Punt d’inflexió

31.07.2012

De vegades, jugant un partit de tennis, hi ha un moment —o almenys a mi em passa de tant en tant— que veig clar quin serà el resultat. No sempre s’acompleix, però sí prou sovint, més que no al contrari. Llavors no importa anar dos breaks per sota en el set decisiu o haver estat jugant de pena fins aquell moment: és com si, de colp i volta, tot encaixàs, com si només calgués relaxar-se, no fer cas de les errades i deixar fluir els moviments.

D’això, per dir-ne d’alguna manera quan ja s’ha consumat la remuntada o s’ha superat l’instant crític, en diem un punt d’inflexió. Tanmateix, com deia, el bateig ve sempre després, perquè durant el partit, en qualsevol moment —una volea fàcil que s’estavella a la xarxa, una doble falta, un revés paral·lel, a contrapeu, que se’ns escapa per dos centímetres— es pot girar la truita i pot ser el rival qui senta que a partir d’aquell moment tot fluirà de cara fins a la consumació d’un desenllaç que ara és ell qui veu clar.

Davant el compromís, perillós com un punt de break i engrescador com la perspectiva d’un remat fàcil, d’haver de parlar de tennis i literatura —i no repetir-me— he optat per destacar una característica comuna d’ambdues activitats: el risc de no encertar quan se’ns concedeix la gràcia, sempre provisional i precària fins que no es materialitza, d’allò que Handke en deia el moment de la sensació vertadera (qui haja intenta adormir una criatura de bolquers que plora de matinada, i que lluita contra la son, em comprendrà perfectament). I com que, en el fons, és impossible no parlar d’un mateix, hui parlaré del temps, de la necessitat que transcórrega fins a aquest punt d’inflexió que tot ho canvia, o més aviat que tot ho pot canviar.

A principis dels noranta, un dia que anava amb el trenet de València a l’Eliana per a jugar una partida amb un bon amic en un poliesportiu d’una urbanització, just abans de l’estació on m’havia de baixar, vaig veure, a l’esquerra en el sentit de la marxa, a la part de darrere d’un xalet, un rectangle de gespa mig morta. Com en un somni, em vaig adonar que de banda a banda del rectangle, a l’ample, hi havia per terra una xarxa que anava d’un pal rovellat a un altre. De ratlles, ja no se’n veien, però allò, no hi havia cap dubte tot i la instantaneïtat de la visió, era una pista de tennis; i més en concret, cosa més que no exòtica improbable, una antiga pista d’herba al mig del Camp de Túria.

En aquell moment vaig decidir que algun dia havia d’escriure alguna cosa relacionada amb aquell espai, però això va ser tot. Van haver de passar els anys, més de deu, perquè aquella pista tornàs a la meua memòria —exagere: molt de tant en tant, quan passava per allà amb el trenet, anava comprovant els estralls del temps en aquella superfície abandonada; ara bé, com deia Joan Fuster, «les veritats, cal exagerar-les perquè semblin creïbles»—; va ser quan, a inicis del següent mil·lenni, vaig poder jugar per fi en una pista de gespa, a Cambridge, justament als backs d’un dels colleges. Llavors, amb una imminència dolorosa, vaig saber que el relat que tant havia esperat per a escriure —i que tant havia oblidat que esperava escriure— estava a punt de sorgir. Tanmateix, encara van passar uns quants mesos fins que es va produir aquell punt d’inflexió que em va fer veure el que sempre havia estat allà, en aquella pista i en el meu desig de parlar-ne, i no havia pogut trobar: una nit, mentre esperava per veure a la 2 Fortune’s Cookie, que comença com una pel·lícula d’esports, i atenia mandrosament a la presentació que en feien, un dels contertulians que després en parlarien va dir la frase clau —ara no recorde quina, però al·ludia a la circumstància històrica del present nord-americà a què apuntava la càrrega de profunditat que inclou aquella comèdia genial— que tot ho féu encaixar. La pista, és clar, era una pista en ella mateixa, un punt d’inflexió del pas del temps, una cruïlla de la circumstància històrica, i no només el recinte d’un àmbit merament esportiu. I quina era la circumstància històrica que havia marcat la història d’aquesta terra, la generació dels meus avis, la dels meus pares i la meua encara? Llavors se’m féu evident, amb una força compulsiva com gairebé mai abans (en donarien testimoniatge els post-its reblerts de lletra mentre veia la pel·lícula i, més tard, mentre tractava d’adormir-me), que dos amics de diferent classe social, veïns de Benborser, en esclatar la guerra civil hi havien de jugar una partida que no havia d’acabar, i que un d’ells —que tant podia ser l’un com l’altre, com si la partida no fos de singles sinó de doubles— havia de contar-li la història d’aquella pista i d’aquella partida amb el seu amic a un narrador testimoni de la meua edat que un dia, anant amb el trenet de València a Benborser, es va adormir, es va passar de parada i poc abans d’arribar a l’estació de l’Eliana va veure aquell fals miratge de gespa a la vora de la via.