Picors metropolitanes

19.08.2012

Em pica la ciutat. Em pica de veres. És una picor que comença apujant-me pels camals de bon matí —només aixecar-me del llit— i em frega ostentosament les extremitats quan em bec el primer got de llet. Després, un cop al carrer, el pessigolleig m’apuja amb concupiscència per l’entrecuix i, obrint-se pas entre els cims peluts del meu pitram, s’arriba fins al meu nas i em provoca forts esternuts que acaben per irritar-me les narius.

Què hi farem? Jo crec que és al·lèrgia o alguna cosa per l’estil perquè, de retruc, em couen també els llagrimals de mala manera i se m’inflama la geografia sencera de l’epidermis. Però, enteneu-me, jo ni sóc de poble ni trobe cap avantatge intrínsec a la vida rural i, si us sóc sincer, deteste profundament l’embotit i la sopa en totes les seues modalitats. El que vinc a dir és que la meua no és la típica al·lèrgia d’integrista camper. No. Es tracta, més aviat, d’un cas estrambòtic digne d’estudi. De fet, quan explique als doctors la simptomatologia del meu mal, sempre barbotegen paraules inintel·ligibles i alcen una cella exageradament; tot corroborant que, efectivament, el meu cas és digne d’estudi —a més d’estrambòtic, per descomptat.

Per sort per a la meua integritat física, la picor no és constant i, si tot va bé i la humitat és relativa, els dies parells dels mesos senars gairebé no note res. Tot i això, la resta dels dies són un veritable turment d’incomoditats i no m’alleuja en absolut el fet de saber que, al cap de vint-i-quatre hores, el malestar remetrà; ans al contrari, em sent com el mític Prometeu: condemnat a una cadena perpètua d’urticàries cícliques.

Els meus amics íntims, de sòlit, en sentir-me parlar d’aquesta reacció subcutània davant d’una renglera de copes buides de patxaran, em pregunten sempre el mateix:    “has provat a rascar-te?” I jo, cedint a la seua curiositat inquisidora, solc arronsar-me d’esquenes i els responc amb molta seriositat que he arribat a arrapar-me amb tant d’afany que m’he fet sang fins i tot, però que ni així puc acabar amb la terrible gratera.       És més, ni tan sols xutant-me dosis considerables d’antiestamínics d’última generació faig desaparèixer la maleïda molèstia. Els científics del National Institute of Allergy and Infectious Diseases —Maryland, USA— ja no saben què pensar-ne; han exiliat els meus expedients clínics al més fosc dels soterranis i han donat el meu cas per perdut.

Què hi farem? A mi la sopa m’avorreix —ja ho he dit— i passar-me la vesprada  jugant a cartes o a dòmino al casino de la plaça major no és el meu ideal de diversió.

Després d’anys de reflexions acuitades, he arribat a la conclusió que la culpa de tot plegat la tenen els edificis neoclàssics. Al principi creia que era cosa del metro, un element de l’arquitectura urbana capaç de provocar-me els pitjors atacs de pànic; m’horroritza la idea d’anar caminant tranquil·lament pel carrer i que, de sobte, sense més ni més, puga obrir-se un abisme profund sota els meus peus. ¿Us heu parat a pensar mai que les nostres vides estan cimentades sobre un munt inabastable de buits i forats? No parle en un sentit metafòric —que també—, sinó d’una realitat contrastada que desafia qualsevol racionalisme —malgrat que la ciència física s’enteste a afirmar el contrari. Tanmateix, però, per a la meua desil·lusió, una bona amiga em va fer comprendre un dia, entre mos i mos de bacallà al pil-pil, que el pànic i l’al·lèrgia són dos problemes diferents —la qual cosa, per molt òbvia que semble, no deixa de ser ben verídica.

Així doncs, descartat el transport suburbà com a causant de les meues sempiternes desgràcies immunològiques, vaig acabar per contractar un prestigiós detectiu privat de l’agència Magnum i fou ell qui, pel preu gens mòdic d’un ronyó i mig ull de la cara, em va posar darrere de la pista definitiva: la clau raïa en les columnes gregues d’imitació —en concret, en les que imiten l’estil dòric tardà.

Ara que ja sóc conscient per fi de l’origen dels meus mals, sé del cert que, tard o d’hora, s’acabaran les picors; els malls i les maces em piquen l’ullet amb malícia des dels aparadors de les ferreteries i sé que aviat canviaran les tornes i seré jo qui picarà…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

5 Comentaris
  1. No semblen gaire espavilats aquests metges i científics q no saben veure una autèntica epidèmia quan la tenen al davant:
    Als uns els hi produeixen picors les columnes dòriques, als altres les jòniques, als de més enllà el barroc o el fals gòtic.
    A més, el diagnòstic sembla errat, crec q la culpa, més que de les columnes inerts, és més aviat de certs arquitectes i urbanistes.
    Bon conte, gràcies!

  2. Retroenllaç: El Premi Núvol arriba a l’equador | Núvol