Premis Tony 2017: cartes, adolescents incomunicats i un cometa fugaç

13.06.2017

Ahir es van lliurar a l’emblemàtic Radio City Music Hall els Premis Tony, els guardons de referència del teatre de Broadway. Si bé semblava clar que Oslo obtindria el guardó com a millor obra de teatre de text, la cosa anava molt més disputada en les categories de teatre musical. Els dos grans rivals d’aquest any eren Dear Evan Hansen, un musical pop destinat especialment a la comunitat millennial, que parla de l’aïllament i les dificultats que la joventut d’avui dia té per connectar (recuperant, vints després, un dels missatges de Rent), i Natasha, Pierre And The Great Comet of 1812, una espècie d’òpera-musical basada en una petita part de Guerra i pau que barreja el folk rus amb l’electropop indie. S’enfrontaven, podríem dir, dos models contraposats de musical, i semblava que els guardons es repartirien de manera equilibrada: l’irresistible i joveníssim Ben Platt era el favorit com a millor actor per la seva encarnació d’Evan Hansen, el nerd insociable que troba en un malentès l’oportunitat de transformar-se en un noi popular a l’institut, però tot semblava indicar que The Great Comet, un muntatge d’una complexitat i una volada inusuals a Broadway, s’enduria un merescut Tony al millor espectacle de l’any. Finalment, però, tots els guardons de pes van anar a parar a Dear Evan Hansen. En paraules de Chris Jones, el conegut crític del Chicago Tribune, la cerimònia d’ahir va ser una carta d’amor al musical pop.

Josh Groban and the cast of Natasha Pierre, The Great Comet | Foto de Chad Batka

Resulta interessant, precisament, veure que en tots dos musicals, les cartes juguen un paper important. A Dear Evan Hansen, és la carta que Evan s’escriu a ell mateix com a teràpia contra la seva fòbia social que provoca el conflicte de l’obra, quan Connor, un adolescent conflictiu i turmentat, la intercepta a la impressora de la biblioteca. Intento no fer cap spoiler: la carta, mal interpretada per tots els seus lectors, acabarà constituint-se en la base d’una mentida que es fa cada cop més i més gran, i de la qual Evan Hansen s’aprofita. El missatge que transmet el musical a la comunitat millennial (i a la resta d’espectadors) és, si més no, dubtós: a Dear Evan Hansen aprenem que és possible aprofitar-se d’una mentida per créixer socialment. En tot moment del musical, els espectadors dubten si el protagonista del musical s’aprofita del malentès per lligar amb la noia dels seus somnis, o si està mirant d’ajudar a tots aquells que en la societat de la comunicació virtual es troben profundament sols. O, probablement, totes dues coses.

A The Great Comet, les cartes juguen el paper habitual en una novel·la russa del segle XIX: ajuden a desenvolupar la trama, en aquest cas, mitjançant la comunicació entre Pierre, narrador i protagonista de l’obra (interpretat a Broadway per Josh Groban, que també estava nominat com a millor actor) i Andrey, que es troba lluitant a les guerres napoleòniques. Les cartes, també, solidifiquen la passió incontrolable i fatal entre la jove i inexperta Natasha (interpretada per una Denée Benton memorable) i el cràpula seductor Anatole. La carta que The Great Comet va rebre ahir als Premis Tony, però, no va ser d’amor: va ser un sobre en blanc (el musical només es va endur dos premis menors) que és possible que el condemni a una mort prematura.

M’explico: l’any passat, com era de preveure, vam viure els Tonys de Hamilton. El musical de Lin-Manuel Miranda va arrasar amb pràcticament tots els premis i es va confirmar com un dels grans musicals de la història de Broadway, amb localitats exhaurides cada dia i revenda a preus estratosfèrics. Una de les conseqüències d’aquesta explosió, però, va ser el tancament prematur d’altres musicals de qualitat, com ara Matilda. Les matemàtiques eren clares: si una parella teatrera que viatja a Nova York es gasta uns 600 dòlars en entrades de mitjana, bé pot comprar tres entrades de 200 dòlars, bé pot comprar-ne una de 600 i no tornar a trepitjar un teatre. L’èxit atronador (i merescut) de Hamilton va significar, col·lateralment, la misèria d’alguns musicals que van coincidir amb Miranda a la cartellera, i ara, l’aposta dels Tony per Dear Evan Hansen posa en risc una proposta agosarada, encara més, necessària, com és The Great Comet. Què passarà quan Josh Groban deixi l’elenc del musical, el 2 de juliol? Sense la superestrella, i sense el recolzament dels Tony, el cometa es troba amenaçat de desaparèixer de la galàxia teatral de Broadway. Els Tony han dictat sentència, i segurament han obert la porta dels grans musicals a les generacions més joves (que puguin pagar el preu astronòmic de les entrades de Dear Evan Hansen, que no paren de pujar… però aquesta ja és una altra història). Ja va passar amb Rent, Wicked i In The Heights, i no va anar gens malament. A curt termini, però, veurem què passa amb un musical com The Great Comet, un dels esdeveniments teatrals de la temporada.

Dear Evan Hansen

Personalment, vaig tenir la sort de poder veure tots dos musicals fa uns mesos, en dies consecutius. És cert que Ben Platt és un monstre que apunta a gran estrella del musical (és empàtic, talentós, sexy i té una veu privilegiada). Tot Dear Evan Hansen gravita al seu voltant: una aposta guanyadora. Ara bé, The Great Comet, penso, va molt més enllà: és un espectacle total i honest, que s’escapa de l’escenari i abasta tota la platea – parlo literalment: un dels actors em van agafar per l’espatlla en un moment de “Balaga”, la cançó que van cantar ahir als Tony. Teatre d’immersió en ple Broadway, audaç amb la música i brillant en les seves lletres, que fins i tot es permet el luxe de fer reflexions metateatrals sobre la naturalesa de les novel·les russes. Aquella nit plàcida de primavera, en la platea desconstruïda de l’Imperial Theatre, vam poder veure un cometa lluent, com una fletxa clavada en el cel hivernal de Moscou. I tots sabem que els cometes no es veuen gaire sovint. Una llàstima que la seva flama es pugui apagar abans d’hora.