Procediments d’immortalitat

29.06.2012

…creant les ombres perdurables.

1. Els llibres se’ns assemblen. Hi ha un estrany parentiu entre llibre i autor,
entre llibre i lector. El llibre esdevé reflex fidel d’un i altre. Un mirall: el dipositari de les
inquietuds, la memòria, la identitat d’un individu. El lloc on es manifesta una ànima.
Una font d’identitat (“…relat moral/ d’uns anys que van estructurar-me”). I Vetlla
esdevé lloc privilegiat per resseguir tota aquesta mena de processos d’escriptura i de
lectura tan ben pensat, tan ben viscut, hi és tot plegat. El llibre té textura humana: “la
coberta té un doblec/ que és com la nafra d’una cara”. El tema de Montaigne, aquell
que parla de la reciprocitat en la creació de literatura i d’identitat, “tant he fet jo el
meu llibre com el meu llibre m’ha fet a mi”, ens parla d’aquest espai d’assaig, de
descoberta, de camins oberts dins un mateix, bandejats o consolidats. Fins al punt de
confondre’s un i altre, com passa en un moment del text (“Sovint m’he demanat si el
vers//(…)/no era per mi , sinó pel llibre./ Si és que pensava en aquella obra,/ en els
poemes perdurables, quan escrivia tu(…)).La lectura d’aquell primer llibre fundacional
dins Vetlla pot ser ben bé la llavor que ha donat com a fruit el llibre que tenim ara a les
mans. Joc borgià de nines russes, llibre dins el llibre.

Podríem dir, de fet, que Vetlla parla d’un ménage a trois: ja des del
primer vers hi ha el llibre i també hi ha l’amiga amb qui el comparteix. El poeta ens
parla d’aquest triangle amorós dins una època ben concreta. De l’adolescència,
d’aquella edat de formació i descoberta (si Vetlla fos una novel·la –que també ho és-
podríem qualificar-la de bildungsroman), amb la mitologia que li pertany
(l’adolescència és una religió en si mateixa) . Té els seus rituals i les seves oracions; els
seus déus i també els seus maleïts; també les seves doloroses iniciacions, l’última de
les quals consisteix en l’expulsió d’un paradís que sovint no passa de l’estadi de
promesa. Una mitologia, però, transmesa des del logos equilibrat, ajustat en els seus
recursos plens i ben consolidats, que defuig l’excés retòric (“La mà va ràpida i jo corro/
el risc de fer literatura”). Cerca el to narratiu que li escau, deixant l’element més poètic
i moral per les “digressions” que van trenant el text. Poema essencial, amb un
contingut ben delimitat, més realista i descriptiu que no pas imaginatiu. D’aquí la força
i l’autenticitat de Vetlla. Mostra d’això podrien ser el predomini d’imatges elementals –
presocràtiques- recurrents: el foc, primer de tot (la destrucció del pas); l’aigua,
sobretot en forma de gel (que és com una negació d’ella mateixa); amb presència
menor però que també compta de la terra i de l’aire (del blau). I la llum, l’element on
tot queda suspès com en un quadre barroc, posem, de Velázquez o Vermeer (què en
deien els presocràtics, de la llum?).

I quan tanquem l’última pàgina de Vetlla i valorem tot el que ha donat de si el
que el poeta ens ha contat i de tot el recompte moral que resulta del pas per aquells
anys, què en queda? Què en podem salvar? Aquestes preguntes obren el biaix concret que ens agradaria tractar aquí.

2. ”L’amiga és morta o lluny, no ho sé”. Així, d’entrada. Hi ha el recurs a un cert
misteri significatiu. L’amiga no hi és, però resulta que tampoc en coneixerem el nom.
Ni de l’amiga ni de l’autor del llibre de capçalera, els dos protagonistes indiscutibles del
poema, a costat del poeta narrador. Aquest podria ser l’índex de la seva importància.
A on ens remet, aquest anonimat? Coneixerem els noms que formaran el fons del
poema: Vinyoli, Cohen, Alcover, un Pep i l’Esmitjat, Rohmer i Bergman, el jugador
del Barça Archibald; però no, dèiem, el dels protagonistes. Tindrem notícia precisa
de l’impacte que han deixat en la memòria del poeta. De l’impuls que li han donat.
Sabrem de la seva presència en l’ànima que les conté dins un poema. La forma que han
modelat.

Ens situem en un territori interior. Sempre cap endins (“butxaquejar”), i
des del dins, es mira enfora (“finestrejar”). “Només hi deixo el que conec”, diu el vers.
Les coses que han acompanyat al poeta en aquest naufragi indefugible de
l’adolescència, que desemboca inexorablement en un cert coneixement dels límits. No
sabem si d’aquest coneixement tan bàsic en podem arribar a dir saviesa (“I quin valor
més menyspreable/ el que en diem experiència”). L’ànima és feta com la vida i la vida
de les coses: del temps, del pas. La insistència de baix continu d’aquest fet toca de
manera quasi imperceptible però certa l’innocent joc dels nens a la plaça: “…les veces
escampades/ (mercaderia de quiosc)/ que queien de les mans dels nens/ com cau la
sorra en un rellotge”. Però aquesta insistència dolorosa ha de tenir el seu contrapès
(de la mateixa manera que les persones religioses parlen del pecat quan volen parlar
de la salvació). La poesia potser és en ella mateixa una manera particular de rescabalar-
se d’aquesta insuportable lleugeresa de l’ésser. Amb Canetti podríem reblar-ho tot
dient que el primer manifest poètic, l’epopeia de Gilgamesh, ja va consistir
principalment en una “expedició contra la mort”.

3. Va ser a Agustín García Calvo a qui vam sentir aquesta expressió estranya
de procediment d’immortalitat amb què titulem el text referida a una tècnica o, més
aviat, a un objectiu emprat per Shakespeare en els seus Sonets. Té la seva gràcia. És
com aplicar uns mecanismes lírics determinats per obtenir uns resultats en un domini
religiós, sense buscar el consol religiós. García Calvo troba en Shakespeare (“el rei
indiscutible/ -pels segles dels segles, amén-“) diferents temptatives destinades a
aquesta lluita dramàtica contra el temps, fins al punt de situar aquesta contesa en el
mateix centre argumental de Els sonets (i, creiem, de Vetlla). Hi ha el procediment
d’immortalitat que pertany pròpiament a l’art poètic. La poesia com a registre de
bellesa i veritat que transcendeix el seu portador: “quan siguis mort, bonic jove
estimat,/ el vers destil·larà la teva veritat” (i a Vetlla: “(…)No hi som,/ ens en anem,
però perviu,/ articulada amb tinta negra,/ la traça de la poesia”).

“En el meu llibre, s’hi va viure: era una casa d’hostes franca”, diu el narrador.

Ara podríem afegir que la casa és un sepulcre viu, on el miracle de la resurrecció
es realitza cada vegada que s’obre una pàgina. Tot un món s’aixeca i es posa a
caminar. “Un llibre sobreviu a l’home,/ que ahir l’obria i avui és mort”. El poeta ens
parla de la materialitat dels llibres. Del fet evident que l’home va deixant enrere coses
que li són pròpies, entre les quals podem comptar els llibres. El poeta ens parla de
l’endreça en un poemari de Manent que acaba d’obtenir en una llibreria de vell, que
el porta a reflexionar sobre el destí de la persona a qui va dedicada i el destí mateix
del llibre. La reminiscència que se’ns conta a Vetlla s’engega a partir d’un altre llibre
que ha deixat un altre temps com a penyora. Passem de la materialitat dels llibres
que sobreviuen als seus propietaris a pensar quina mena de supervivència es troba
enredada entre els versos d’aquest llibre. El mateix autor de Vetlla em va citar aquests
versos finals del Sonet 18 “Però la primavera durarà,/ guardarà la bellesa com una
recompensa,/ i de tenir-te en l’ombra la mort no es vanarà/ quan en versos eterns el
temps tu puguis vèncer,// mentre els homes respirin i els ulls puguin mirar,/ mentre
els meus versos visquin i et puguin recrear”. Procediment d’immortalitat.

4. ”Escric per salvar què?”, es pregunta el poeta, i respon uns quants versos més
avall: “No hi ha res a salvar amb un vers”. Vet aquí una declaració de principis. Primer,
de l’abast del poder de la poesia, que queda malparat. La invocació al “salvament dels
mots” d’Espriu en el poema és seguit d’aquesta rotunda negació: “No hi ha res a salvar
amb un vers” (“Tanta certesa esfereeix”). Però la qüestió que importa la poesia, la
seva veritat, no és si hi ha res a salvar amb un vers, sinó si hi ha res a salvar en un vers.
Si un vers té la capacitat per la seva bellesa, per la seva veritat, dèiem, d’imprimir les
seves lletres al cor i a la memòria dels seus lectors. Però ara no parlarem del salvament
dels mots, sinó del salvament que hi va aparellat. Espriu al final de la seva Segona
història d’Ester invoca “amb esperit religiós l’ombra dels seus predecessors” difunts.
Entre d’altres, la padrina del poeta, Maria Castelló, l’estugosa Angèlica, de professió
malalta… Sembla com si la poesia sortís fora de si mateixa per acomplir un rescat. Surt
al món per abraçar unes vides particulars d’uns soferts éssers moridors i, introduint-
los en els seus versos els ofereix a la memòria perdurable. Usa del procediment
d’immortalitat propi de la poesia amb vocació social per rescatar vides anònimes.

5. Tanmateix, “No hi ha res a salvar amb un vers”, a Vetlla. I tot seguit el
poema ens parla de l’abast de la seva pretensió. En un context sagrat , d’una capella, el
poeta ens fa avinent el seu programa, amb una exposició no mancada d’ironia. La seva
poesia com la flameta de la llàntia que il·lumina “La túnica de guix del sant/ que ajuda
a veure, a poc a poc/ s’amoroseix i es torna tela”. Retorna la vida al sant de guix. El
miracle poètic és aquesta resurrecció del guix o de la gerdor del bosc cremat, gràcies al
versos que actuen de llàntia feble (no podem imaginar un focus més adequat). Un cert
ritual sagrat hi és present, tot i marcar distància respecte d’allò de què parla la religió,
i aquí la ironia: el miracle a l’inrevés. Ara és la poesia que ressuscita la imatge del sant
mancat de vida. Es parla d’una resurrecció de paper, naturalment. Ironia, i també, diríem, nostàlgia. Perquè poesia i religió buscarien un cert espai comú vist des de
perspectives diferents que podríem anomenar de l’epifania (del sagrat). La imatge de
l’”or”, significativament, qualifiquen tant el domini religiós com el dels temps on recau
la mirada del poeta (“l’or oblidat de la litúrgia”, per un cantó; per l’altre: “els dies d’or
de la noiesa” o “or dels primers anys vuitanta”). Fins i tot a Vetlla es viu amb una certa
competència la intervenció d’ambdós dominis com veiem en el “miracle” de la capella,
o com quan en un vers el record de la pell tacada de móres de l’estimada és més viu
que el vi de missa abocat damunt de les tovalles de lli de l’altar.

6. Al començament del comentari, parlàvem del llibre com a dipòsit privilegiat
de l’ànima del poeta. El lloc on es bada, i en queda exposada, per dir-ho així, la seva
forma autèntica. En destil·la, com deia el vers shakespearià, la seva veritat. El poeta
dóna vida no pas a les coses; dóna vida a les coses dins la seva ànima. “Butxaqueja”.
Però aquest verb té una capacitat d’acció limitada dins Vetlla. Té uns límits sagrats.
Al poeta no li està permès butxaquejar en els altres. I quan ho fa, es produeix el
trencament que posa fi a la relació amb la noia. Com en els vells mites, la noia baixa
definitivament als inferns o es converteix en estàtua de sal. Desapareix per sempre. La
jurisdicció clara del butxaquejar no passa de l’acció privada. Hi ha un cert solipsisme, a
Vetlla. Llavors la presència dels altres no deixa de tenir un caràcter fantasmal. Els límits
de la seva comarca són els límits de la pròpia ànima. La desaparició del pronom de
l’endreça pot ser signe d’aquest fet i d’aquesta condemna. Es talla l’últim vincle amb la
noia després que hagi donat l’impuls inicial, i la vetlla queda abocada a la introspecció.
La vetlla persistent dels orígens, d’uns fets crucials, mitològics, dèiem. Com ha fet
des de sempre la poesia lírica: una immersió a la pròpia ànima a partir del sentiment
amorós (quasi mai consumat). Lluny del to profètic d’Espriu (d’un dels esprius)
adreçant-se al poble, ens figurem el poeta de Vetlla eremita en la seva capella i amb la
flameta de la seva llàntia. El poeta, entotsolat, parla de l’estricte món que coneix i que
l’ha conegut. Butxaqueja la pròpia ànima.

Així com en la primera part del poema se’ns conta la curta relació i el
comiat amb l’amiga, en la tercera el comiat és més general. Del lloc i dels temps
aquells. Les ratlles damunt el pronom de l’endreça simbolitzaven aquest deslligament
primer, dèiem. Tot el misteri de l’endreça dóna la impressió d’un Èdip en pugna amb
un enigma que implica el propi destí. El doble destí de persona sola –lluny de la noia-, i
de poeta. D’alguna manera, la resposta a l’enigma és el llibre que tenim a les mans;
com si el poeta, enredat en els versos (com Èdip en el seu propi destí), no disposés de
la perspectiva que tenim nosaltres com a lectors. A la tercera part del poema és
destinat a un altre comiat que es simbolitza igualment amb les ratlles damunt d’unes
altres lletres: les del nom del poble. L’embranzida de solitud que porta el poeta de la
primera part impulsa al renunciament de la tercera (“i el poble no tenia el nom de
sempre,/ sinó que es deia com la meva amiga,/ una paraula que estimava i que ara,/
com un retret, només podria dir-me/ en el silenci, el nom que animaria,/ des d’aquella hora, el monòleg dramàtic,/ contaminat de plany, de l’ésser jove/ que no ha deixat del
tot l’adolescència”). Hi ha una porta que es tanca al final de la primera part del poema
(“vaig sentir el pany que va fer el so/ de tancar bé, i ell es va perdre”), i hi ha una porta
que s’obre al final de la tercera (“(…)vaig obrir amb la clau de sempre/ la porta d’un pis
buit(…)”). Com l’Anna de l’obra que se cita en el poema, el narrador sembla fer-se
conscient que mai serà del tot d’un altre i, podríem afegir, ni de cap lloc ni dels dies.
Del temps (“La vida es va infectant de temps”). La consciència s’omple d’aquest temps
que passa i que es converteix en la mateixa matèria de la creació poètica (“El llibre de
poemes és una partitura/ d’aquest concert del temps”(…)). Del temps que reclama el
contrapès de la poesia. I ja tenim l’eremita de la capella en el seu pis buit, com si ser
dels homes i ser del temps en aquest sentit radical, hi hagués una incompatibilitat. La
porta que s’ha tancat al món, s’ha obert a la poesia “i ja no espero el que no ha de
tornar”, diu en el darrer vers, quan acaba de fer-nos tornar allò que no espera. Per
mitjà de la poesia.

Repetim: “Escric per salvar què?”. Tots els rescats són auto-rescats!, que deia
un altre poeta. Ens queda la forma que ha acabat adoptant l’ànima que tenim a les
mans arrenglerada en aquests versos. No és altra cosa el que ens presenta. Ecce homo,
diu. Descarnat, allunyat de la saviesa distant, i embrutant-se emocionalment amb totes
les coses i amb els altres, i alhora lluny de tot. Aquesta matèria és el que se’ns mostra,
i el que resta. Això es salva. La presentació de la precarietat d’una ànima mortal en la
immortalitat de la poesia. Això, i res més.