Protectorats lingüístics i altres paternalismes

10.06.2016

Ara que tot just ha començat una nova campanya electoral, pot ser que els mateixos líders independentistes que, en el seu moment, es van escandalitzar amb el manifest del grup Koiné i es van deixar dur per la irracionalitat a l’hora d’expressar el seu enuig, esgrimeixin consignes a favor d’una certa necessitat de protegir el català en una futura república independent. També és probable que facin proclames a favor de mantenir la cooficialitat del castellà en aquesta possible república, tot apel·lant, demagògicament, a una necessitat d’inclusió que no nega ningú. No es poden tenir escrúpols a l’hora d’aconseguir vots. Per poder justificar millor l’efecte que em provoca aquesta utilització electoralista del problema lingüístic, permetin-me que gosi parlar d’un fragment d’història familiar, poc original i anàleg a la de molts altres habitants de Catalunya.

Foto de Miquel Matorrodona | Arxiu Fotogràfic de Barcelona

Foto de Miquel Matorrodona | Arxiu Fotogràfic de Barcelona

No vaig conèixer els meus besavis paterns i, per via directa, no en vaig tenir gaires notícies. Però, gràcies a una insòlita curiositat genealògica (insòlita, perquè, en realitat, dono molt poca importància al tema dels llinatges familiars), n’he aconseguit força informació. Manuel Fariñas García, nascut a Barjas, un poblet a l’oest del Bierzo, a mitjans del segle xix, va arribar a Barcelona uns quinze anys després que s’enderroqués l’última muralla que oprimia la salut física i els anhels econòmics dels seus habitants. I dos anys abans de la primera Exposició Universal, a l’església de l’antic hospital militar del carrer Tallers (l’actual parròquia de Sant Pere Nolasc), es va casar amb la meva besàvia, María de la Cruz Fernández Martínez, filla d’un altre poblet lleonès, Zuares, aquest a la comarca del Páramo.

Tot i que, molt probablement, per raons geolingüístiques, la llengua materna de Manuel devia ser el gallec, també havia de ser un parlant competent del castellà, atès el seu ofici, carrabiner, i la relació conjugal amb María, castellanolleonesa. És una obvietat, per tant, suposar que el seu entorn lingüístic familiar era castellà. No obstant això, la socialització del seu fill Eduardo (el meu avi) va ser completament en català, i en aquesta llengua es va relacionar amb la meva àvia i amb els seus fills.

A l’època en què tenen lloc aquests fets (els anys de la Restauració canovista), el panorama lingüístic de la societat catalana era molt diferent de l’actual, especialment a Barcelona. Si bé és cert que, fins i tot la burgesia, clarament castellanitzada, com s’esqueia a una classe tan lligada als interessos colonials de Madrid, començava a canviar la seva valoració respecte a la llengua pròpia (ara que aquells interessos començaven a fer aigües), pràcticament tots els actes públics es feien en castellà. No serà fins al 1895, a partir del discurs inaugural d’Àngel Guimerà a l’Ateneu Barcelonès (en català i sobre la llengua catalana), que, tímidament, aquesta tendència començarà a fer un tomb, i encara, restringit al camp de la cultura.

A pesar d’això, la realitat lingüística al carrer era l’oposada: el català era la llengua de les classes populars. I l’entorn social en què van viure Manuel i la seva família, que van tenir el primer domicili al carrer de la Mercè, al cor de l’antic districte de la Llotja, era eminentment popular. No hi fa res que els rètols dels comerços i els tallers fossin en castellà, com el de la fusteria del carrer Fenosa (tant l’una com l’altre desapareguts sota el traçat actual de la Via Laietana) que hi havia a prop del pis on va morir la meva besàvia; les comandes, els encàrrecs i la resta de relacions que conformaven la convivència quotidiana es feien principalment en català. Aquesta conducta lingüística no era fruit de cap consigna nacionalista ni de cap intenció excloent per part dels “autòctons”. Era una conseqüència espontània i congruent de la realitat demogràfica d’aquell moment, com també ho era que els fills dels immigrants no catalans que naixien a Catalunya esdevinguessin catalanoparlants així que transcendien el perímetre de relacions estrictament familiar.

Caldria ser molt rebuscat per veure en aquest fenomen un pla organitzat d’assimilació. El sentit comú ens fa pensar, més aviat, en un procés normal d’integració dels nouvinguts a la parla d’una comunitat, un procés en què també intervenen sofisticades funcions psicològiques cada vegada més ben descrites per les ciències cognitives i que no suposen la renúncia o la violació de cap dret lingüístic. Dubto que el meu besavi Manuel, per exemple, es veiés obligat a abandonar el castellà pel fet de viure a Barcelona. Ben mirat, que la seva segona esposa, Dolores López González, fos de Villasinde, una de les pedanies de Vega de Valcarce en què també es parla el gallec, sembla indicar, a més a més (i sense voler posar en dubte altres sentiments de caràcter més íntim), la persistència d’una tirada vigorosa cap a la terra i la cultura vernacles; una tirada que no va pas quedar afeblida, tot i haver-se establert definitivament a la capital catalana. Vint anys després del naixement de l’avi Eduardo (ja som a l’entrant de la segona dècada del segle xx), els fills d’aquest segon matrimoni, la llengua familiar dels quals havia de ser, necessàriament, el castellà o el gallec, també es van convertir en catalanoparlants competents, com vaig poder constatar personalment quan sentia parlar el tiet Salvador (el segon fill de Manuel i Dolores) amb el meu pare i els meus oncles.

La poc coneguda biografia de Salvador Fariñas López dóna fe, a més a més, que el seu lligam amb el català va anar més enllà de la simple adquisició, gairebé inconscient, de la llengua hegemònica que es dóna dins les societats normals. Salvador va ser dibuixant professional, i hi ha obres seves d’abans del 1936 que no només estan signades amb el seu cognom adaptat a la grafia catalana (probablement, va ser el primer membre de la família a prendre aquesta decisió), sinó que també contenen frases al·legòriques en català (com els dibuixos que va fer al camp de concentració del Barcarès l’any 1939). Això ja pressuposa una relació més compromesa amb aquesta llengua.

El que m’interessa remarcar d’aquests exemples quotidians és la realitat sociolingüística a què m’he referit més amunt: el predomini espontani de la llengua catalana entre les classes populars, tot i els prejudicis que encara suscitava el seu ús en alguns àmbits. No oblidem que, en aquells anys, molts dirigents sindicals proclamaven, inútilment, que la llengua de la classe obrera havia de ser el castellà, potser sense adonar-se que, amb les seves consignes, alimentaven l’espanyolisme, que estava a punt de mostrar al món una de les cares més terribles del nacionalisme genocida: el franquisme.

L’efecte dels plans migratoris de la dictadura va ser definitiu per al català. Les condicions sociolingüístiques es van capgirar fins a tal punt que ni la immersió lingüística ha aconseguit restituir les mínimes condicions de supervivència a la llengua catalana. A diferència de l’època dels meus besavis, el català, actualment, té força prestigi…, però, al carrer, ja no és necessari. Se’l substitueix automàticament pel castellà en la majoria de les situacions quotidianes. I si bé a la major part d’actes institucionals, a les escoles de primària, en conferències, etcètera es fa servir com a llengua preferent, la seva qualitat disminueix d’una manera preocupant, fins i tot en sectors acadèmics. Que aquesta realitat compromet la continuïtat de la llengua més enllà d’algunes generacions ho han defensat diverses autoritats científiques, adduint el caràcter minoritari del català davant del vigor sociològic del castellà, però també ha estat negat per altres, que no veuen en aquest desequilibri la causa d’una possible extinció. No entraré a discutir el grau de rigorositat que presenten els arguments d’uns i altres. Com se sol dir, només la Història posarà en evidència qui estava equivocat, o qui va incórrer en una impostura científica. Però aquest tòpic no ens allibera de la preocupació.

Naturalment, la resignació és l’actitud més habitual davant de fenòmens socials que semblen ultrapassar la voluntat dels individus, sobretot si hi estan involucrades creences i emocions d’una part considerable de les persones que integren la comunitat. En aquests casos, es pot arribar a bastir un complicat entramat de subterfugis per negar l’inevitable. En el cas que ens ocupa, hem vist com el concepte abstracte de ‘catalanitat’ s’ha anat dissociant de la realitat lingüística que li dóna sentit, i s’ha començat a relacionar amb nocions de dubtosa objectivitat, com ara un hipotètic ‘caràcter’ compartit, una ‘tradició’ comuna, una ‘comunió emotiva’ que es desvetlla amb el cant de la tenora, etcètera, etcètera. Gràcies a aquesta dissociació, el problema de la llengua deixa de ser-ho. La ‘catalanitat’ es pot expressar en l’idioma que es vulgui i no cal violentar ningú amb propostes com la del grup Koiné, que he esmentat al principi, i que ha desfermat els qualificatius més abjectes. Sense donar una oportunitat a l’anàlisi i, sobretot, sense haver llegit amb atenció l’estudi en què es basa el manifest de Koiné, s’ha construït un argumentari advers a les tesis d’aquest grup de lingüistes. D’aquesta manera, els independentistes ja no s’hauran de molestar a reflexionar sobre la supervivència del català en una futura república catalana, ni els castellanoparlants hauran de témer que es violin els seus drets lingüístics en aquesta hipotètica república… Sincerament, no crec que al meu besavi Manuel, carrabiner, que m’imagino amb un temperament ferm, disciplinat, i que, com moltes altres persones que vivien als barris populars de la Barcelona del tombant del segle xix, va tirar endavant a pesar de les tràgiques adversitats personals que va haver de patir, li hagués fet cap gràcia aquesta mena de paternalisme injustificat.

Si la república que es projecta des de l’independentisme es vol catalana, la seva llengua hegemònica hauria de ser el català. Només així s’evitaria caure en l’idealisme abstracte de les essències catalanistes (que ens podria dur a territoris pantanosos difícils de superar sense prendre mal), perquè l’eix vertebrador del país seria un “objecte” ben real: l’idioma. És molt possible, esclar, que alguns sectors sobiranistes no contemplin aquesta necessitat, que la seva idea de república independent respongui exclusivament a interessos econòmics. Des d’aquesta posició, la desaparició de la llengua catalana no suposaria un problema rellevant (coincidint, en això, amb els espanyolistes), i els seus partidaris, com a màxim, estarien disposats a prendre alguna mesura de protecció que preservés la “curiositat” de la llengua autòctona, al costat dels bous embolats o les esglésies romàniques de Boí i Taüll.

Als enderiats a garantir el futur de la llengua catalana, tornar a un espai sociològic anàleg al que existia abans de la guerra civil ens sembla indispensable. Només té sentit parlar de normalització lingüística si som capaços de restituir al català la condició de llengua comuna dels futurs ciutadans de Catalunya. I aquesta empresa és irrealitzable sense la generositat de tothom, vingui d’on vingui i parli el que parli.

Malauradament, el llenguatge polític actual no permet ni albirar aquesta possibilitat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

6 Comentaris
  1. Excel•lent article, senyor Farinyes. A part de subscriure’l fil per randa, en llegir-lo m’hi he sentit molt identificat per la raó que la història de la meva família part de pare és molt semblant. Els mes avis van venir d’un poble de Múrcia el 1921. L’avi no era carrabiner sinó fuster. Aleshores aquí tothom parlava en català llevat dels quatre funcionaris de l’estat. Mon pare, que tenia encara no una any de vida, va créixer, amb els seus germans més petits, en un ambient catalanoparlant per tots els costats llevat del de casa. Van pujar com els arbres de les Rambles, amb poca escola i molta dula, i, per tant, van adoptar el català d’una forma natural; el parlaven entre germans, malgrat la seva llengua materna castellana, com uns autòctons de tota la vida.

  2. Brillant, Ignasi, gràcies per dir tan ben dit el que penso. ¿Quina il·lusió ens pot fer una república catalana independent, però bàsicament castellanoparlant i sotmesa al monocultiu turístic i les botigues de Zara? A mi cap…

  3. Del tot d’acord.
    A part del que puguem fer per fer veure la necessitat de tornar al català el seu paper de llengua de relació general del poble, podem ja començar a canviar el país en aquest sentit parlant amb tothom en català, de manera natural, com si ja ens trobéssim en la Catalunya que volem.
    Perquè, si no, cada vegada que parlem en castellà amb persones que en català ens entendrien perfectament, estem col.laborant a conformar el país en sentit contrari a com el volem.

  4. Efectivament, el discurs horriblemant hegemònic és radicalment anti-català. La política catalana està orientada voluntàriament o per omissió, a l’anihilació de la cultura catalana. És un fet tan escruixidor que és molt difícil de fer-se’n el càrrec; de fer-se càrrec de fins a quin punt és horrible aquesta situació i de fins a quin punt està en contradicció amb el discurs sobre la igualtat de drets, la protecció de la cultura, de la riquesa de les llengües, etc, de tota aquesta moral benpensant, políticament correcta. Aquesta moral és la que criminalitza els catalans que tenen consciència lingüística, que de debò actualitzen aquella moral. Un espectacle grotesc, esborronador. I molt més encara quan la possibilitat d’aquesta restitució és just davant nostre, a l’abast de la nostra mà, només cal voler-ho. La barbàrie és indescriptible.

  5. Un article altament interessant i que convida a reflexionar sobre el futur de la llengua catalana.
    Felicitats a l’ Ignasi Farinyes