Per acabar

Avui tanquem la sèrie d’articles dedicats a celebrar els cinquanta anys de la publicació definitiva del diccionari Alcover Moll. Acompanyen aquest article dues peces escrites per dos poetes, Víctor Obiols i Raquel Estrada Roig.

La publicació dels primera volums d’aquest diccionari fet des de les Illes va causar, ja a principis dels anys 50, una autèntica commoció a Catalunya. Aquests dies llegia a la correspondència entre Joan Oliver i Xavier Benguerel un intercanvi curiós a propòsit de l’Alcover Moll. El març de 1950 Oliver escrivia des de Barcelona a Benguerel, que encara es trobava exiliat a Santiago de Xile i li deia: “La cosa més important que passa aquí és la publicació del Diccionari català-valencià-balear, en 10 volums, del català que es parla a Catalunya, València, les Illes, Catalunya francesa, Alguer, en totes les seves formes literàries i dialectals, amb exemples, quadres de conjugacions, il·lustracions, mapes i tot el que vulguis. és una obra formidable”. Joan Oliver encoratja a Xavier Benguerel a adquirir-los: “Surt un quadern cada mes a 15 ptes. Cal suscriure-s’hi! (…) S’han format uns equips de joves que fan subscripcions i desperten la gent. Crec que és un dels pocs treballs dignes que ara es poden fer.”

Cal pensar que l’any 1950 no hi havia encara ni la Gran Enciclopèdia Catalana ni el Coromines. L’únic diccionaru amb cara i ulls era el Fabra, de l’any 31, i poca cosa més. Uns mesos després de la carta d’Oliver, Benguerel rep per correu els tres primers volums de l’Alcover Moll que ha adquirit trinco trinco. Benguerel en parla amb una certa decepció que explica molt bé la confusió amb què es vivia en aquell moment: “Acabo de rebre, amb estupor, els tres primers volums d’aquesta obra magna. De moment, a primer cop d’ull, tinc la sensació que és una obra feta, tant o més que d’esquena a l’Institut, contra l’Institut i l’obra d’en Fabra. És l’estil del pròleg d’aquesta obra el que ens proposen ara? Cal que escriguem en eivissenc? Has llegit les definicions? escrites amb unes normes renyides completament amb les nostres. Digues, estimat Joan, si tu estàs d’acord amb aquest Diccionari. Què en diu en Riba? (Veig que no esmenten per a res, a l’hora populosa dels exemples, ni un sol text de cap obra seva.) Et confesso que no ho entenc ben bé encara o és que no ho he mirat i sabut veure bé, però una carta que tinc del senyor Moll al meu poder està escrita escrupulosament d’acord amb les normes d’en Fabra. Aleshores…? Me’n demanen 400 ptes. Per cada volum. A quant els venen a Barcelona?”

L’estupor de Benguerel és comprensible fins a un cert punt. Fabra era una de les poques coses certes que quedava d’abans de la guerra, un punt de referència on agafar-se en la nit de l’exili. Oliver li respon poc després així: “Em dius que acabes de rebre amb estupor el Diccionari Moll… La culpa és meva, que no et vaig advertir que el primer volum i part del segon són escrits amb les antinormes de Mossèn Alcover; sembla que es parla de tornar-los a imprimir… No; ja ho veuràs, quan el necessitis, que és una obra que val la pena, importantíssima, que potser no s’ha fet en cap més idioma del món. Aquí em sembla que el venen a 350 el volum; com que jo el pago per fascicles, no t’ho puc dir exactament”.

Tres-centes cinquanta pessetes eren molts diners aleshores, però es van anar sumant suficients subscripcions perquè l’obra tirés endavant, i l’obra es va acabar de completar l’any 1962, ara fa cinquanta anys, amb aquell corrent d’unanimitat que sempre acaba vencent les reticències. La publicació de l’Alcover Moll va durar doncs gairebé dotze anys. Qui és capaç avui d’emprendre una obra d’aquesta envergadura sabent que no la podrà acabar en una legislatura?