¿Puede hablar en castellano, por favor?

12.05.2015

Una llengua no mor perquè no guanye nous parlants;
només mor si la deixen de parlar aquells qui la parlen
.
Manuel Sanchis Guarner

Sóc a la Universitat de Barcelona. Concretament, assegut en una aula del tercer pis de la Facultat de Geografia i Història, al barri del Raval, al cor de Barcelona. Una de les meves aficions és la geografia, i estic matriculat des de fa uns anys al grau que ofereix la UB. Estic en una assignatura de tercer curs. Al pla docent s’indica, i hi és des de l’inici del curs (tal com té per costum de fer la UB; una pràctica molt ben pensada), quina és la llengua en què s’imparteix l’assignatura: el castellà.

Universitat 1Sabent això, doncs, un ja es resigna d’entrada perquè no pot rebre l’ensenyament d’aquesta matèria en català. Quin remei, si està establert així doncs res, què hi farem… Això sí, quan he d’intervenir a l’aula ho faig en la meva llengua, naturalment. Només faltaria, oi? La qüestió és la següent: el professor és catalanoparlant, com tants altres que es veuen forçats a fer la classe en castellà. Això provoca que quan algú parla en català, ell, inconscientment i de manera natural i espontània, respongui en aquesta mateixa llengua.

Fins aquí tot bé. Cap problema. Suposo que tothom ho veu normal. Però de sobte, un noi aixeca la mà i es queixa perquè diu que no entén el català. Es veu que és estranger. Aquest noi (posem-li, per exemple, que es diu EUA) argumenta que la classe s’ha de fer en castellà i que perd el fil cada cop que hi ha canvi de llengua. Evidentment, el professor ha de callar i, resignat, tornar al castellà; l’acord de fer l’assignatura en castellà dóna la raó a EUA, i el docent no té més remei que cedir (fins i tot demana perdó, com si per expressar-se en la seva llengua hagués fet alguna cosa mal feta!). Aquesta situació es repeteix en diverses ocasions, ja que el professor, sempre animat per altres intervencions en català, es passa a la seva llengua sense adonar-se’n, inconscientment.

Ara ve una de les anècdotes més curioses de tot plegat (agafeu-vos bé; assegureu-vos de seure tranquil·lament, si és que esteu drets). Resulta que EUA, a fora de l’aula, al passadís, parla —almenys amb mi— en català. Ostres! Em quedo estupefacte quan me n’adono. Aleshores li pregunto que per què a classe no vol que el professor parli en català. La resposta és ben senzilla: perquè no. I ja està. Apa, ja ho tenim. Una mentalitat diglòssica forjada en la ment d’un estranger, que deu haver après ràpidament moltes coses sobre la situació sociolingüística de Catalunya per poder ser capaç de fer una distinció d’aquest estil, pròpia de les ments més colonitzades que encara vagaregen per alguns racons dels nostres pobles i ciutats.

L’altra cara de la moneda, no us penseu, és que molts dels meus companys també parlen en castellà (alguns d’ells amb un accent de catalanoparlants que no poden dissimular; ni falta que fa, eh, tot sigui dit), com si fos el més normal del món. La reflexió que faig és la següent: molts catalans interpreten que han de canviar de llengua perquè un noi estranger (que entén i parla, de manera bastant acceptable, el català fora de l’aula) ve a dir-nos quina llengua hem de parlar en una aula de la UB (la universitat amb més estudiants de Catalunya i una de les que teòricament està més compromesa amb la defensa de la nostra llengua).

De retruc, evidentment, també vull apuntar una altra reflexió que se’n deriva. Quants polítics, optimistes per se en alguns aspectes de la llengua, es vanten que el català està en una situació normal, en igualtat de condicions respecte al castellà? Quantes persones, sembla que encegades pel que semblen dogmes lingüístics, diuen que el català no és discriminat ni perseguit? Quanta gent diu que no ens cal fer política lingüística (ja no parlo de tenir un Estat propi, perquè aleshores semblaria un acudit) per regular els usos lingüístics? Doncs bé, la resposta és molt simple: molts polítics, moltes persones. Però d’aquesta petita vivència que us he explicat penso que podem extreure dues afirmacions, amb les conclusions corresponents.

Primer, que no és cert que el funcionament a la universitat (en general; pot haver-hi casos particulars) sigui únicament, ni tan sols predominantment, en moltes ocasions, en català, tal com afirma molta gent. Tant de bo que fos així. De fet, em remeto a les dades citades per l’ex vicerector de Política Lingüística de la UB, Jordi Matas, per afirmar-ho: tan sols 10 dels 475 graus que s’ofereixen a Catalunya es poden fer íntegrament en català.[1] Una dada preocupant i, fins i tot, inquietant, la veritat. Encara cal fer molta feina si volem que el català sigui la llengua d’ús preferent (llegiu “normal”) a la nostra universitat i si volem que la seva implementació tingui un abast més ampli del que té avui en dia.

En segon lloc, que els catalanoparlants, en termes generals, estem envaïts per una mena d’autoestima destructiva que fa que quan hem de defensar allò que és nostre, com la llengua, per exemple, no siguem capaços de fer-ho, pensant-nos que això ens crearà problemes, que si parlem en català davant d’algú de fora estem cometent un acte de mala educació, etc., etc. La llista de pensaments derivats d’aquest comportament es pot ampliar infinitament, no en tingueu cap dubte. Si voleu llegir més exemples d’aquest estil, així com explicacions més extenses, us recomano que llegiu el capítol 14 (anomenat sub-missió) d’El bilingüisme mata, de Pau Vidal (si teniu temps i us llegiu tot el llibre no us en penedireu pas). I com a complement, tampoc us decebrà el llibre Sortir de l’armari lingüístic, de Ferran Suay i Gemma Sanginés.

A veure, no convé que ens enganyem: el català només sobreviurà si nosaltres, els catalans que el parlem, el defensem i l’utilitzem en tots els contextos de la nostra vida quotidiana. Si creiem que algun dia algú ens ha de posar problemes per això, el millor que podem fer, penso, en lloc de canviar de llengua, és explicar-li la situació de la nostra llengua, i que nosaltres ens l’estimem, que és la nostra, la que parlem perquè així ho hem après des de petits. A més, també li hauríem de dir, a la persona en qüestió, que l’ajudarem en tot el que puguem perquè l’aprengui, perquè segurament aquesta persona se sentirà més integrada i més valorada socialment. Que el català avanci o reculi depèn de nosaltres. Cal tenir-ho molt clar, això!

Ah, per cert, no us perdeu l’última, que encara és més bona: es veu que EUA va enviar un correu queixant-se de la situació. El professor, l’endemà, a classe, ho va explicar. La resposta: fer la classe en català, i que qui no hi estigués d’acord tenia la porta oberta (cal dir que va coincidir amb un altre dels atacs d’en Wert —volia dir “Senyor Wert”… Valga’m Déu!— al català, de manera que la decisió podia tenir un rerefons encara més reivindicatiu). En aquell moment, sabeu què vaig pensar? Chapeau! El dia que tots fem això, el català serà una llengua útil, de primera categoria, una llengua que valgui la pena d’aprendre, i possiblement tots ens sentirem més orgullosos de ser catalans i de parlar en català.

No es tracta d’anar en contra de ningú, sinó de defensar allò que és nostre. I per fer-ho el millor és actuar amb calma, sense perdre els estreps, però alhora amb orgull, perquè si no serem trepitjats per la llengua dominant, i així seguirem fins que al final els mateixos catalans ja no tindrem prou valor per enfrontar-nos a la injustícia provocada per la jerarquització lingüística imperant al nostre petit país. No us en oblideu, estimats lectors: depèn de nosaltres!

[1] En va fer referència durant la XII Jornada de la SCATERM, en un acte que va tenir lloc el passat 16 d’abril a l’IEC.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

49 Comentaris
    • Gràcies, Josep M. Borrull! Espero que entre tots puguem continuar preservant la nostra llengua i la nostra cultura, perquè som els únics que podem fer-ho.

    • Doncs perquè no tenim la llengua plenament normalitzada, em sembla. Per això feia l’article, en clau de doble “denúncia”: primer, els costums lingüístics de la majoria de catalanoparlants, que canvien de llengua sense saber si l’altre entén o parlar el català, i, segon, que a la universitat es donen situacions d’inferioritat lingüítica. Hauríem d’atacar el problema d’arrel, penso, i lluitar més perquè la majoria de classes es facin en català (en aquest cas al professor li ve l’ordre de dalt, ell no en té la culpa; ho matiso per si no s’ha acabat d’entendre).

        • Doncs augmentant el percentatge de classes en català. La immensa majoria de professors són catalans, o sigui que en aquest sentit cap problema. I, d’altra banda, millorant la recepció/acollida lingüística als estudiants estrangers explicant-los la situació de la llengua (que la UB, per exemple, ja ho fa) i oferint-los cursos gratuïts (que també hi són, segons em consta). Però el que penso que és bo per al català és argumentar que com que ve gent de fora s’ha de fer en castellà. Si el que volem és internacionalització, per aquesta regla de tres tocaria fer-ho en anglès, no?

          • Molt bé. Ara imaginat que tens el Govern de la Generalitat en contra i el govern de l’Estat espanyol en contra. Com aconegueixes que el que proposes s’aconsegueixi?

          • Marc, se’m fa difícil contestar-te. Saps per què? Per una qüestió ben senzilla: perquè jo no sóc tan pessimista. Precisament per això animo tothom a lluitar davant de les situacions injustes. O et penses que la gent no tenim el poder de canviar les coses si així ho volem? (No cal que et posi l’exemple del procés d’independència, oi?) En fi, confio, també haig de dir-ho, que el Govern de Catalunya hi estarà a favor. Però si algú pensa el contrari cap problema, és lliure de fer-ho 😉

          • El que em sembla que pot donar resultats, almenys per la presa de consciència de la població universitària, fóra la mobilització de les diverses associacions d’estudiants, per exemple, atès que el Govern de la Generalitat no farà res motu propio.
            En aquest context em sembla que una actitud optimista és tan perillosa com una de pessimista, entesa aquesta darrera com se sol interpretar, com a derrotisme, que no és en absolut el mateix. La pessimista, almenys té la virtud d’assumir l’estat real de la qüestió i si hi ha una veritable voluntat de canvi que la mou, pot ser molt més efectiva que no pas l'”optimisme” que és una mala interpretació del context. Tot i això, crec que l’actitud correcta i més efectiva és la tràgica. Aquest “optimisme” és el que ha dut a la següent situació:

            A Catalunya, només 10 de les 475 carreres s’imparteixen íntegrament en català.
            http://www.racocatala.cat/noticia/36413/catalunya-nomes-10-475-carreres-simparteixen-integrament-catala

            La immersió lingüística no ha existit mai.
            http://www.vilaweb.cat/opinio_contundent/4299987/25.html

            El professorat hostil a la cultura catalana.
            https://www.plataforma-llengua.cat/que-fem/noticies/2856/un-professor-de-lies-terrassa-fa-mofa-a-un-alumne-per-parlar-catala

            I el futur que li espera a Catalunya si tot continua igual.
            https://pdvcontes.wordpress.com/2015/05/19/toni-sala/

            Però potser cal primer mobilitzar totes les Ampes del Principat (que és la sola institució que pot fer alguna cosa pel que fa a la immersió) per tal que posin en primer terme el gravíssim moment que la cultura catalana viu i per a dir les coses pel seu nom que és que la llengua és un gran problema en molts sentits. Un problema que ha de ser reconegut com a tal abans de poder-ne formular cap intent de solució. Ara per ara, tota la classe política té un pacte de silenci sobre la qüestió que dura d’ençà de la trasició.

    • a lingüística a la UB es fan classes en castellà perquè hi ha professors que no han volgut -sí volgut- aprendre mai el català, però perdó, no és el departament de lingüística!??

  1. Càlcul matemàtic:

    En una taula sopen 10 persones bilingües, de les quals 3 s’expressen habitualment en la llengua A, i 7 en la llengua B. Tothom es capaç de parlar i entendre les dues llengües però:

    – Els parlants B han estat educats per a canviar immediatament a la llengua A “per cortesia” quan es dirigeixen a un parlant A.

    – Els parlants A han estat educats per a no canviar mai d’idioma i veure normal que l’altre ho faci malgrat que en realitat no cal, ja que l’entenen perfectament.

    La pregunta concreta és: quin percentatge de les converses serà en llengua A i en llengua B?

    La sorprenent resposta és: A=53%, B=47% malgrat que els parlants B són més del doble que els parlants A.

    Segona pregunta: i si invertíssim les proporcions: 7 parlants A i 3 parlants B? La resposta és: A=93%, B=7%

    I si fossin meitat i meitat? Resposta: A=78%, B=22%

    La llista completa de possibilitats:
    1A + 9B = 20%A + 80%B
    2A + 8B = 38%A + 62%B
    3A + 7B = 53%A + 47%B
    4A + 6B = 67%A + 33%B
    5A + 5B = 78%A + 22%B
    6A + 4B = 87%A + 13%B
    7A + 3B = 93%A + 7%B
    8A + 2B = 98%A + 2%B
    9A + 1B = 100%A + 0%B

    Efectivament, ens han educat a uns i altres per fer desaparèixer la llengua catalana en cada lloc, en cada moment. Penseu que amb això tenen prou? Doncs sembla ser que no: ara quan no deixem de parlar català per “educació”, ens hi volen obligar per llei…

    Si algú encara no sabia com es planifica la desaparició d’una cultura sencera… bé, ara ja ho sap.

    Ara que ho saps, pots evitar-ho. Si parles català, no canviant si saps que t’entenen. Si parles castellà, fent saber a l’altra persona que no cal que canviï, veuràs com t’ho agrairà amb un somriure.

    Si vols lluitar contra l’extermini planificat d’una cultura i t’han sorprès els números tant com a mi, pots reenviar aquest missatge. O bé pots continuar com sempre, Wert i companyia també ho faran.

      • Sabeu què us dic? Que sou uns pesats. Vaig néixer a Catalunya, he rebut tota la meva educació en català i a casa parlem castellà i només tinc una cosa a dir: Que cadascú parli com li surti dels collons. Qui es vulgui fer entendre, ho farà, i qui vulgui entendre el que diuen també ho farà, és igual en quina llengua!

        ¿Sabéis qué os digo? Que sois unos plastas. Nací en Cataluña, he recibido toda mi educación en catalán y en casa hablamos castellano y sólo tengo una cosa que decir: Que cada uno hable como le salga de los cojones. El que quiera hacerse entender, lo hará, y el que quiera entender lo que dicen también lo hará, ¡es igual en qué lengua!

        He dit. He dicho.

        • Raul jo en cap moment he dit que haguem d’obligar ningú a parlar en cap llengua. Només he defensat (i penso que és normal que ho faci) que no em sembla just ni normal ni lògic (ni lícit, si m’apures) que perquè hi ha algú de fora TOTS haguem de rebre l’ensenyament en castellà. Perquè, de fet, si tant lliures som de triar, aquesta situació el que fa és obligar-nos als catalans…

          • Soy catalán y me cansa soberanamente esta cantinela. Que cada cual hable y se exprese en la lengua que quiera. Se trata de que nos entendamos, no de que nos tengamos que entender en una determinada lengua.
            Es tremendamente absurdo este complejo de inferioridad que manifestáis constantemente. Si vivimos en espacio geográfico donde conviven dos lenguas, mejor que mejor. Y si tenéis la suerte de relacionaros con gente que hable ocho lenguas, aún mejor. Y que cada cual hable la que desee mientras sea entendido por el resto.
            Con la inmersión lingüística se empiezan a dar casos donde se deberá proceder al revés para salvaguardar la lengua española. ¿Se puede llegar a ser más tonto? Por favor, hablar las máximas lenguas posibles mientras os entiendan vuestros interlocutores. Da igual cual uséis.
            Sinceramente siento pena.
            La mejor manera de defender una lengua es usándola, simplemente. Y por principio defender por igual todas las lenguas que conozcáis. Cualquier otra cosa es banal.
            El catalán sigue estando coartado por números y porcentajes que no dejáis de manifestar una y otra vez. Una lengua no se protege repudiando otras, u otra concretamente en este caso, sino viviendo sin complejos y con naturalidad.
            Si en esa clase se impartía la clase en español no pasa nada. Si el profesor cambia a catalán y nadie se queja, no pasa nada. Y si lo hace en inglés y todo el mundo lo entiende, no pasa nada. Eso es vivir con naturalidad y respeto las lenguas, pero quizás es pedir demasiado a una sociedad como la nuestra. De verdad, que pena.

    • Albert, magnífica resposta per il·lustrar amb un exemple molt senzill com ens han colonitzat el cervell perquè nosaltres mateixos contribuïm a la desaparició de la llengua!! Moltes gràcies pel comentari! El que pretenen, tal com va dir algú fa molts i molts anys, és “que se consiga el efecto sin que se note el cuidado”…

  2. A la UAB l’assignatura de Direcció Financera tenia un grup en castellà i un altre en català. Un alumne EUA va -gairebé- exigir que es fes la classe en castellà… malgrat que era al grup de català! El professor s’hi va negar però va ser una mica tens. Normalment es canviava d’idioma i avall. Ho vaig aguantar a la universitat, en un postgrau m’hi vaig negar i vam haver de fer força pedagogia. La idea que tenen molts dels Erasmus és “si ens entenem tots parlant en castellà…”. Els sembla que vols boicotejar-los el curs per un caprici cultural.

    • Passa més sovint del que ens pensem, Carles! Per això volia fer la reflexió: si nosaltres expliquem la situació amb calma i intentant fer entendre que ho fem amb tota la normalitat del món moltes persoens de fora que no saben el català potser el perceben diferent i el volen aprendre (i ho acaben tenint més fàcil, també).

      • La resposta més senzilla és la pràctica natural. Sobren les explicacions. Tothom sap de què va el tema. O ja s’espavilarà (és a la universitat !!) per conèixer-ho.

  3. La supervivència de la llengua depèn de nosaltres. Llengua és cultura, identitat, no només una eina de comunicació. El futur de la nostra cultura és a les nostres mans.

    • Això mateix! Hi estic totalment d’acord. Si nosaltres lluitem i defensem el català, aconseguirem que visqui cada cop més en una situació de normalitat.

  4. Abel,

    Jo, m’havia trobat en alumnes que van demanar de fer la classe en castellà en una assignatura anunciada d’antuvi que es feia en català. El pitjor de tot és que et parlo dels estudis de lingüística! Fins i tot recordo un alumne que deia que ell no aprendria mai el català, que no li feia falta. Aquest no va acabar la carrera, amb aquesta actitud és obvi. Si això passa a lingüística, on tot sigui dit, hi ha professors que no volen parlar català, què ha de passar a la resta? enhorabona per l’article Abel, una abraçada

    • Gràcies, David! Sí, sovint topem amb persones que no se sap ben bé per què manifesten certes reticències amb el català. Precisament per això penso que val la pena que lluitem, que diguem ben clar que és la nostra llengua, i que tenim tot el dret (com qualsevol altre ciutadà té amb la seva llengua, sigui d’on sigui) de fer-la servir i de parlar-la. Si no l’entenen, ja els l’ensenyarem, això rai…

  5. No m´agrada l´estil que empra l´autor d´aquest article: pareix que està escrivint una carta a un amic. I, a més, aquesta imprecació contínua a la segona persona, per quins set sous ve?

    • Gràcies pel comentari, Joan. És una opinió igual de vàlida i respectable que qualsevol altra. Matiso un parell de coses: primer, escric una carta als lectors, els quals considero amics, ja que fan l’esforç de llegir-me, que ja s’ho val; segon, parlo en primera persona del plural i em dirigeixo a la segona persona del plural perquè qui vulgui, s’hi pugui sentir identificat. Si creus que el discurs no et representa i no t’hi sents identificat, cap problema, és una opció 😉

  6. Ja sé que qui no es consola és perquè no vol, però jo tinc una anècdota també molt sucosa. Corria cap a les acaballes dels setanta i la facultat era la de filosofia i lletres -pati de lletres- de la UB de Barcelona. Hi havia una assemblea d’alumnes i després d’una intervenció d’un alumne en castellà s’alça la mà d’una companya i diu: “Escolta, sóc una alumna que ha vingut a estudiar aquí a Catalunya; sóc de Hawai (Estats Units). Voleu fer el favor de parlar en català, perquè és que jo no entenc el castellà.” A partir d’aleshores les intervencions es van fer en català.

    • Ostres, que bona, aquesta!! Realment, és estrany que passi al revés, em sembla. Normalment acostuma a ser que es canvia al castellà (encara més si hi ha algú de fora). Aquesta pràctica sovint el que fa és que no permet a la gent que vol aprendre i practicar el català d’aprendre’l.

  7. Jo en tinc dues d’anècdotes d’aquest estil, una com a alumne i l’altra com a professor, totes dues a la Universitat de Barcelona, també. A jutjar per converses amb altra gent i llegint tots els testimonis que s’han aportat aquí dedueixo que la situació és força habitual, cosa que ja em temia.

    Cas 1: en una classe on jo era alumne, una Erasmus alemanya demana que es faci la classe en castellà perquè no entén el català. La professora li respon breument en un correctíssim alemany els motius pels quals continuarà fent les classes en català. En aquella època (any 2005) encara no sé si es feia això de dir amb antelació en quina llengua es faria la classe.

    Cas 2: jo com a professor havia dit que faria la classe en català i així es va anunciar al web prèviament a la matriculació. A més, abans de l’inici de les classes d’aquell semestre (primavera 2011) es va posar un cartell a la porta de cada aula explicant que cada classe es faria en la llengua anunciada i que aquells estudiants que no comprenguessin el català es podien dirigir als serveis lingüístics –suposo que ja hi havia hagut algun problema anteriorment i es van voler curar en salut. Igualment el primer dia un Erasmus alemany (ves quina casualitat) em va demanar de fer la classe en castellà. Molt amablement li vaig explicar que ja s’havia anunciat que la classe seria en català i li vaig mostrar el cartell penjat a la porta de l’aula.

    • Doncs sí que passa ben sovint, sí. Precisament per això volia explicar l’anècdota, perquè entre tots hi pensem i sapiguem què passa. No culpo ni l’alumne ni el professor, lògicament, només em queixo de la previsió de fer la classe en castellà. Sota quin pretext? Això és el que ens fa més febles.

  8. Abel, primer intenta grabar aquest noi parlant en català.
    Després, quan torni a passar això del “puede hablar en castellano por favor” , proposa de fer una votació a mà alçada preguntant si voleu que el professor segueixi parlant en català.
    Si el professor argumenta que aquest noi no l’enten,i mostreu al professor la grabació on es demostra que l’entén.
    I expliques el penúltim pàrraf: “No es tracta d’anar en contra de ningú, sinó de defensar allò que és nostre…”
    Lluita i sort.

    • Gràcies, Jesús, per les idees. Entenc el que dius. El que jo vull no és demostrar a ningú que aquest noi parla català ni que el professor (pobre, que no té culpa de res!!) ha fet alguna cosa malament o no. Pretenc que reflexionem i que intentem millorar entre tots la situació de la llengua. S’hauria de pressionar la universitat (totes eh, no només la UB) perquè intentin comprometre’s més amb la llengua. Però això és la meva modesta opinió, només.

      • Les universitat i altres espais formatius. L’Institut Gestalt, per exemple. Per sistema, “bon dia, lo haremos en castellano para que todos lo entiendan”. I la majoria d’alumnes (que paguen una pasta, per cert) són catalanoparlants o bé l’entenen perfectament. Falta que un digui “podeis hablar en castellano?” perquè el català desaparegui del mapa. La solució és, cert, l’empoderament individual i col·lectiu. Que cadascú i tots alhora anem fent pinya i pressió per evitar les “retallades” lingüístiques. Hi ha un llibre que parla de la indefensió apresa dels catalanoparlants, és molt bo… a veure si algú en recorda el títol.

  9. Em recorda moltes converses que he tingut amb amics de la UB i estudiants d’altres universitats. Però aquest mateix problema es pot trobar al carrer. No cal estar en un aula per adonar-se’n. Diglòssia, aquest és el problema principal. Ja te’n vaig parlar amb la situació d’Andorra. Quan vaig de tant en tant a Barcelona, em trobo amb catalans que no em responen/volen respondre en català. Em nego a pensar que tothom faci el mateix, però arriba un moment que per inèrcia hi ha gent que prefereix finalment canviar de llengua i parlar directament en castellà, i és així com es mata la llengua.

    • Sí, la diglòssia és present en quasi totes les esferes de la vida quotidiana. Però no és el mateix, penso, al carrer que a la universitat. Al carrer (i a tot arreu, per descomptat) que cadascú parli el que vulgui, però la universitat és un àmbit de prestigi que no podem deixar escapar, perquè és on ens juguem (juntament amb l’escola, penso) el futur de la llengua. Només pretenc que qui cregui que ho ha de fer, defensi el català, explicant amb calma que és la nostra llengua i que la condició d’inferioritat que pateix no és casual…

      • La meva experiència és que explicar no serveix de res. Les raons no són efectives perquè, fet i fet, ningú no atén a raons. Si fos al contrari tothom parlaria català, atès que hi ha una infinitat de raons per parlar aquesta llengua -les llengües que no són les majoritàries, vaja-, la principal, diria, el simple fet de la protecció i potenciació de la diversitat, que curiosament, és un dels principis que estan instal·lats al discurs moral popular… Quina contradicció, oi? La gent no atén a raons, sinó al gest. Cal un model amb el qual la gent pugui identificar-se. Això només ho pot donar un discurs potent sustentat pel poder i no precisament el poder polític, que en aquest cas és contraproduent…
        Pel que fa a la famosa frase “que tothom parli el que vulgui”, és sabut, i Foucault ho ha posat de manifest, que la coerció és polimorfa. Jo no m’atreviria a dir que els catalans “parlen el que volen”, precisament. Parlen el que se’ls ha dit, en el se’ls ha inculcat que han de parlar en determinades cituacions i amb determinats interlocutors.

        • Cert, Marc! Coincideixo en el que dius. La gent parla com vol, deia, però condicionats pel que se’ls ha inculcat, això mateix. I també penso que cal un model (no sé si polític o no, en això ara no m’hi poso). Per això defensava que cal actuar en coherència en lloc de callar pensant que podem tenir problemes si utilitzem el català, etc. En tot cas, també cal tenir en compte aquesta inèrcia a la “bona educació” de parlar en castellà quan et parlen castellà, quan t’adreces a algú de fora, etc. (la llista podria ser inacabable). És un tema molt complex, sens dubte, però ja he aconseguit (i amb escreix, a més) el que m’havia proposat amb l’article: crear debat i incitar a la reflexió, a la qual tu has contribuït, cosa que t’agraeixo. Per tant, em dono per satisfet.

          • “La gent parla com vol però condicionats pel que se’ls ha inculcat”? En què quedem? És que la gent no “parla el que vol”. En primer lloc perquè està determinada per l’herència paterna, la llegua llegada perls pares, i en segon lloc, en el cas de Catalunya, perquè hi ha una sobredeterminació de caràcter històric que s’afegeix a l’herència cultural de la comunitat on s’ha nascut i que també es transmet via parental, és clar. Llavors el català ha de fer un procés molt més complicat de desconstrucció -sí mai la fa! A això s’hi afegeix el fet que la biografia d’un català el pot acabar duent a la renúncia total de la seva herència cultural per raons condicionades socialment.

          • Marc, parles com els àngels.
            100% d’acord.
            És la indefensió apresa. És el complex d’inferioritat induit. És la incomoditat i el no saber com situar-te. És la sensació tensa quan mantens la conversa en català mentre l’altre, tranquil·lament, manté la conversa en castellà. És, ras i curt, un tema de submissió-domini. El portem en vena. Es pot canviar, però cal una quantitat de força interna enorme. Ara, com més modeling hi hagi, més fàcil ens serà empoderar-nos.

  10. Qué horror, qué fanatismo, qué abismo me produce el reaccionario concepto de “identidad colectiva”. Sinceramente, leyendo blogs como éste y su respuestas, pierdo cualquier interés por visitar o conocer Cataluña, al igual que tampoco me interesa Yemen del Sur. Las lenguas son barreras de comunicación, y su diversidad una maldición que la Humanidad soporta desde el principio de los tiempos. En la Iberia prerromana había cientos de lenguas, ahora sólo quedan 4 ó 5, hemos avanzado, la comunicación entre los ibéricos es más sencilla y fructífera. Conozco a mi pesar el euskera, sufrí inmersión en esa lengua inútil, complicada y cacofónica donde las haya. La última que la utilicé fue el día que con el título de Bachiller bajo el brazo abandoné la ikastola para no volver. Afortunadamente he podido estudiar dos carreras universitarias, en castellano y en inglés, lenguas universales que unen a millones de personas. En fin, cada loco con su tema, pero me produce una enorme tristeza constatar que hay jóvenes dispuestos a anclarse en la noche de los tiempos “identitaria”, en lugar de alterar continuamente su identidad, en base a nuevas experiencias, lecciones, aprendizajes, debates, discusiones, … Perseverar en la propia indentidad es suicidarse en vida, es negarse a que la vida le atraviese. Y asumir una “identidad colectiva” es cerrar los ojos ante la realidad, pues no existe ninguna identidad catalana, ni vasca, ni catalana, ni barcelonesa, ni neoyorkina, …, existen miles de millones de identidades individuales cambiantes, que coexisten en nuestras maravillosas ciudades, siendo el vecino del 5 ateo y el del 4 del Opus Dei, el del 4 rockero y el del 3 amante de la ópera, el del 2 gay y el del 1 hetero, el del 8 deportista y el del 7 barrigón cervecero, …. No existen las identidades colectivas, ni falta que hace.

    • Ja em perdonaràs, però aquest és un commentari que mostra una gran ignorància. Pel mateix principi que esmentes, suposo que estàs disposat a renunciar al castellà per l’anglès que el parla més gent, o fins i tot el Mandarí que encara es usat per més gent, oi? Però tranquil jo tampoc tinc el més mínim interés en que ens visitis.

  11. Jo em trobo amb el mateix des de la posició contraria. Tot i que no de forma habitual, de quan en quan dono classes, quasi sempre de postgrau en màsters; si es a Barcelona, me les preparo en català. Però, invariablement, em trobo amb algun alumne estranger, generalment llatinoamericà, que em reclama que ho haig de fer en castellà perquè no entén el català. Fins i tot, a voltes m’hagi de sentir allò de l’idioma de la “madre patria”. A mi em toca el voraviu perquè recordo el què em va costar tenir docència en català a la meva joventut, però ara la majoria d’alumnes s’acostumen a alinear amb el castellano parlant i no em queda altra que canviar al castellà. Per a mi és ben trist perquè una llengua que s’usa amb normalitat en els diversos àmbits de la vida accelera la seva decadència.

  12. Al País Valencià en sabem molt, d’això. I la resposta primera del professor, davant una interpel·lació d’un alumne “ofès”, hauria d’haver estat de respondre en català (o fins i tot en castellà; vull dir, tal com ell vulga), tot responent al presumpte ofès que ell en aquest moment estava dirigint-se a l’alumne en particular, i que per tant, com que l’episodi no formava part formal de la classe estrictament, l’objecció estava absolutament fora de lloc. Això, com dic, ací a casa nostra ha passat. Jo n’he estat testimoni.

  13. M’agradat l’article . Jo soc professor de Dermatologia de la URV . M’ha passat el mateix amb un alumne valencià …que tenia com a company a l’aula un noi de Berlin que a dures penes parla bé el castellà. Va aixecar la mà i em va dir de fer-ho en castellà ja que l’alumne alemany no ho entendria.
    Em va agafar una suor freda … però vaig dir que jo ho feia en català sempre i que no canviaria l’idioma. La gent ja sap on va a estudiar. A més jo dono els PDF de les classes en català i d’això no es queixaven…. Hem de valorar lo nostre i així entendran que el català serveix per a molt, com per exemple aprendre dermatologia. Formarà part de CV nuclear.
    Ahir vaig rebre un whatspp del delegat demanant si podien tenir l’exàmen (de demà) en castellà (Ull: el 50% dels alumnes són de comunitat valenciana, 25 % catalans i resta d’altres llocs). Doncs serà en català clar ¡¡¡ JO sempre penso que els alumnes que treuen medicina són en certa manera superdotats i això dels idiomes per a ells es bufar i fer ampolles. Un idioma com el nostre és molt fàcil i no ens hem d’arronsar davant de certes demandes….

  14. nosaltres de CN en hem deixat de parlar català. que sentiu parlar pels carrers ? : frances. No tinc rès en contra del françès sino que en tinc a favor del català. No deixeu de parlar català al sud : en ajudarà moltissim.

  15. Jo, sincerament, no vull entrar en discutir la teva experiencia a la universitat ni a aquesta facultat en concret. Si que et puc dir la meva com a ex-estudiant a la facultat de Biologia de la UB: alla totes les classes son i han sigut sempre en catala, tambe les de molts professors que no son catalanoparlants (inclus nascuts a fora). Les uniques classes que he tingut en castella, han sigut aquelles de professors castellans, que donat la seva edat ja no han volgut reciclar-se i un cas aillat d’una professora navarresa que havia arribat aquell mateix any.
    Pel que fa a alumnes que parlen en castella quan son catalanoparlants fora de les aules…be, jo crec que aixo es per donar-li una mica de color a aquesta historia, perque, ho be t’hi has trobat amb tots els nets dels falangistes catalans de la guerra civil, o no se jo…ara que, es ben raro que cursin geografia tots els falangistes…no se quin motiu ocult pot haver-hi perque ho facin…en fi, que aixo, estimat, t’ho has inventat.

  16. Bé, no cal donar-hi gaires voltes: aquesta situció es repeteix en molts espais, i s’acaba en el senzill moment en què qualsevol de nosaltres segueix parlant en català, ho fa a poc a poc perquè “aquell” s’h acostumi,….i si realment es tracta d’una conferència, un congrés,… on hi ha espanyols o estrangers, algú del costat els va fent la traducció simultània a cau d’orella. Tot menys canviar nosaltres de llengua, com a norma, esclar. El sentit comú ja guia les poques excepcions recomanables. I amb bon humor i sense queixes. Els que més es queixen tenen complex d’inferioritat i canvien de seguida de llengua.

  17. Abel,
    Con total sinceridad, me produce un borchorno atroz leer tus comentarios al igual que hacen los que están en contubernio contigo.
    ¿Pero cómo puedes, con honestidad, hablar en estos términos alguien que por la formación académica que estás desarollando se te supone con una capacitación elemental para el entendimiento?.
    La lengua es un vehículo de comunicación, no para generar identidades, Abel. Estos días he finalizado “El mundo de ayer” de Stefan Sweig. Si te gusta la història moderna mira de leerlo te darás cuenta a donde llevan los maximalismos que haces gala en tus comentarios.
    Por cierto, hablando de anécdotas: principios de los ’80 en UAB -entonces conocida como Bellaterra-; librería donde entran dos jóvenes estudiantes de filologia -entiendo que española- y piden “El Quitxot” en català.
    Hay que ser más sencillo con las cosas de los demás y si el plan de estudios dice que una asignatura se hace en inglés, pues bien; si se hace en francés, también; y si se hace hace en castellano, valencià o català si todo el mundo lo entiende, pues mejor que mejor.
    Salud,

  18. Un universitari -hem d’ entendre que te una ferma voluntad d’ adquirir coneixements- que rebutja frontalment el català? Perque ve a Catalunya? Si va a estudiar a Lió ha d’ apendre frances, perque una persona ve a Catalunya i no cal que aprengui el català?.

    La realitat es que a Catalunya rebem estudiants que manifesten una voluntat clara i inequivoca de NO apendre el Català. Som responsables d’ aquest fet, el problema no és del novingut sino nostre. Hem perdut la dignitat llingüistica i cal recuperar-la, pero és el govern de la propia universitat que ha de fer el canvi i els estudiants exigir-lo.
    Als que venen de fora cal facilitar-los l’ aprenentatge del català, pero han de saber que aquesta es la llengua vehicular. Els que s’ enrroquen en ignorar-lo, quina mena d’ estudiants son?.
    Pagaran matrícula i taxes universitaries a canvi ens lleven la dignitat, menysyenim la llengua i ens encomanen la seva miseria intelectual

  19. Si no t’arrisques a ser discriminat, mai sabràs què és la discriminació.
    Hi ha molta gent, sobretot a Barcelona he observat, que prefereixen no passar pel tràngol de sentir-se discriminats i així viuen en la seva zona de confort. L’auto engany no és bo.