Premis Ovidi

27.06.2012

El gener de 1959, quan la dictadura ofegava tot desig de llibertat, Lluís Serrahima va publicar a la revista Germinabit (predecessora de Serra d’Or) l’article «Ens calen cançons d’ara», considerat el manifest fundacional de la Nova Cançó. Aquell mateix any Raimon va escriure «Al vent». Ho va fer sense haver llegit l’article i sense saber que Miquel Porter i Moix, un dels membres fundacionals d’Els Setze Jutges juntament amb Remei Margarit i Josep Maria Espinàs, es reunia setmanalment amb Serrahima per escriure també les seues pròpies cançons. L’anècdota de com va nàixer aquesta cançó em sembla que és sobradament coneguda.

El cantautor Raimon, en època de joventut.

La primera vegada que Raimon va cantar «Al Vent», un parell d’anys després d’haver-la escrit, va causar desconcert entre el públic que se l’escoltava. Ho explicava Joan Fuster l’any 1988 en un llibre dedicat al cantant de Xàtiva: «Era un estudiant que circulava per allà: un xicot no massa alt, ros, de cara afable i expressiva, vestit sempre amb una punta de pintoresc anticonvencional. Les noies se’l miraven amb ulls alhora tendres i goluts, i tenia fama d’alegre i aplicat. Deien que si li posàveu una guitarra a les mans, us proferia de seguida un vast repertori de peces anglosaxones i franceses a la moda. Això el feia oportú i desitjat per als guateques dominicals i per als mòdics tiberis dels condeixebles. Quan repetia “Les feuilles mortes”, les senyoretes presents se sentien lànguides i humides. Un dia, però, cantà una cançó seva, original i en català. Els auditoris van quedar lleugerament desconcertats.»

Raimon és, sens dubte, el màxim exponent de la Nova Cançó al País Valencià, però no l’únic. Un nombre considerable de valencians també hi feren la seua aportació. A més Ovidi Montllor —a qui el reconeixement, com a tants d’altres, li arribà massa tard—, formaren part d’aquell moviment revolucionari Maria del Carme Girau, Araceli Banyuls, Paco Muñoz, Marià Albero, Lluís Miquel i els 4Z, Els Pavesos, Carraixet, Joan Baptista Humet, Remigi Palmero, Rafa Xambó, Al Tall, Pep Laguarda i Tapineria… A tots ells, algun dia, se’ls hauria de retre l’homenatge que mereixen. Han passat més de 50 anys des que Raimon va escriure «Al vent»,  i d’aleshores ençà al País Valencià no s’han deixat d’escriure cançons en la llengua que compartim amb tants altres parlants del nord, el sud, terra endins i mar enllà. El documental «València necessita una cançó» n’ofereix una bona radiografia.

Actualment la realitat és ben diferent de la que es trobaren els representants de la Nova Cançó. Si deixem de banda l’àmbit polític i ens centrem en el lingüístic, l’Estatut d’Autonomia del 1982 i la Llei d’Ensenyament i Ús del Valencià del 1983 retornaren al valencià l’oficialitat després de «tres segles de proscripció i relegament social», en paraules del sociolingüista Rafael Ninyoles. D’altra banda, cada vegada hi ha menys gent que se sent «desconcertada» davant la música cantada en valencià. I cada vegada n’hi ha més que la produeix i la consumeix amb normalitat. Malgrat la crisi actual i les limitacions intrínseques del mercat català, i en bona part gràcies a l’esforç dels músics i de la societat civil, no hi ha dubte que la música en català viu avui dia el seu millor moment. Ho demostra la quantitat de cantants i grups, la qualitat —avalada pel públic i per la crítica— i la diversitat estilística. Aquesta «primavera creativa» que viu la música en català, tal com defineix el moment actual el crític musical Josep Vicent Frechina, també ha estat ben florida al País Valencià.

Obrint Pas.

Si la Nova Cançó no es pot entendre sense Raimon, el reviscolament de la música en valencià a partir de la segona meitat dels noranta tampoc no s’entén sense Obrint Pas. Aquest grup, gestat a les aules de l’IES Benlliure de València, ha esdevingut ambaixador de la música en català, i l’ha donada a conèixer dins i fora de les nostres fronteres lingüístiques (amb gires que els han portat a diversos països d’Europa, Amèrica i, fins i tot, al Japó). Alhora són els responsables de la revitalització de la dolçaina, que barregen amb mestria amb la guitarra, el baix, la bateria, la trompeta o el teclat, tot bastint el que es coneix com a «so Obrint Pas», imitat, però amb un estil propi, per altres grups (Arròs Caldós, Atzukak, La Gossa Sorda…). Totes aquestes gestes, i d’altres, es recullen al llibre Del Sud. El País Valencià al ritme d’Obrint Pas (Mina, 2007), dels periodistes Antoni Rubio i Hèctor Sanjuan.

Ara bé, el grup que encapçala Xavi Sarrià no està sol. L’acompanyen Feliu Ventura, Miquel Gil, Pep Gimeno Botifarra, Carles Dénia, Òscar Briz, Rafel Arnal, La Gossa Sorda, Orxata Sound System, Arthur Caravan, Senior i el Cor Brutal, Sitja, Mara Aranda & Solatge, Rapsodes, Gàtaca, 12db, Soul Atac, Agraviats, El Corredor Polonés, Batà, Verdcel, Hugo Mas, Les Deeses Mortes, Artaica, Amanida Peiot, Urbàlia Rurana, Atzukak, Xavier Morant i Abraham Rivas, Aspencat, Sergi Contrí, Jezie, Sensavís, Pau Alabajos, Mi Sostingut, Autòmats, Santgatxo, Clara Andrés, Eva Dénia, Aljub, Andreu Valor, Arròs Caldós, Rafa Xambó, Neuròtics, Arrap, Odi, Néstor Mont, Malnom, Svaters, Tashkenti, Lilit i Dionís, El corral de Pepeta… Tots aquests cantants i grups, i d’altres a què no faig referència per qüestions d’espai, estan aconseguint normalitzar l’ús del català en l’àmbit musical. En efecte, són cada vegada més els músics que canten en català amb naturalitat perquè també és la llengua amb què viuen quotidianament. Cal tenir en compte que al nostre país la música ha estat, des de la Nova Cançó ençà, un factor clau en el procés de normalització lingüística. I ha esdevingut, també, un reflex de la cohesió lingüística i cultural d’«uns països sense nom» esquarterats sota diferents administracions.

En aquest èxit de la música en valencià ha tingut molt a veure la creació del Col·lectiu Ovidi Montllor (COM). El COM, a força d’autogestió i accions que han tingut força ressò popular i mediàtic (el tancament al Palau de la Música, els Premis Ovidi, el COMcert..), ha aconseguit aixoplugar tots els intèrprets valencians «en un moment excel·lent de la música en valencià quant a creativitat i dinamisme, un moment dolç que tan sols es fa agre per la manca de suport de les institucions públiques valencianes i de la Radiotelevisió Valenciana», en paraules del mateix col·lectiu. Dijous el COM lliurarà per setè any consecutiu els Premis Ovidi, que s’atorguen als músics valencians que han publicat un disc en català durant el 2011. Però que ningú no es pense que aquests premis només són d’interès per als valencians. La cultura catalana, en qualitat de consumidors o de productors, la fem entre tots. L’accent amb què parlem aquesta llengua que ha resistit tots els embats, més que diferenciar-nos, ens uneix i ens enriqueix.

L’acte de lliurament dels Premis Ovidi se celebrarà al Teatre Micalet de València, un dels bastions de la cultura al cap i casal. Malgrat la importància d’aquests premis, pocs mitjans valencians se’n faran ressò. Es veu que tenen coses més importants de què parlar, com ara la Fórmula 1 o la bona situació econòmica de la seua Comunidad Valenciana que s’ha fet rica gràcies a infraestructures del tot imprescindibles com la Ciutat de les Arts i les Ciències, Terra Mítica o l’aeroport de Castelló. Als mitjans de la resta del domini lingüístic, o bé per ignorància o bé per recels absurds, se’n parlarà poc o gens. Tot i que, sortosament, hi haurà excepcions (Núvol, VilaWeb).

Des d’ací voldria donar l’enhorabona al COM per la feina ben feta, així com a tots els músics, ben especialment als finalistes. Dijous se sabrà quin és —segons el jurat de què he tingut el plaer de formar part— el millor disc de cançó, el millor disc de rock, el millor disc de pop, el millor disc de folk i el millor disc d’electrònica i hip-hop. També se sabrà quina és la millor maqueta, la millor cançó, la millor lletra… Guanye qui guanye, però, tinc el convenciment que tots els músics valencians, tant els que han quedat finalistes com els que no, tenen molts motius de celebració. I nosaltres, el públic, també en tenim de sobres per celebrar la bona salut de la música valenciana, de la música en català. Brindem, doncs, per la música. I donem les gràcies als músics per tantes (i tan bones) cançons.

Twitter d’Hèctor Serra: @llenyataire