Quan accedir a la informació pública és tan fàcil com comprar a Amazon

Imagineu accedir a la informació pública amb la mateixa facilitat que podeu adquirir qualsevol producte a Amazon. I que, com en el cas d’Amazon, només us demanin o bé registrar-vos o, simplement, omplir un formulari sense necessitat de cap certificat electrònic avalat per l’administració. Bé, fins i tot, imagineu que sigui encara millor que Amazon, perquè en aquest cas no necessitareu ni tan sols targeta de crèdit.

L’OEP (Offentlig Elektronisk Postjournal) és el portal del govern noruec que permet cercar i sol·licitar els documents electrònics o digitalitzats de més d’un centenar d’organismes públics d’aquell país. Mitjançant uns motors de cerca que inclouen des d’un sol concepte (cerca simple) al codi de la classificació, qualsevol persona que tingui accés a Internet, de qualsevol país del món, pot rebre el document sol·licitat sense més identificació obligatòria que una adreça electrònica. El nom i el número de telèfon és opcional i, per descomptat, no cal document oficial d’identitat ni certificat electrònic. Per cert, no distingeix informació “actual” o “administrativa” d’informació “històrica”. Hi ha també documents del segle XIX. No hi ha cesura patrimonial en el continuum de la informació pública.

És potser l’exemple més oposat que se m’acut al dels Portals de Transparència espanyols i catalans, i a llur política d’identificació en les sol·licituds d’accés. Llegiu-vos l’informe, més que recomanable, del Banc Mundial de la sèrie Right to Information, titulat Managing Records and Information for Transparent, Accountable, and Inclusive Governance in the Digital Environment: Lessons from the Nordic Countries. Els països nòrdics són, en aquest cas, Estònia, Finlàndia i Noruega.

A l’OEP no hi ha infografies espectaculars ni gràfics interactius. Sí hi trobareu la fitxa descriptiva dels documents originals i els podreu sol·licitar, simplement, afegint-los al particular carret de compra gratuïta (“add to basket”). Segons recull l’informe (p. 34-35), hi ha un termini màxim de recepció del document de cinc dies, però la majoria arriben entre els dos o tres següents. De moment, no es poden visualitzar documents online (si bé està previst aquest punt). Entenc que es tracta d’una qüestió de jerarquitzar què és allò fonamental que ha d’arribar abans a la ciutadania: el context o el contingut. L’OEP ha apostat clarament pel context i sembla que els resultats ho avalen: l’any 2012 va processar unes 20.000 sol·licituds… al mes!!! La meitat de les quals fetes per periodistes, el 22% per ciutadans i empreses, el 21% per empleats públics (serveix, doncs, tan portes endins com portes en fora de l’administració!) i un 3% per investigadors (el perfil que encara molta gent –i, pitjor, molts polítics- consideren l’usuari central dels arxius).

En aquest enllaç podeu consultar el rànking d’agències governamentals segons les sol·licituds que reben. La més destacada és l’Autoritat Nacional d’Inspecció laboral, amb unes 68.000 (penseu, només per un moment, en l’espai que la premsa d’aquí destina a les condicions laborals), i la segueixen el Ministeri de Justícia i Seguretat Pública i el d’Afers Exteriors amb unes 37.000 i 33.000 respectivament. La suma total de sol·licituds, des del 2010, ha assolit ja la barrera del milió (1.003.507, a 17 de desembre de 2015). És a dir, són xifres que demostren com l’OEP permet al ciutadà cercar realment allò que l’interessa, ja que l’agència que més sol·licituds rep compta amb el 6% del total i la resta no passa del 3%. Però, a més, també podem mesurar en bona part quin és el grau d’interès que hi ha per la informació pública. És a dir, quina és la febre de transparència a Noruega. Al portal s’hi pot accedir a un total de 15.193.842 documents. Fixeu-vos, una sol·licitud per cada 15 documents.

Evidentment, un portal d’aquest tipus no es pot assolir, tal com queda patent a l’informe, elaborat per Anne Thurston, de l’International Records Management Trust, sense haver treballat molt seriosament la interoperabilitat de les administracions a partir de sòlids estàndards tècnics de gestió de metadades i de documents electrònics i sense la implementació d’un repositori digital de confiança. Els Arxius Nacionals de Noruega, òbviament, han actuat com a autoritat en la matèria, tot col·laborant amb els departaments TIC i de racionalització administrativa del govern. S’ha hagut de fer també una feina sistèmica d’avaluació del grau d’accés a la informació. Una avaluació que, òbviament, no pot ser a l’estil del “cas a cas” o de la “mediació” entre parts, tal com apunta alguna de les directrius de la flamant Comissió de Garantia del Dret d’Accés a la Informació Pública, sinó que es fonamenta en l’anàlisi proactiu per sèrie documental, per tipus d’expedient vaja, a l’estil del que porta desenvolupant (amb més ganes que mitjans) la CNAATD. I, finalment, s’ha comptat amb la participació d’agents de la societat civil (l’Associació de la premsa noruega, per exemple, hi ha tingut un paper ben destacat).

Certament, hom podrà repetir el mantra que no hi ha diners, o que en l’àmbit concret de la Cultura –d’on depenen els arxius i la gestió documental– la inversió és irrealitzable. Bé, potser sí, o potser… no. Tot just fa uns dies, la Diputació de Barcelona ha fet públic el seu projecte de nou auditori cultural per a la ciutat comtal amb un pressupost de 9 milions d’euros, tot i que Barcelona ja compta amb tres grans auditoris (a banda d’una trentena més d’espais d’aquest tipus més petits). No sé si és prioritari o no fer-ne un quart. El que sí que sé és que no ho és més que bastir un autèntic sistema d’informació interoperable per part de les administracions, tal com obliga, i amb terminis ben curts, el marc normatiu (Llei de transparència, Lleis de procediment administratiu i de règim jurídic, etc.) i que les diputacions són una agent clau per dur a terme aquesta tasca pel seu abast supramunicipal i per la seva capacitat d’establir estàndards que homogeneïtzin i abarateixin el procés mitjançant els seus programes de suport al món local.

És qüestió de diners, segur. Però, bàsicament, és qüestió de voluntat política, de coordinar les estructures i agències claus (jurídiques, tecnològiques i arxivístiques) més enllà de la seva més o menys encertada adscripció orgànica, d’establir el marc normatiu coherent que ho faciliti i, sobretot, és qüestió de tenir sempre presents les necessitats de la ciutadania. Generalitat, Diputacions, entitats municipalistes, CAOC, Localret …, tots plegats, llegim atentament l’exemple d’aquests tres països nòrdics que, per altres qüestions, bé que diàriament ens serveixen de referent.