Potser demà

11.08.2017

Miro la mare i no la reconec. Passa les hores asseguda a la seva butaca pensant qui sap què, amb la mirada perduda a l’infinit i quan parla només fa referència a fets del passat, d’un passat ben llunyà. Tan llunyà que jo ni tan sols havia nascut. Per la mare el present no existeix; ha viatjat de cop a la infància per a quedar-s’hi i actua com si fos de nou una nena: innocent i perduda al món, un món que ja no és el seu.

De fet, és la mare qui no em reconeix. Em diu de mil maneres i em confon amb les seves amigues, la seva germana o fins i tot l’àvia, a qui no vaig arribar a conèixer. I el pitjor és veure com s’angoixa quan s’adona de la confusió i intenta fer-nos creure que bromeja. Conec la mare i mai no ha estat de fer bromes, tot i que la malaltia li hagi entovat el caràcter i hagi fet que la seva mirada sigui més dolça i somniadora. Veig la mare més fràgil, però en realitat tots ho som de fràgils. També la vida.

De vegades m’enganyo i em dic a mi mateixa que demà, quan em desperti, la mare em reconeixerà i tornarà a ser ella. Com si la malaltia no existís i no se l’estigués enduent a poc a poc, sense donar-me temps a fer-me’n a la idea. Però arriba demà i és igual que avui i que demà passat. I la vida, malgrat que m’hi resisteixo, em dóna un cop de realitat.

En les últimes setmanes he començat a llegir més. Deu ser que en aquest moment prefereixo viure la vida dels altres en lloc de la meva. La mare no se n’ha adonat i això que fins fa no res era incapaç d’estar asseguda una hora sencera; sempre he estat un cul inquiet. Llegir m’ajuda ara a evadir-me. També surto a córrer i pujo muntanyes. És una altra manera de fugir cap a no sé on.

Miro la mare i no la reconec. Què en queda d’aquella dona enèrgica que m’esbroncava quan d’adolescent li demanava sortir de festa tots els caps de setmana? Que discutia amb el pare quan s’aplanava al sofà de casa mentre ella cuinava i s’ocupava de la casa? Que xerrava sense parar en els dinars familiars buscant sempre tenir la raó de tot?

La mare ja no és la mare, però penso que potser demà, quan em desperti, tornarà a ser ella. Potser demà.