Patetisme il·lustrat

27.11.2015

Si no fos que els finals del segle XIX ja cauen molt lluny, un diria que, amb una mica de sort, a l’espectacle ‘Patetisme il·lustrat’, se li podria aplicar aquella dita dels simbolistes francesos que ha fet fortuna fins als nostres dies i que, davant d’un espectacle que trenca totes les convencions possibles, aquest i el seu autor són distingits o maltractats amb la floreta o l’escarni, segons com es miri, pronunciat, esclar, en francès, que queda més fi, i que diu: Épater le bourgeois!

Mònica López i Carles Santos a Patetisme il·lustrat © L. Pedragosa

Mònica López i Carles Santos a Patetisme il·lustrat © L. Pedragosa

El compositor i artista multifacètic Carles Santos (Vinaròs, Baix Maestrat, 1940) no té cap necessitat d’épater ni le bourgeois ni épater ningú, però el fet és que, malgrat que de burgesos en queden pocs, i si en queden, no se’ls veu gaire, un diria que a la rastellera de crits que l’actriu Mònica López llença davant de l’escenari, només començar, hi podria afegir un bon Épater le bourgeois! amb la mateixa trapelleria que, en nom del compositor, s’autoinsulta amb exclamacions com: “Santos, cabró!” o, per si ningú no ho ha entès encara: “Santos, músic!”.

Amb tot això, els espectadors de l’espectacle ‘Patetisme il·lustrat’ ja s’hauran adonat que la cosa va forta des del primer moment i que, durant una hora, se’n podran veure de verdes i de madures. I dic verdes i madures a consciència i que cadascú, a manera que les ressenyo, posi en el cistell de les verdes les que li semblin millor, i en el cistell de les madures les que cregui convenient.

Carles Santos, aquesta vegada, fa servir la veu, el so, la percussió, el moviment, el gest… i s’autoxilia del piano, el gran absent, mentre ell mateix guanya cos i ànima dins de l’espectacle com un més dels quatre intèrprets de la performance.

I la performance passa, per exemple, per un solo de natges al natural, mirant als espectadors per l’ull del pompis entremig del cortinatge on, lleugerament en la penombra, la percussionista (Núria Andorrà al quadrat) s’abonarà al tam tam fins a deixar el cul ben vermell, que no és altre que el propi i venerable cul d’en Santos reblat entre natges amb un esquellot del gènere de l’escrot que només es pot atribuir, per raons naturals, a les propietats energètiques de l’arròs de Vinaròs.

L’espectacle no ha fet res més sinó començar. I de seguida es veurà que la partitura va pujant de to: dansa i moviment animalístic amb la gàbia de barrots entre percussionista i ballarina; solo de bateria amb casc de motorista; estripada de partitura per mastegar paper; erotisme amb un parell d’eixugamans elèctrics de WC i esclat apoteòsic, com a pinyol de la festa, amb un número coreogràfic farcit de sabates de taló en punta de color vermell que baixen i s’estenen, serveixen perquè la ballarina (refinada i esplèndida Dory Sánchez) hi faci equilibris sense calçador i tornin a enfilar-se pel mateix camí per on han arribat.

La part textual de l’espectacle la posa, com deia, l’actriu Mònica López (potència escènica fins i tot en l’impossible), no només amb la introducció a peu de teló, sinó amb un flirteig amb el mateix Carles Santos, de qui recita la seva personal partitura textual: “Necessito temps per pensar i entendre el que m’ha passat. Estic escrivint el que m’ha passat per poder llegir i entendre millor el que m’ha passat. Necessito temps. I saber el que ha passat mentre escric el que vull saber. Quan deixaré d’escriure, s’acabarà l’obra.”

I és així. Un cop acabada, Carles Santos i Mònica López intenten un xuclet com aquells d’espagueti italians a quatre llavis, però mastegant els fulls de la partitura estripats i ben rebregats en un pilot. I és que la vida de l’artista acaba sent només això, un patetisme il·lustrat, arrossegat per terra, si cal, que es devora ell mateix i les escorriales de la seva obra. I ni que épater le bourgeois ja no sigui d’aquest món, quan es fa el fosc, un té la temptació de cridar-ho ben fort en comptes d’aplaudir, un costum, per cert, antic i decadent que trobo que no fa per als petitburgesos del segle XXI.

 

«Patetisme il·lustrat». Creació i composició de Carles Santos. Intèrprets: Carlos Santos, Mònica López, Núria Andorrà i Dory Sánchez. Escenografia i vestuari: Montse Amenós. Confecció vestuari: Goretti. Ajudant escenografia i vestuari: Carlota Ricart. Alumne en pràctiques escenografia: Marc Salicrú. Construcció escenografia: Pascualín, Escenografia Moià, S.L. i Montse Garre. Il·luminació: Samantha Lee. So: Damien Bazin. Coreografia: Dory Sánchez. Ajudanta de direcció: Anna Llopart. Direcció: Carles Santos. Producció del TNC i Temporada Alta 2015 Festival de Tardor de Catalunya. Sala Tallers, Barcelona, 22 novembre 2015.