Pintant la Teresa

19.08.2012

Un capvespre d’estiu de 1999. Em dirigeixo a casa de la Térèse Moligou, una dona francesa de 47 anys amb la qual mantinc una relació amistosa. M’ha trucat per convidar-me a sopar. Estem a la cuina de casa seva, un mas a prop de Cambrils.

TM: Què vols prendre? Tinc de tot, Martini, vodka, Ricard…

MH: Martini negre. Te’n preparo un per a tu?

TM: Eh, bon, sí. Estic preparant una tarte tatain per a l’Enric que ha anat a veure  aquesta peli…Godzilla, crec, i s’ha endut el nen. Mira, m’he quedat sola, però ben tranquil·la, perquè quan estan junts, són insuportables…

MH: El Martini, Teresa.

TM: Ah, merci. No he fet gran cosa per sopar. Una mica d’ibèrics i un foie que em va donar la meva mare la darrera vegada que vaig estar a Bordeaux. Et volia parlar precisament d’això.

La casa és força gran. És una antiga granja reconvertida en xalet envoltat de terres conreades on ja s’hi veuen els primers enciams. A dins, al menjador on estem sopant, no hi ha massa detalls, només destaca el retrat d’una ballarina de ballet encongida en una posició inimaginable per a la resta de mortals.

MH: Què dius de Bordeaux?

TM: Ah, sí! Hi vaig anar fa poc. Passejava amb el meu home pel carrer et bon, em vaig creuar amb el Jean. Em va mirar directament als ulls, sense apartar la vista ni un instant i em va fer un somriure còmplice. Ell estava més…i l’Enric se’n va adonar!

MH: I què va dir?

TM: Bon, rien. Però no li va fer gràcia. Igualment aquesta història va passar fa molt de temps. Jo era massa jove, 20 anys només, i ja ho tenia tot: una casa, diners, vacances…Però ell era molt ambiciós i jo desitjava continuar les meves classes de ballet.

MH: No recordo com va acabar.

TM: Ah, doncs…quan faltaven cinc dies per a la boda em vaig escapar. Vaig viatjar fins aquí.

MH: I no havies tornat a coincidir amb en Jean?

TM: Doncs no, no em deixo veure gaire per allà. Però la mare em té informada de tot. Però, bé. Aquest paio m’és ben igual. L’única cosa que em sap greu és haver-li llençat totes les joies que em va regalar a la cara. Ara em farien tant de servei!

MH: Pensa que ara ets feliç. Tens un marit i un fill i…

TM: Ei, ei, no t’embalis! Aquell parell no paren de barallar-se. La meva època feliç va ser quan tenia quinze anys. Oh, quan sortia amb aquell pintor, en Bernard! Oh, Bernard (beu d’un glop la copa de vi que li acabo d’omplir) vam viure moments inoblidables: escapades a París, el maig del 68… Però ell sempre va dir que es casaria amb algú amb diners que li proporcionés prou solvència per dedicar-se a les seves obres. Ja veuràs!

S’aixeca i s’allunya. Les seves passes són curtes i estudiades, cada gest del seu cos sembla formar part d’una coreografia dolça, interminable, captivadora. Se li veuen els músculs dels bessons inflats i camina descalça perquè té el dors dels peus hipertrofiats. Massa anys dalt de l’escenari.

TM: Mira. (M’ofereix una carpeta amb les tapes arrugades per anys d’anonimat; per evitar que caiguin els folis hi ha dos retalls de seda lligats fent un llaç. L’agafo i les meves mans arrosseguen els ulls de la Teresa. Uns ulls com nous, marrons i grans, sota unes celles molt primes. Desfaig l’embalatge). Què et semblen?

Són dibuixos i esborranys, alguns amb colors i d’altres en blanc i negre. A tots apareix la mateixa imatge: la Teresa, amb trenta anys menys, totalment despullada. La Teresa a tot arreu, prima, amb els cabells llargs i rossos fins als genolls. Gaudint de ser observada.

MH: M’agraden, són molt… sensuals

TM: (Somriu complaguda) Sí. Els he tingut tots aquests anys i els guardaré fins que em mori. Oh, Bernard… ara està casat amb una dentista d’allí de Bordeaux.

MH: Com ho saps?

TM: Bon, la meva mare (somriu). La seva dona té la consulta dins de casa. És un pis enorme, d’aquests d’època. I en Bernard pinta a la planta de dalt. Pinta tot el dia. Pinta. I pinta…

MH: Crec que encara te l’estimes.

TM: (Riu sorollosament) Era feliç. Ara no puc deixar de pensar que l’Enric arribarà d’aquí una estona amb el nen i demà a les vuit amunt, a fer classe a l’institut i, després, els enciams. Quina vida! No, no crec que ara sigui el moment de pensar en això. A més, estem borratxes! Però…potser és millor que anem begudes abans que aquell parell tornin…

MH: A quina hora vindran?

TM: Doncs em (“Ring-ring!”  El telèfon sona)… trucaran. Duen ser ells. Ai, estic tan trompa que em vénen ganes de fer tonteries i marxar ben lluny. (riu) En fi. (S’aixeca amb la copa de vi a la mà i s’apropa a l’aparell, el mira fastiguejada, el despenja) Sí? Oui, C’est moi. Oui. Mais, qui vous êtes? Non, je ne connais pas la voix. (Silenci durant uns segons. Aixeca la copa de vi i d’un glop la deixa buida).

MH: Què passa res? És la teva mare? Tot bé? Qui és?

TM: (Em mira amb ulls de nena de quinze anys on es barregen nervis, entusiasme, excitació i por). És en Bernard!

MH: Què? No m’ho puc creure? Què vol?

TM: Està aquí. Vol veure’m. Oh putain! Què li dic? Què faig?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris
  1. Retroenllaç: El Premi Núvol arriba a l’equador | Núvol

  2. M’encanta! puc veure el mas, la Térèse a tú i sentir com si hagués estat en aquest capvespre d’estiu! Moltíssimes felicitats!!

  3. Fantàstic, la història, l’estil i el domini del diàleg. Realment et pots imaginar l’escena. Felicitats pel relat!