Des de fa uns anys no és estrany escoltar de boca d’un gran nombre de parlants la dualitat de gènere entre el nom assignat a les persones que escriuen poesia, els poetes. Així, es fa servir poeta quan parlem d’un home que escriu poesia i de poetessa quan qui l’escriu és una dona.
Tradicionalment, tant esta opció com d’altres de semblants han mantingut la invariabilitat de gènere (el poeta i la poeta) que no dificulta la comprensió i que permet anomenar en una sola forma un concepte indistintament que siga assignat al gènere masculí o al femení. No obstant això, darrerament s’ha establit la moda d’afegir indiscriminadament el sufix –essa com a marca de femení per tal d’aplicar una forçosa paritat en el llenguatge i marcar estrictament la feminitat d’una idea o concepte determinats, per analogia a altres parelles com alcalde/alcaldessa, jutge/jutgessa o comte/comtessa.
La variabilitat de gènere és una de les característiques bàsiques de la nostra llengua i de totes les llengües romàniques. Ara bé, fins a quin punt és positiu seguir explotant eixe recurs? Vegem el cas concret de la formació del mot poetessa:
Molt probablement la majoria dels parlants que usen esta forma no han reparat en un concepte fonamental, com és que el mot “poeta” és etimològicament femení: forma part d’un grup de paraules com rosa, sageta, casa o agrícola, totes amb una ‘a’ final i pertanyents a la primera declinació llatina, que han evolucionat majoritàriament amb gènere femení a les llengües d’ascendència llatina.
Pel seu origen i característiques, doncs, la paraula poeta és intrínsecament femenina i, per tant, és perfectament atribuïble a les dones sense la necessitat d’afegir l’artificial sufix que genera una discriminació lingüística innecessària i mancada de fonaments. És gramaticalment absurd afegir un sufix femení a una paraula femenina.
Els principals diccionaris de la llengua ho expressen amb claredat: “persona que fa poesies” (DIEC2); “el qui fa poesies” (DCVB). Tot i que ja apareix el postís poetessa com a normatiu, és ben explícit que la paraula poeta remet a un individu que escriu poesia, independentment del sexe.
El progrés, la paritat i la igualtat de gèneres no estan renyits en fer un ús raonable i assimilable de la llengua, i formes com poetessa atempten al mateix sentit comú. A este pas, sentirem a parlar en un futur de “piratesses” i “agricolesses”? Reflexionem-hi!