Perquè ets de l’altra banda

20.11.2016

La literatura de Mircea Cărtărescu és expansiva, fluida i desbordant. Salah Stétié afirma que les chercheurs de solide sont des possedants. Les chercheurs de fluide sont de poètes. I l’autor de Perquè ens estimem les dones diu que és sobretot un poeta i un mag d’aquesta fluïdesa i de l’elasticitat que juga amb la transparència i les lupes de la literatura. Fa de la vacil·lació una poètica, i té l’aparença d’un pont volat que amb les corrioles de la ficció ens aboca al vertigen de les nostres insolvències. Mostra una realitat enconcada pel pes dels somnis i la seva lletra s’arqueja, es flexiona sinuosa, s’arrufa i s’ondula en un vast onatge que es mou a envestides, i el món, de cop i volta, és aquesta propagació furiosa incessant en els laberints de la versemblança. És el mestratge de la impostura que ens deixa aquesta sensació glutinosa de la prosa de Cărtărescu, com si fos un líquid apelagós que ens caça, com un ocell s’enganxa en el visc. Com si, alhora, ens abocàs a la fascinació de saber que la literatura és incapaç de dir res del món i la bolla i que per això mateix els seus malabarismes fossin el dibuix més exacte de les coses que passen.

Mircea Cartarescu /Foto de Jaume Muntaner

Mircea Cartarescu | Foto de Jaume Muntaner

Com si la seva manera de deixar a la vista allò que hi ha d’enganyós i que ens afalaga en la ficció i en la llengua fos l’esca més atractiva i que ens fa caure envescats en els seus llibres. Quan de sobte aprenem que allò que ens passa, els treballs i els dies, la memòria i l’oblit, té aquesta consistència astuta i untuosa que ens agafa amb els mateixos afalacs. Aquest greix dels fets untats amb el visc de ser només un tripijoc que ens salva les aparences.

En l’obra de Cărtărescu, escriure és una conspiració. Les seves trames exorbitants, la malícia, la discordança, l’al·lucinació hiperrealista, l’onirisme, la derisió, la seva narrativa tentacular són la manera d’esquivar allò que també fa la literatura: clava i immobilitza, com si el seu afany fos aquell dels qui col·leccionen lepidòpters. Per això els seus textos es conformen en plecs i simetries i tenen aquella disposició estructural de les conquilles, es dissolen els límits i es posen en marxa els mecanismes de la concatenació d’imprevisibilitats, els jocs d’al·lusions, de paral·lelismes i analogies, les el·lipsis i les cesures, els ordits s’estrien i, tal com reclamava Artaud, la convulsió esdevé un veritable mecanisme especulatiu. Sempre a la recerca de l’efervescència. En aquest sentit és un ironista i sota l’aparença de capriccio i rapsòdia de molts dels seus textos, amb aquell aire de control diluït i boirós, de desplaçaments, fugues i espirals ens deixa a l’embat de les topades entre realitat i somni, quan la ficció és precisament aquesta fricció, joc de resistències que s’esmolen. Aquest entretoc. Perquè aquí la literatura no fondeja, és rompre àncores i ormeigs o sembla una molsa que rellisca. Perquè som a casa d’un saboner i el qui no hi cau, ja hi llenega.

En una entrevista, Cărtărescu afirmava que en un escrit hi ha de poder veure un evangeli. Del grec ευαγγέλιον, sembla que designa el missatge feliç, la gratificació que es dóna al portador de bones noves, l’alegria que provoca a qui la rep. Hi ha en els seus escrits un hedonisme de la veu, una respiració alegre. I és ben cert que també hi ha no sé què de festiu, i tanmateix deixa veure una obscuritat que ve d’enrere, com si algú enmig d’una festa mira a part o banda i de sobte s’esborrona. Aquesta obliqüitat. Un desajustament. La prosa que s’escuixa, el text s’esquerda i s’eixanca i deixa passar la incertesa d’un saber que s’esmuny, un celistre que es filtra per les retxilleres, una ànsia, aquell desig que és com esquerdar-se de set i de fam, aquesta lletra seva amb caires, text amb regates, com si hi hagués osques al fus. I que estan relacionats amb la pèrdua. Com un que vol redreçar una casa, tot ho desfressa, però cop en sec s’obren cruis i fissures, i un espant, un pànic animal provoquen un daltabaix que ens exposa a la dispersió i al cel ras. La literatura és de cop i volta aquesta sideració.

Ara cal fer cas a Severo Sarduy quan afirma que la escritura és el arte del remiendo. Ara entenem l’obra de Cărtărescu com a disseminació i cicatrius, i la literatura és aquesta ulceració que supura, un rampell permanent d’aquells que han après a fer-la enmig d’un oceà de propaganda, trunyellats amb la perversió de la censura. Alguna cosa que s’arrabassa l’autor en el procés d’escriptura. Aquesta destrucció voluptuosa forma part dels mecanismes de fascinació de la seva escriptura. Aquesta juissance, aquesta llengua voluptuosa, els arabescos fractals i proteics de les trames dels relats, el seu discurs furiós, que prolifera mutant entre les deixalles a lloure i els ordits atapeïts dels teixits textuals, en un joc de dilapidació i ruixats barrocs. I aquesta aspersió descentrada, aquesta realitat pulveritzada és, alhora, el cau d’un forat negre pertorbador. Imaginar, aquí, també és buidar, i fan baga l’escriptura i la descomposició en una tensió constant i irresoluble, com en una nafra que no tanca, un text que no fixa ni cerca l’estupor o el repòs, sinó que sobreviu en el canvi i la metamorfosi i és capaç de conformar-se i alhora conservar la polèmica, en la tensió dels emmirallaments i dels miratges.

Maria Muntaner, Antònia Vicens, Mircea Cartarescu, Xavier Montoliu i Sebastià Perelló

Maria Muntaner, Antònia Vicens, Mircea Cartarescu, Xavier Montoliu i Sebastià Perelló | Foto de Jaume Muntaner

En Perquè ens estimem les dones, Cărtărescu escriu entre l’obstinació i l’errància, com si el recull de narracions fos l’anamnesi a partir de la qual ha de derivar una imatge que neix dels éclairs del passat. Una veu que sembla un flâneur que vagabundeja en la memòria. I el primer que crida l’atenció és l’aire heteròclit del text, que es podria llegir com una novel·la apòstata, en el sentit que sempre és un projecte inacabat, que sembla constituir-se com a excrescència, deixalles de records. Aquesta seria la seva dinàmica. Fragments que senten l’atracció d’un imant per tal de perfilar el croquis d’una vida a partir de l’evocació de figures, d’inquietuds filtrades per una mena de nostàlgia ambigua. Però sense deixar de ser inarticulat, conformen un teixit que es desplega en vides minúscules, imatges efímeres i encontres fugaços que dibuixen un mapa, com el laberint de Borges que, a la llarga, és la imatge d’una cara. O d’una màscara, podríem afegir. Troballes i fugacitat. Ja ho sabem: tout, au monde, existe pour aboutir à un livre.

Bé, primer eren articles i contes que es varen publicar a la revista Elle, i fins i tot sabem un títol que no va ser: El dimoni de paper. Ja som davant la malícia de Cărtărescu: el diable, διάβολος, és aquell que divideix, que desfà, i quan menteix parla amb propietat. Ara som aquell plec que va fins a l’infinit, i una fantasia de la papiroflèxia. A més, la veu que enfila els textos és un joc autoficcional de l’autor, que en alguna entrevista ha deixat anar que no totes les històries són certes. Com si escrivís en l’escuma de forces antagòniques que empenyen el llibre i el llancen a la riba: primer diries que són les restes d’un naufragi, però de sobte són l’illa deserta on el lector ha anat a parar. Però de cop i volta, aquesta illa feta de restes i vestigis de memòria és el dibuix d’una vida simple i alhora un lloc alliberador. L’estil és una imatge des del principi: aquella gràcia ondulant d’algues allargassades pels corrents que van amunt i avall. Són paraules de l’autor. I l’estil, ja ho diuen, és l’home. El text tendrà aquesta forma sinuosa a partir de les reminiscències i les traces que han deixat les dones en la seva vida, volutes, espirals, una corba que descriu un punt al voltant d’un eix que es fa lluny contínuament. I no cal dir que llegim aquests caragols, les rosques i les serpentines en la traducció esplèndida de Xavier Montoliu que deixa a la vista aquest ritme del discurs i alhora ens exposa a l’alteritat del text sense assimilar-lo, no l’annexiona a una tradició nostrada, el deixa descentrat, no l’emblanquina, així romanès en català, entre dues poètiques. I és en aquesta nitidisa que el deixa refulgir.

Amb aquesta forma de recargolar-se, d’entorcillar-se el llibre de Cărtărescu s’ha presentat com un enfilall d’històries que a partir de les relacions que l’home estableix amb les dones trenen la figura de l’etern femení. Però s’encadenen en una rosca de mutacions identitàries que tenen l’equivalent en una rastellera de flaixos de la figura masculina, que va de la innocència de l’infant a l’adolescència, que és com una pell incendiada del món, fins a l’home adult, que segons diuen és la infantesa que s’ha podrit, i que en boca de Salinger és phony. Com en una mena de fervor manierista. L’insòlit aquí és la correntia, la rapsòdia de fragments que s’empelten capaços de crear una atmosfera fluida i densa que diu allò que no pot dir cap de les històries i només és visible quan tens la perspectiva del conjunt. Una mena de sedimentació que les històries van dipositant i que deixa una imatge tanmateix fràgil, com un al·luvió que decanta els afanys totalitzadors, sempre puntillista. En les superposicions de les històries i els fils perduts, en la dispersió i en la diversitat aconsegueix un biaix sintètic que mostra els caires vius d’allò que som. Així, par tableaux détachés.

Cărtărescu ha afirmat que els textos d’aquest llibre constitueixen un homenatge a l’obra de Salinger, sobretot a Nou contes. Per ventura hi ha alguna cosa de l’autor d’El vigilant en el camp de sègol quan afirmava que el seu somni era un llibre que no pots deixar i quan acabes de llegir-lo voldries que l’autor fos un amic a qui pots telefonar sempre que en tenguis ganes. Hi trobam una cadència que dialoga amb els ritmes de Salinger, un humor, aquella gràcia, però no la cosa freda, ni aspra o la seva ferocitat. I també hi ha la solitud esglaiadora de l’adolescència i la primera joventut, o la sensació de diafanitat i de passar desapercebut, els plecs entre literatura i enyorança, un aire confidencial, una veu que és un flux de paraules, els adults falsos i pretenciosos, però sense el menyspreu i el cinisme amb què són tractats en els textos de Salinger. Més aviat hi trobam una exaltació de la innocència i aquesta mà trencada a l’hora d’aïllar anècdotes, tranches de vie, on els personatges es tracten amb aquella tendresa que Pessoa qualificava de veritable filosofia. És quan el text de Cărtărescu es transforma en espill on trobar els patiments de què parlava Salinger. I ja ho deia el mestre, no és un mirall en el sentit d’una educació. És història. És poesia. Allò que sabem just abans de caure mentre jugam en un camp de sègol. Però si de l’única novel·la de Salinger han arribat a dir que no era una novel·la sobre l’adolescència sinó sobre els Estats Units després de la guerra, per ventura podríem pensar que l’obra de Cărtărescu és una mena d’autobiografia de Romania. També de la Romania de després.

Mircea Cărtărescu | Foto de Jaume Muntaner

Mircea Cărtărescu | Foto de Jaume Muntaner

Però més que una forma calidoscòpica de bildungsroman, per ventura cal pensar Perquè ens estimem les dones com una educació sentimental. He sentit a dir que l’escriptura és la possibilitat d’una finestra il·luminada enmig de la nit obscura. Precisament, allò que s’il·lumina en aquesta obra no és l’etern femení, ni tan sols la seva alteritat sublimada. Perquè en aquest punt, els codis culturals sobre el gènere mostren la seva volatilitat, si volem partir de qualsevol essencialisme. La veu, per ventura, és aquell lloc de les aparicions d’Arreola quan afirmava: La mujer que amé se ha convertido en fantasma. Yo soy el lugar de sus apariciones. I no cal oblidar que era un Cuento de horror. Una fantasmagoria. Però la dona, en aquest cas, no és una terra ultra silvam. Som lluny d’una mena de feminitat mil·lenària o d’absolut eteri. Ni li posa aquella peanya del surrealisme. Perquè per ventura cal llegir-lo des de les desfetes del gènere, des de la seva performativitat, on compareixen figures en permanent construcció, lluny del fetitxe, tot i que hi juga, sense negar la dependència dels sistemes de representació de la dona.

Però també els fustiga des de la singularitat fragmentària, tant de les dones com dels homes que miren. Desmitifica les cotilles simbòliques, i la dona es presenta com aquell accueil de Lévinas, com a obertura. Aquí la feminitat és un concepte eròtic amb el qual pots jugar, que permet les inconveniències i fins i tot fa servir una manera de ser franc per tal de dir tanmateix una altra cosa. Deixa lloc a les desidentitats de gènere i proposa una circulació infinita i juganera des d’un erotisme urgent i irònic que desfà l’estrangeria inquietant de la Dona. Lacan afirmava: la femme n’existe pas. Perquè la feminitat, les seves cares, és múltiple i fa ventall. D’aquesta manera lamina els clixés i els tòpics, s’arrenca del que ja s’ha dit per pa i per sal. Perquè l’home tampoc no existeix. Som molt lluny de l’ària del catàleg de Don Giovanni. És la seva disconformitat. Mostra les dones en la seva forma incessant de no voler fixar-se en una imatge, sempre fugen, divergents. I alhora es volatilitza l’essencialisme d’una masculinitat que sembla guaitar, burleta, des del títol del llibre. Fins i tot quan la veu sembla allò que no és. Irònicament, des de la proposta de complicitats festives, es deixa veure enrampada i vulnerable als jocs dels clixés, crèdula i il·lusa. No s’entronitza perquè forma part de la comèdia, perquè sempre grinyola quan s’embolica i mostra el llautó. Fa servir la paròdia quan s’alça sobre la peanya d’una masculinitat desacomplexada i sembla l’ànima de la norma, posa veu i sordina a la regulació dels arquetips i a les seves arbitrarietats. I enmig dels fragments a lloure, les dones que han deixat traça en la seva vida, vistes en el seu conjunt, no conformen una pinya de la feminitat eterna, perquè exhibeix les contradiccions, la tensió irresoluble de tot plegat, sense reverències. Només cal llegir el text final que dóna títol a l’obra. I alhora també exposa una cartografia complexa de la masculinitat a través de les edats i les seves mutacions. En declina els codis de forma intempestiva, i en alguns moments, aquesta veu fugaç i dispersa recicla en les seves piruetes el mascle i els seus avatars amb malícia, i des de la porositat més irònica.

Això és la seva lucidesa que fa teranyina amb fils tenuíssims per tal de deixar enlaire el misteri d’allò radicalment altre: una panòplia que fa del llibre un lloc alliberador. Sempre al límit, a punt de desbordar-se. Fins que es produeix el vessament, s’alleugereix i esclata en una felicitat delirant. Però tanmateix a les narracions sempre queda alguna cosa embastada, o diu allò que sospites, però no ho veus clar. No saps què, però et fuig. Com si a l’ombra més espessa de la seva escriptura, hi hagués una presència que conspira i un nucli de soledat i absència quan ens aboca a la certesa de saber que la repetició del passat és impossible: fils perduts. Juego, pèrdida, desperdicio i placer, que deia Sarduy. Exhuberància i horror vacui. Una literatura que és engendrament perpetu, trànsfuga, capaç d’evocar i devorar les seves constel·lacions interiors, les geografies ombrívoles de l’adolescència, capaç de dir la immaduresa d’un Gombrowicz , tenir l’aparença benigna d’una superfície llisa i alhora suggerir els laberints més inextricables de Borges. I al final ens surt a camí Salinger, quan tenim por que, per un moment, tot s’ha de dissoldre en nostàlgia: no expliqueu res a ningú. Si ho feu, començarem a trobar a faltar tothom.