, una ressenya de Joan A. Argente; sobre el seu desconeixement d’alguns aspectes de les traduccions catalanes de Shakespeare i sobre l’art de fer passar gat per llebre i de penjar-se medalles que no li corresponen, li he enviat l’enllaç a aquest article; i sobre qüestions de plagi en traducció, li he fet arribar aquest escrit, que el deixa ben galdós per un presumpte plagi. Amb això Oliva ja té feina per dies, si és que vol contestar als respectius autors. La fama d’Oliva com a lexicògraf i com a traductor de Shakespeare i de Carroll se l’ha anat guanyant al llarg dels anys, amb, entre d’altres, un munt d’articles de Lluís Bonada a la revista El Temps. No cal insistir-hi, ni rabejar-s’hi, però Oliva també podria contestar públicament algun d’aquests articles de Bonada, si té temps, ara que està jubilat. I que no faci veure que no en coneix cap, d’article de Bonada, perquè en coneix molts, i massa bé: ja hi ha qui es cuida de fer-los-hi arribar, i no sóc pas precisament jo ni ningú del meu entorn; de fet, ell mateix s’ha preocupat de respondre’n alguns, d’aquests articles (en privat, això sí, i amb quatre atzagaiades de nul valor filològic però d’alt valor injuriós). Passem, però, a discutir la traducció dels Sonets de Shakespeare, una rèplica que, amb molta educació i sense amenaces ni insults, faré arribar per correu electrònic a Salvador Oliva tan bon punt es publiqui, i que potser, amb pocs anys de retard, també li farà arribar el seu amic, el que Oliva diu que li va deixar llegir la meva ressenya.

1. Traduir beauty’s rose per “la bellesa de la rosa” en comptes de “la rosa de la bellesa” és un error fruit d’una badada, i una traïció al que va escriure Shakespeare. Que Oliva, en comptes de callar, persisteixi en l’error que jo li retreia a la ressenya, defensant-lo amb arguments indefensables, no em convenç, i molt em temo que tampoc no convenceria algú capaç d’apreciar el que va escriure Shakespeare —de fet, els seus arguments no convencen ningú que tingui unes nocions bàsiques d’anglès. I és que, amb aquesta traducció i la defensa que en fa Oliva, entrem de ple al País de les Meravelles, que el traductor, poc o molt, coneix, i per tant li deu semblar ben lícit treure’s un conill del barret: “és obvi que ho vaig fer deliberadament, i no pas per error”, farfalleja Oliva, ferit d’una sageta (la pròpia traducció). I continua: “Crec que això, a en Pujol, se li podia haver acudit, sense fer cap sobreesforç intel·lectual”. Doncs no: no se m’havia acudit —ni a mi ni, sospito, a la majoria dels lectors, a qui sembla tractar d’imbècils. En aquest sentit, Oliva, obcecat a tenir raó sigui com sigui, reparteix, al llarg de l’article, garrotades a tort i a dret —no se sap estar de tornar a mencionar la, segons ell, “fragorosa i malhumorada” catedràtica de literatura catalana medieval—, esgrimint, quixotescament, l’espasa, “sol contra tots i sol contra ningú” (Carner, ‘L’home que fa giravoltar l’espasa’, dins El cor quiet).

2. Sobre la puntuació del sonet 18, constato que Oliva ha matisat en una nota, en una edició posterior (de novembre del 2009), la seva traducció inicial (de desembre del 2002). Val a dir, però, que a la primera edició (2002), la que jo vaig ressenyar, Oliva posava un punt en el text anglès i una coma a la traducció, i d’aquí la meva crítica: la traducció no s’aguantava per enlloc. Tot amb tot, constato també que a l’edició del 2009 Oliva ha esmenat el text anglès posant-hi una coma, tal vegada perquè es deu creure més savi, en qüestions d’editar el text de Shakespeare, que els editors de les dues edicions dels Sonets més solvents acadèmicament de què disposem avui dia: la d’Arden Shakespeare Third Series (Shakespeare’s Sonnets, ed. Catherine Duncan-Jones, 1997) i la d’Oxford University Press (Complete Sonnets and Poems, ed. Colin Burrow, 2002). Potser en edicions posteriors corregirà, o no, el text anglès, editant-lo com ho fan els majors especialistes anglesos d’avui dia; podria aprofitar l’avinentesa per corregir també l’error de traducció que se’n desprèn, que jo li retreia a la ressenya i que ell, contra vent i marea, s’entesta a defensar amb tronats arguments anacrònics —si haguéssim de seguir, fil per randa, la puntuació de l’època de Shakespeare, avui dia entendríem moltes menys coses de l’escriptor anglès. Esperem que, a part d’aquest error, Oliva corregeixi també la badada del punt 1 i altres que esmento en els punts de més avall. I si no ho fa, ara que encara hi és a temps, a mi m’és ben igual: qui queda (i quedarà) retratat per a la posteritat és ell, no jo: “Barbat Alfons, emperador d’Espanya, / cosí d’un Sant i Savi tu mateix, / mira-t’hi bé, que en vindran de més savis / a historiar-te, i diran que ets mal rei: / els has perdut una bruta batalla / que ells han gosat poder-se-la fer seva” (Gabriel Ferrater, ‘Cançó del gosar poder’).

3. Sobre l’ús del verb ‘estar’, cito la meva ressenya: “Un altre cas de castellanisme seria ‘però, com que els dos estan lluny de mi i s’han fet amics’ (sonet 144, vers 11, versió en prosa): en català hauríem de dir ‘però com que tots dos són lluny de mi i s’han fet amics’” (p. 228-229). Aquí hi ha dos errors, el del verb ‘estar’ i l’altre que amaga Oliva en la seva rèplica, el castellanisme ‘els dos’ en comptes de ‘tots dos’. Ja vaig referir-me en el seu moment al que deia la gramàtica de Solà et al. sobre el verb ‘estar’; no cal tornar-hi ara. L’argumentació d’Oliva sobre aquest exemple concret, admetem-ho, pot tenir sentit, tot i que potser estira una mica massa la corda en la interpretació de l’original anglès. Ara bé: a continuació cito, sense amagar-ne cap, tots els exemples de mal ús del verb ‘estar’ a què al·ludia a la meva ressenya (referint-m’hi només amb el número de pàgina); així els lectors podran jutjar per ells mateixos la gramaticalitat d’aquestes frases traduïdes per Oliva (l’èmfasi en els mots citats és meu): “El temps sobra quan l’amant està lluny, però aquest oci és amarg per culpa de l’absència” (sonet 39, nota 3) (l’absència és de totes totes física, i per tant cal usar ‘és’ i no ‘estar’, com deixa meridianament clar la gramàtica de Solà et al.); “perquè tu sempre vas acompanyat de l’estiu i dels plaers; / però estant tan lluny, fins i tot els ocells són muts” (sonet 97, vers 12, versió en prosa) (aquest exemple el podríem salvar, ni que fos amb pinces, seguint l’argumentació d’Oliva); “hi ha en molts perfums delícies i olors molt més divines / que les del seu alè quan està prop de mi” (sonet 130, vers 8) —tant costava escriure, en aquest últim exemple (indiscutible), “quan és a prop de mi”? Em sembla que jo tinc més sentit de la llengua que Oliva, però potser menys imaginació, si més no a l’hora de fer una crítica rigorosa: “És possible que la mania contra el verb estar d’en Pujol també m’obligués a dir Quan tu vas arribar jo ja era a punt, en lloc de dir …jo ja estava a punt”. D’imaginació en té, Oliva, per embolicar la troca, i busca fantasmes allà on no n’hi ha, incapaç de fixar-se que en la meva ressenya jo no escric coses com les que ell suposa que jo li obligaria a dir. Ben al contrari. Jo escric: “un mèrit indiscutible de les traduccions en prosa d’Oliva és que estan molt ajustades a l’original” (p. 228; l’èmfasi és meu; aquesta frase, feta relativament al principi del meu article, desmenteix, dit sigui entre parèntesis, l’afirmació que els elogis a la seva traducció els faig només a les onze ratlles finals).

4. A la Introducció dels Sonets, Oliva escriu: “Aquestes experiències són totalment diferents a les de ‘veure coses’” (p. 27; l’èmfasi és meu). Volent justificar aquest cas, que comento a la meva ressenya, Oliva addueix que el Diccionari descriptiu de la llengua catalana (DDLC) dóna exemples com “els capitells del tran[s]septe són diferents als del cos principal del temple” (l’èmfasi és meu). Amb tots els respectes per qui va escriure la frase, això no és excusa perquè Oliva cometi el mateix error en l’ús de la preposició ‘a’, que hauria de ser ‘de’. El DDLC no és un diccionari normatiu, i això Oliva, que assegura haver ensenyat gramàtica durant mitja vida, ho hauria de saber, i més havent ocupat una càtedra universitària, des d’on, és de suposar, impartia lliçons magistrals. El mateix DDLC inclou, per exemple, entrades com peató (en el sentit de ‘vianant’) o sello (‘segell’), i això no justifica pas que es puguin usar en traducció. En comptes d’adduir aquest diccionari (descriptiu, i no pas normatiu, com el nom indica), Oliva hauria fet bé de no buscar tres peus al gat (per justificar una cosa que és injustificable) i consultar el diccionari normatiu de l’Institut d’Estudis Catalans (el qual, dins l’entrada diferent, no dóna cap exemple amb ‘a’, però sí dos amb ‘de’), o bé el Diccionari d’ús dels verbs catalans de Jordi Ginebra i Anna Montserrat (Edicions 62, 1999), on queda clar que el verb ‘diferir’ (emparentat, doncs, amb l’adjectiu ‘diferent’) regeix la preposició ‘de’ i no pas ‘a’.

5. Sobre mètrica, el llibre d’Oliva Mètrica catalana ja va ser prou criticat en el seu moment per algú que, de mètrica, en sap més que ell. Em refereixo a Joan A. Argente: vegeu el seu article “Teoria de la mètrica i mètrica catalana. A propòsit d’un llibre recent”, publicat a Reduccions. Qui tingui la paciència de llegir-se les tretze pàgines de l’article s’adonarà que això de la mètrica (i de la gramàtica: vegeu l’últim paràgraf de l’article d’Argente) no ha estat mai un dels punts forts d’Oliva. Podria entrar a rebatre tots i cadascun dels punts de mètrica que Oliva em retreu, però no val la pena, en primer lloc perquè els exemples que ell intenta rebatre’m ja els vaig argumentar en el seu moment, i en segon lloc perquè són assumptes massa tècnics i llargs que, si de cas, caldria discutir en profunditat en fòrums estrictament acadèmics. Em limitaré, en aquest cinquè punt, el més llarg de la meva rèplica, a fer algunes observacions generals i no excessivament especialitzades. Començaré citant el principi del seu atac: “Ell [diu Oliva referint-se a mi] anomena aquest dodecasíl·lab, ‘alexandrí trimembre’. Ja comencem bé: els alexandrins no són mai trimembres ni bimembres” —sentencia Oliva (amb una coma sobrera). I continua amb una explicació que no puc qualificar més que de rocambolesca si tenim en compte que ell mateix, a Mètrica catalana (Quaderns Crema, 1980, p. 125), diu: “Per altra banda, no podem oblidar l’existència d’alexandrins trimembres 4+4+4”. Aquesta terminologia Oliva l’ha anada repetint en versions posteriors del seu llibre (Introducció a la mètrica, 1988, p. 81; Nova introducció a la mètrica, 2008, p. 139). Com quedem, doncs? Hi ha alexandrins bimembres i trimembres o no? No satisfet amb les explicacions contradictòries d’Oliva (que sembla que va una mica peix i que fa anar la terminologia per allà on vol, segons el moment i segons li convé), i ja que té la gosadia de recomanar-me llegir tractats de mètrica, no necessàriament els seus, revisito obres d’altres persones que han parlat sobre el tema, per exemple Josep Bargalló, que escriu: “L’alexandrí […] pot presentar, també, estructures bimembres 4+8 o 7+5 i, encara, algunes de trimembres, 4+4+4 o 3+5+3” (Manual de mètrica i versificació catalanes, 2007, 2a edició revisada i ampliada, p. 123). A partir d’aquí, tot el que Oliva diu sobre mètrica (que ocupa més de la meitat de l’article), o el que pugui dir en el futur amb faramalla pseudoacadèmica, queda automàticament desqualificat per les paraules d’altri i, el que és pitjor, per les seves pròpies, malgastades, en l’article, recorrent obsessivament, i gairebé com a única font salvadora de les seves excentricitats mètriques, a Carner, a qui jo ja mencionava a la ressenya i que Oliva, a aquestes alçades, gosa recomanar-me llegir (el seu article es titula, precisament, “L’agosarada ignorància”: veu la palla imaginària en els ulls dels altres i no la biga real en els seus). Qui es rellegeixi la meva ressenya s’adonarà que, dels experiments mètrics de Carner, no cal fer-ne bandera, perquè són, precisament, això, experiments, i a més a més escadussers, i això Oliva ho sap, com queda ben palès a la meva ressenya (p. 230). Carner era un gran experimentador, no només mètricament, sinó lèxicament (vegeu, per exemple, Loreto Busquets, Aportació de Josep Carner a la llengua literària catalana, 1977), i això té molt de mèrit en un poeta com ell, que va contribuir a forjar la llengua literària catalana, però no en té tant en un traductor contemporani que té a la seva disposició una llengua literària ja formada i tota una tradició al seu darrere i que, a més, té per missió principal no pas experimentar, sinó servir Shakespeare amb humilitat, si és que aspira que la seva traducció esdevingui canònica o, almenys, respectada: com ja vaig dir a la ressenya, “Oliva és ben lliure de fer experiments mètrics, però la laxitud a què pot conduir una tal pràctica és massa arriscada, fònicament i poèticament: el ritme, no ho oblidem, és la repetició d’accents a intervals regulars” (p. 230). Tal com diu el mateix Oliva, referint-se a Carner: “Els recursos mètrics ‘inventats’, que s’aparten de la tradició, han de martellejar molt més si volen mantenir-se com a versos” (Mètrica catalana, 1980, p. 124); “tota combinació és possible si és recurrent, si es martelleja” (Nova introducció a la mètrica, 2008, p. 139). Doncs bé: aquesta manca de recurrència martellejadora és precisament la que jo retreia a Oliva en la meva ressenya (p. 230). Francament: escudar-se rere Carner (o Jakobson) per justificar una traducció que, en alguns punts, fluixeja fònicament i mètricament no sé si és gaire lícit. Sigui com sigui, el lector cultivat en mètrica o, simplement, amb una mica d’oïda, s’adona de seguida de la diferència de qualitat rítmica entre la versió d’Oliva i la d’altres traductors dels Sonets. Però el més paradoxal de tot plegat és que és el mateix Oliva qui, per la via dels fets i no dels farfalleigs forassenyats i pseudoacadèmics de l’article, ens ha demostrat que els experiments amb la polimetria laxa en les traduccions de Shakespeare no funcionen: ha reescrit bona part de les seves traduccions de les obres dramàtiques de Shakespeare, millorant molts dels nyaps mètrics que havia fet (no goso dir ‘perpetrat’) en les primeres edicions. Felicitats per les esmenes. I, un cop més, i malgrat les objeccions (parcials) que li vaig fer en el seu moment i li faig ara, felicitats per la seva traducció dels Sonets, que, com deia a la meva ressenya, està plena d’encerts (“Els exemples d’encerts respecte als predecessors serien inacabables”, p. 227) i constitueix “una peça absolutament clau d’un mosaic de traduccions catalanes que reconstrueixen, generació rere generació, aspectes fragmentaris d’un original immortal i inesgotable” (p. 231). Li ho diu de tot cor, i gens a contracor, qui signa aquestes ratlles (“un tal Dídac Pujol”, a qui vostè, Sr. Oliva, coneix personalment).