Per què hem publicat Nataixa?

2.10.2012

—En quatre paraules, què passa al nostre país?

Karamzín només en va necessitar dues.

—Que roben —va respondre.

La maleta, Serguei Dovlàtov

Volia saber com era Rússia ara mateix. Com era de debò.

Amb una arronsada d’espatlles, la Nataixa li va respondre:

—Rússia és una merda, però la gent s’ho passa bé.

Nataixa i altres històries, David Bezmozgis.

 

 

'Nataixa i altres històries', de David Bezmozgis, editada per LaBreu.

 

Publiques un títol i punxa, en publiques un altre de la mateixa qualitat que el primer, i triomfa. Això és així. Els bancs i les caixes entenen l’edició com una activitat de risc des que el món és món. El risc, la noció del risc, els seus límits. Conec bé dos tipus de risc pel que fa a la publicació de títols de llengües ignotes. El primer: saps què estàs publicant, saps que és bo, i no saps si te l’acabaràs menjant amb patates. El segon: no saps què estàs publicant, no saps si és bo, i no saps si te l’acabaràs menjant amb patates.

La segona tipologia de risc que he apuntat aquí dalt pot portar al lector a pensar que l’editor que l’adquireix és un estúpid i un irresponsable, però és que encara hi ha una altra cosa. Són llibres dels quals no en saps res de res etcètera etcètera però un amic que et coneix els gustos te l’ha recomanat. Això, lluny de redimir l’estupidesa de l’editor que decideix comprar a cegues els drets d’una traducció, afegeix risc al risc. Fia-te’n, dels amics! És com aquell exercici de deixar-te caure cap enrere confiant que l’amic et recollirà abans que impactis contra la dura realitat del terra. Però calia perseverar en la irresponsabilitat fundadora de LaBreu Edicions: no fer-ho seria gairebé atemptar contra els nostres estatuts. Cal confiar en els amics que ens envolten i que ens sostenen amb la seva paciència i amb el seu criteri. (Una miqueta). Dit això, toca parlar de l’Ignasi Pàmies.

Minotaure va ser el primer llibre que LaBreu va adquirir només amb la garantia de la paraula d’un amic: Ramon Espelt. «Ramon, diga’ns un llibre no traduït al català o al castellà que parli de laberints». «Home, claríssimament Minotaure, de Friedrich Dürrenmatt». «Vale». Més tard: «Ignasi Pàmies, tu que no has traduït mai res però estàs tot el dia jugant amb diccionaris d’alemany i prenent notes secretes en les teves llibretes, vols traduir de l’alemany un llibre anomenat Minotaure?» «D’acord». «Vale». Minotaure és un dels llibres més preciosos que he llegit mai. La traducció de l’Ignasi, brillant. El risc que vàrem prendre, notable. L’èxit, inapel·lable.

Fa dos estius Ignasi Pàmies matava el temps en una llibreria de Nova York. Fullejava ara un llibre, ara un altre. En un moment donat va notar que feia estona que no fullejava distretament sinó que llegia un relat d’un llibre anomenat Natasha and Other Histories, d’un tal David Bezmozgis. També va notar que de vegades se li escapava alguna rialla. Va comprar-se’n un exemplar. El seu germà bastard, Nataixa i altres històries, és el llibre pel qual he estat convocat a parlar aquí.

Com s’ho va fer, l’Ignasi Pàmies, per col·locar-nos la Nataixa? Pàmies coneix perfectament el nostre catàleg i coneix bé la nostra flaca per Serguei Dovlàtov. I que em pengin si el Bezmozgis de la Nataixa no és alumne aventatjat del mestre rus —potser més compassiu—, un continuador no només de la seva literatura i el seu estil sec, agredolç i esmolat, sinó també una baula més d’aquella literatura que anomenem de la immigració, tan i tan fructífera. Una continuació, atenció: no pas una repetició. Diguéssim que Dovlàtov va agafar La maleta i va esdevenir immigrant de primera generació, i Bezmozgis va arribar al Canadà de ben petit, i el podem comptar com a immigrant de segona generació. El primer podia tirar de la seva peculiar nostàlgia i reviure un passat allunyat dels carrers que trepitjava a Queens, el segon, a Toronto, no. Dovlàtov se sentia rus malgré tout, Bezmozgis, o el seu alter ego Mark Berman, segurament no se sent d’enlloc. Bé, suposo que l’editor de Núvol no voldrà pas que els vengui els llibres a vostès, sinó que em demanarà que em cenyeixi a la seva petició. Per què hem publicat Nataixa?

Ras i curt, vam comprar Nataixa perquè ens l’havia recomanat un amic de la casa —lector bregat en mil lectures— i perquè els escriptors que senten Dovlàtov com un mestre i un amic són per norma amics de LaBreu. Faltava veure si els relats de Bezmozgis eren bons. A veure, ens vam llegir uns quants contes del llibre en anglès, eh! (no som tan ignorants). Podíem haver-nos molestat a investigar una mica les bones ressenyes que Natasha té a Amazon, que sabem, gràcies a Ernest Folch, que és la manera de treballar que tenen els editors més avançats (però teníem molta feina fent d’editors com els d’abans). Però aleshores… quin carat de risc preníem, eh?! Que no som una de les editorials més arriscades del país? Impassibles, vam esperar que en Ferran Ràfols —traductor de confiança i demostrada solvència— acabés la seva tasca i ens passés el manuscrit en català. (Mentida. Impassibles no; a mi em recorria un calfred per l’espinada cada dia que el document no arribava). I mira, finalment la traducció va arribar, i aleshores sí, aleshores no ens el vam llegir ni una ni dues sinó tres vegades. I que em pengin si el llibre no ens va agradar! I no només, sinó que el llibre ens va deixar un pòsit ardent aquí dins, i el llibre creixia i creixia dintre nostre i cada cop ens agradava més! Ho veuen, ja els estic intentant vendre Nataixa un altre cop.

En fi, potencials lectors de Nataixa. Vam adquirir els drets de traducció perquè: 1) ens va la marxa, 2) perquè viure i editar sense prendre riscos és una merda, 3) perquè Nataixa és un llibre que parla el mateix llenguatge que altres llibres del nostre segell, i 4) perquè és francament bo.

I dit això, confio que correran el mateix risc que vam córrer els de LaBreu i visitaran la seva llibreria de confiança amb una intenció ben concreta que no diré però que ja saben quina és. Facin cas dels seus amics,

Miquel Adam,  amb Ester Andorrà, Marc Romera i Clara Font

 

pd.- si volen un dia d’aquest els explico la història de la coberta i el seu agosarat color rosa.

 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Amb Dovlàtov he estat feliç durant molts dies i el pòsit encara dura.

    Arrenco a buscar Nataixa!

    P.D. Sí, volem conèixer la història de la coberta i saber si el gos fuig esparverat o corre il·lusionat