Per què ho vols, tot això?

27.08.2016

Basant-me en fets reals m’exposo a narrar tres experiències viscudes en els últims anys i que sembla que recurrentment se’m van repetint en cada vegada més àmbits i situacions diverses. Que els arxivers tenim una visió transversal pot sonar a tòpic perquè encara hi ha certa mistificació sobre el pensament humanista que qualsevol professió pretén adquirir, però com que tenim una feina que ens manté aparentment tancats en dipòsits i despatxos, sovint sorprèn a neòfits que també nosaltres ens reivindiquem en tota la nostra capacitat d’acció oberta a amplis sectors de la societat.

leica_alinari

Imatge visualitzada amb un microscopi estereoscòpic Leica Microsystems per l’anàlisi de les fotografies en un taller de restauració. – Per Andrea de Polo (Alinari 24 ORE spa) [CC BY-SA 3.0 (http://creativecommons.org/licenses/by-sa/3.0)], via la Wikimedia Commons

Suposem que vaig estar un dia sopant amb un arquitecte conegut per ocupar-se de restauracions arquitectòniques d’edificis eclesiàstics. Un home que coneix el valor de la història i que coneix també el recorregut laboral que és per als historiadors l’àmbit dels arxius. Al llarg de la conversa recordes els problemes que tenen els arxius per conservar l’obra dels arquitectes contemporanis i és que el programa per excel·lència que fan servir és l’AutoCAD, programari privatiu que treballa amb formats privatius també. Això suposa que les obres fetes per arquitectes acabin moltes vegades exportades a formats com el PDF (també un format no lliure), que farà perdre moltes dades sobre com es va dissenyar l’obra: capes, propietats dels objectes, ordre d’inserció dels elements… Detalls que poden sonar trivials però que, quan en aquell sopar vaig exposar a l’arquitecte, el van inquietar perquè es va adonar que de cop i volta li estava destapant la possibilitat que els investigadors poguessin escodrinyar la seva obra a molts més nivells que una simple captura estàtica i fixada que suposaria un PDF.

Un fotògraf està en procés de jubilació i demana consell a diversa gent sobre què farà amb el seu llegat. Decideix que donarà tota la seva obra a un arxiu públic perquè ja no li caben les coses a casa, i a més li donarà una alegria a la seva parella perquè ara viuran una mica més espaiosos a l’humil pis que tenen al centre de la ciutat. Però hi ha alguns detalls en els quals no havia pensat. El principal és que a un arxiu públic es procuren evitar la redundància i les còpies innecessàries, ja que s’ha de fer un ús raonable de l’espai, la ciutadania té tot el dret a comprovar que els recursos que inverteix en els arxius siguin aprofitats amb la màxima responsabilitat. Així, li has de fer entendre al fotògraf que no s’estranyi si mostres més interès pels rotllos de negatius que per les fotos ja revelades (que també) i que fins i tot vulguis anar més enllà i li consultis sobre la seva obra digital en format RAW o PSD, ja que com a arxivers sabem que pels formats de conservació es recomana que no siguin de compressió amb pèrdua (com seria el JPG per exemple) i hem d’anar a buscar el format que més informació conté, que en el cas dels fotògrafs és el format RAW o el PSD.

Serà en els fitxers RAW on trobarem la fotografia crua o també la manipulada a alt nivell en PSD, la que conté informació sobre la captura amb la càmera de fotos i la que contindrà tota la informació possible (dins el que permet el format) sobre el nivell de llum, contrastos, colors, capes, guies… Òbviament, estem parlant d’un format que ocupa molt més que les fotografies que acostuma a guardar la gent però que els arxius hem de conservar, ja que ofereixen el màxim d’informació sobre l’obra fotogràfica. La trobada amb el fotògraf no es va acabar aquí, ja que, aprofitant la bona disposició que va mostrar, fins i tot se li va poder explicar que tant com les fotografies podia aportar també la documentació econòmica i de gestió del seu estudi de fotografia. El reflex de la seva activitat diària més enllà de les fotografies, allà on queda plasmada la precarietat laboral, per exemple, o quin preu es pagava per aconseguir el material de màxima qualitat que permetrien a un fotògraf dedicar-se laboralment a capturar la realitat en imatges.

Diumenge a la nit un director de diari està pendent del mòbil; com cada setmana publicarà una portada polèmica a la caça de la morbositat que debilita la voluntat humana. Però abans s’inventarà una trucada d’instàncies judicials o policials, dirà que li “segresten la portada” fins a l’hora que a ell li plagui més publicar-la. La seva audiència restarà pendent fins que surti una imatge fixa d’aquella portada i no se sabrà res més. Ni quines parts de la portada s’han modificat realment ni si ja fa hores que la portada estava feta, guardada i en versió final fora de tota inspecció imaginària de la policia o dels jutges. Òbviament, hi ha excepcions i sí que s’ha pogut saber coses de portades modificades a última hora, però perquè en aquell cas el mateix director del diari ho va saber redirigir cap a un gest de comprensió i reciprocitat amb els comentaris crítics dels seus seguidors.

Tot plegat ens fa pensar que, encara avui, quan la major part del diari està rebent el públic a través d’Internet, els arxius encara estan acumulant els exemplars en paper dels diaris. Ja hauria de ser el moment de plantejar-se que volem començar a arxivar de manera permanent, no aquella versió impresa en paper, sinó (sobretot) la versió original digital que segurament estarà en format EPS, que és un dels formats amb què treballen, per exemple, els programes de maquetació o autoedició Adobe Indesign i QuarkXPress (privatius) o Scribus (lliure), tot i que també podríem parlar del format AI i d’altres. Amb aquests formats tindrem el disseny original i després ja s’haurà de mirar si es fa una migració a un format lliure o es busca programari lliure que l’obri.

És d’esperar que les mateixes redaccions dels mitjans tinguin ja guardats aquests dissenys dels diaris i, com dèiem, també de les portades, així que podríem obtenir informació a través de les capes de disseny, l’historial de versions… i la numeració automàtica que en fa el programa, l’ordre en què es va anar construint l’obra final i quines parts en van anar sent modificades posteriorment. Segurament, una idea com aquesta alertarà molta gent que no voldrà que se li posi la vista tan a sobre i els haurem d’explicar que hi ha uns mètodes d’avaluació de la documentació que reben els arxius, i que hi ha uns terminis de marge temporal i d’accés que permeten assegurar la privacitat fins a cert punts essencials.

Sobre els tres casos que he exposat, sé que despertaran novament les reticències de qui em dirà (novament) que estic exposant el que sembla impossible, i que acabaré col·lapsant els arxius amb tants requeriments, i que «per què ho vols tot això?». Però no em puc estar de fer una proposta de mínims per molt que a alguns els sembli maximalista.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Noi, no tens ni comentaris. Em sembla que t’has quedat sol amb la teva enrevessada història que només entens tu.