Per què serveix la literatura?

Els bons amics del Col·lectiu Pere Quart fa alguns mesos que s’han organitzat per defensar una cosa tan bàsica com el manteniment dels continguts de literatura en els currículums dels alumnes. Es queixen, amb molta raó, que la presència de la literatura a les aules és en vies d’extinció. D’una banda, els continguts lingüístics, ortogràfics, gramaticals, s’estan menjant el seu hàbitat a l’assignatura de llengua. De l’altra, els responsables polítics del Departament ja fa alguns cursos van treure una hora setmanal de les tres que tenia la matèria comuna de llengua catalana i literatura al Batxillerat, acompanyat d’una progressiva marginació dels continguts literaris en l’oferta dels instituts o en la selectivitat. No parlem ja de les creixents dificultats per trobar llicenciats i graduats en Filologia Catalana, reconvertits en uns estudis que el Pla de Bolonya ha jivaritzat fins a fer irreconeixible aquella matèria que, a persones com jo, va ajudar a conformar el nostre caràcter.

No busquem explicacions racionals a aquest procés. El bandejament de la literatura al sistema educatiu corre paral·lel a la marginació de les humanitats, o de tot allò que no vagi lligat a la nova religió neoliberal. Hem passat d’aquell precepte que el coneixement ens farà lliures, al fet que ha de ser liberalitzat, d’acord amb una lògica falsament productivista. Allò que reemplaça els coneixements humanístics són matèries com “emprenedoria” (que podríem traduir com “enaltiment del capitalisme”) o destreses tècniques que busquen bescanviar la formació integral de l’individu per l’ensinistrament acrític abocat vers un mercat laboral, que com bé denuncien les pròpies patronals, més que canviant, és tant mutant com un virus capaç d’atacar les estructures profundes de la societat.

A banda d’això, i més enllà de teories conspiratòries i de les directrius tàcites d’una OCDE que indissimuladament busca la colonització dels sistemes educatius públics, el que més sobta és la incapacitat dels responsables educatius del nostre país. No detecto idees pròpies, ni ambicions, a l’hora d’establir un pla coherent que modeli les noves generacions en valors cívics i continguts culturals mínims per a la Catalunya d’aquest segle. El desconeixement i la incomoditat davant l’herència literària del país fa que la política cultural i educativa vagi a la deriva.

És normal que el Departament no sàpiga exactament què fer davant del Col·lectiu Pere Quart, o que no tingui propostes concretes. És el que passa quan no hi ha idees, ni projecte de país. A més, sospito que deuen sentir-se molt intimidats davant d’aquest col·lectiu, on hi coincideixen professors d’institut i d’universitat, acadèmics de prestigi, investigadors, crítics literaris o escriptors de gran vàlua. La Catalunya oficial i política ha passat d’un classisme noucentista a una mediocritat tecnocràtica que fa feredat.

I tanmateix, la literatura, sovint presentada com a estudis erudits aïllats de la modernitat, com a compendi de pràctiques tradicionals, com a exemple de matèria carrinclona i prescindible, paradoxalment, podria ser considerada com a una síntesi d’allò que determinats gurús de la pedagogia considerarien el bo i millor de la innovació educativa. Es tracta d’una matèria multidisciplinar: llegir La revolta dels animals, de George Orwell, representa un exercici d’ètica i política i ens alerta contra els totalitarismes; La febre d’or, de Narcís Oller, no només ens il·lustra sobre la societat del XIX, sinó que ens parla de com funciona l’especulació financera; Shakespeare ens ajuda a desentrellar les llums i les ombres de l’ànima humana; Joan Salvat-Papasseit ens parla sobre amor i erotisme; Vicent Andrés Estellés, sobre sexualitat; Balzac, sobre el funcionament intern de la societat; Dostoievski explora els límits de la racionalitat; Tolstoi ens ofereix un manual d’instruccions sobre com funciona la societat; Rodoreda, sobre la subjectivitat en circumstàncies extremes; Verdaguer, sobre la construcció de la identitat col·lectiva.

No hi ha cosa més efectiva, educativament parlant, que els cercles de lectura, que imiten la fórmula dels seminaris de les universitats d’elit nord-americanes. La lectura, en general, és un diàleg entre l’individu i la transcendència, és una activitat que forja caràcters, ens interpel·la i ens porta a la reflexió, cisella les personalitats que es conformen al llarg de l’etapa formativa inicial dels nostres infants i adolescents. Sobretot, la literatura representa allò que els pedagogs anomenen “aprenentatge signficatiu”, és a dir, aquells fets, conceptes, sensacions i afectes que queden ancorats a l’ADN de les nostres ànimes. De la meva formació, n’he oblidat completament les equacions de segon grau, les formulacions de física o com m’ho feia perquè l’MS-DOS fes funcionar el meu primer ordinador. Tanmateix, la meva vida, i la meva personalitat, no va ser la mateixa després d’haver llegit Thoreau, Ibsen o Maria Mercè Marçal.

Podeu descarregar-vos l’ebook Lletres de batalla del col·lectiu Pere Quart aquí.