Parlar occità, d’acord, però amb qui?

17.07.2017

Terric Lausa ha publicat a El jornalet, el diari electrònic en llengua occitana, fet des de Barcelona i Tolosa, un article sobre l’ús social de l’occità a la regió on ell viu. L’escriptor Joan Daniel Bezsonoff l’ha traduït de l’occità al català per a Núvol.

Occità

Visc en una petita ciutat de 3.500 habitants d’una regió rural del sud del Llenguadoc, Quilhan. La generació dels meus pares va ser la darrera que va viure l’occità com a llengua social. Potser ells no la feien servir gaire, però era la llengua de la família, del carrer i de la feina dels seus pares, i dels meus avis. He tingut la sort que mon pare enraonava cada dia en occità per guanyar-se la vida: era adroguer ambulant i amb el seu camió anava pels pobles del Pirineu per a vendre menjars i articles diversos. Es passava els dies fent comerç en occità a l’Occitània ultrarural encara occitanòfona dels anys 1960 i 1970. La meva sort fou, doncs, que el meu pare em va transmetre la seva llengua. Vaig poder assaborir-la i fer-la meva al seu estat natural.

Com acabo de dir, he tingut sort. Penso amb tristesa que soc el darrer dels mohicans. Crec que a gairebé 50 anys soc el locutor d’occità més jove de Quilhan. De parlants de la nostra llengua n’hi ha encara alguns però —pobrets— el seu nombre disminueix al cap dels anys. A més, la majoria és en el moment de la seva vida en què els problemes de vellesa o de malaltia s’imposen. Resulta, doncs, que a la vila on visc, no puc parlar occità amb ningú. No hi ha ningú a la petita ciutat o a la seva rodalia amb qui pugui compartir les converses normals de la vida, les de cada dia, les banalitats o les causes del cor.
Cap amic de la meva generació no sap occità. I no estic parlant només de produir frases, sinó també de comprendre la llengua i la llengua bàsica. Tan bon punt han passat els “Adieu, va plan”, “Aquò rai” o “Fa cagar”, no hi ha res de res. Més enllà de no poder sentir els veïns parlar, allò que m’afecta més és la seva impossibilitat d’entendre’m.

Lògicament els amics, els veïns, els col·legues a la feina, entre ells molts han après el castellà a l’escola, d’altres han estudiat el llatí això en un ambient post-occitanòfon els hauria d’ajudar a comprendre passivament la llengua. Haurien de ser capaços d’entendre la major part de les meves paraules. Resulta que no! Aquí tampoc res de res. No entenen res o quasi.

Per menar allò que considero com al combat de la paraula occitana, he trobat dues solucions. No són gaire originals, ja que sé que molts amics i militants de la nostra llengua fan el mateix:

— D’una banda, participo a totes les manifestacions occitanòfones possibles: tenen lloc essencialment a l’estiu quan s’organitzen força festivals, esdeveniments festius o didàctics on participen simpatitzants de l’occità. Hi trobo gent que comparteix aquesta set de parlar la seva llengua amb normalitat. Quin plaer de tornar a forjar el món en occità bevent una cervesa ben fresca! El senzill fet de fer-ho en la nostra la llengua fa la cervesa més gustosa i la conversa ens sembla més profunda.

—D’altra banda, ja que no m’estic lluny de la Catalunya autònoma (i aviat independent), hi vaig tan sovint com puc. Aconsello a tots els que encara no han tingut l’experiència de parlar en occità als catalans, de llançar-s’hi amb entusiasme. Catalans i occitans ens entenem i ens entenem bé. Això sí, és una realitat: els catalans ens entenen quan els parlem en occità, fins i tot els que mai abans no havien sentit la nostra llengua. Per ells, sovint és una experiència enlluernadora adonar-se que ens poden entendre malgrat que ens expressem en una modalitat lingüística diferent de la seva, però força veïna. I quin plaer, a l’oposat d’allò que passa a l’Occitània colonial francesa, de trobar gent que no tenen cap blocatge psicolingüístic que dificulti la comprensió de la llengua del Nostre País. Quin pler de fer país amb els nostres germans del sud! No estic dient que Catalunya salvarà la llengua occitana, però si la llengua occitana té un futur, segur que els catalans individualment hi tindran un gran paper i la seva república catalana, també.

 

Si voleu llegir l’article original en occità cliqueu a aquest enllaç.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

13 Comentaris
  1. La pèrdua de la llengua occitana i d’altres llengües mal anomenades regionals a França ve de la dècada de 1880 a causa de la Llei Ferry. La vergonha, vaja. En certa manera , ell és víctima de tota la resposta que va provocar això. Dóna a entendre que aquella voluntat de transmetre la llengua dels pares ja ha passat a millor vida, i per això ens marca l’elegia s’esdevé l’article que suara ha escrit i que tan amablement ens ha traduït en Joan Daniel Beszonoff i que ens pot fer copsar tot allò que suposa la pèrdua dels referents que hem tingut des de petits. A més, hi una altra cosa que impliquen les paraules d’en Terric. No parla dels mitjans de comunicació. Puc llegir entre línies que hi ha una manca de resistència a aquesta capacitat de seducció que ha sofert ell i tota la seva colla per causa dels mitjans de comunicació, especialment la televisió que no és en una llengua que fos la seva primera llengua, sinó que se suposa que es en francès. Puc veure que aquí ens ha passat gairebé el mateix amb tots els referents que ens hem trobat. És cert que “l’educació” ha fet molt de mal, ja que ha donat una base per ser com els altres que no comparteixen la teva manera de ser i t’ha fet perdre tota mena de referents, però allò que ha estat devastador són els mitjans de comunicació moderns, i especialment la televisió. He d’entendre que tot això és una condició necessària però no suficient per perdre la llengua. I em sembla que diu que hi ha una pèrdua d’autoestima entre els seus companys que ha dut a aquesta situació. Em fa l’efecte que el pare d’en Terric li traspassa l’occità com una cosa normal en la seva vida. Però puc deduir que la seva actitud és el cant del cigne d’aquesta voluntat de mantenir l’essència, en contraposició a una millora de la situació econòmica que suposa el francès com a llengua de la República.

    • Bon jorn Terric,
      Sóc en Gentil Puig, director de la revista Vallespir i m’agradaria saber si podríem publicar el seu article (en occità) dins el proper número 14 de la nostra revista que estem programant. Em podeu contacter a l’E-mail d’aqui sota.
      Fins ben aviat espero.
      De cor e d’oc. Gentil

  2. Terric Lausa no tan sols és un bon amic sinó una persona que admire profundament.

    Recorde encara -deu fer uns tres anys- com féu un bon centenar de km per sopar plegats a Tolosa de Llenguadoc. Jo hi era d’estada uns dies. Hi érem tres: un parlava tolosenc, l’altre llenguadocià de la ratlla amb Catalunya (En Terric és de Quilhan) i jo el meu el meu valencià d’Elx -el catalanesc de la frontera sud amb les terres murcianes.

    Evidentment, cadascú des de la parla heretada i des de l’estàndard de cadascú.

    És més, en sentir parlar En Terric no hi ha ni rastre de francès sinó el bell occità estàndard d’una persona que ha mamat la llengua a casa. Un rotacisme immaculada. Una fonètica com devia ser-ho fa un segle. Una entonació que recorda força el català occidental i el valencià.

    Això, en una persona de menys de 50 anys -nascuda a les acaballes dels 1960- és un luxe inoït en terres occitanes. En Terric és una “rara avis” i ho sap. No ha dit, però, que va transmetre al seu fill que deu fer ara estudis universitaris. En això, ha estat exemplar en un ambient hostil.

    Em va passar, també, amb l’amic Christian Paul de Servian, al tocar Montpelhièr, llenguadocià de camí cap a la Provença. Una altre cas de llengua immaculada, de saba vigorosa i d’entonació preciosista. Un home que deu estar ara en la seixantena tot just encetada.

    Si les coses hagueren anat d’una altra manera -des d’unes llengües bessones com ho són la catalana i l’occitana- ens visitariem i fariem turisme sense eixir de les nostres llengües: de Niça a Elx i Guardamar -on habite i escric ara. Em plau -quan cal- parlar l’occità de l’emigració marsellesa dels meus pares. Hi vaig nàixer abans de tornar a casa. Defense, però, el bilingüisme passiu entre occitanòfons i catalanòfons. La intercomprensió és altíssima: especialment entre persones mitjanament cultes.

    Aquests amics meus occitans estimats els quals -quan m’han visitat- han parlat “la seua llengua” per carrers i places d’Elx sent entesos per tothom.

    O persones com Joan Barceló -d’avantpassats menorquins i plenament bilingüe- autor d’aquesta traducció que no hauria calgut haver de fer en un mitjà de comunicació català. Ens hem davesar a llegir-nos els uns i els altres.

    O Domergue Sumien -gran lingüista- que somia en una llengua occitana molt unida i diversa alhora en els seus colors locals: a la catalana!

    O l’amic Jacme Delmàs parlant en occità a tothom a Tolosa -ell que és tolosà- i com jo haguí de traduir-lo en francesa! “Mais il vous parle occitan, madame!” en un autobús urbà!

    I sabeu què? Els valencians de l’Extrem Sud -davant de qualsevol modalitat que no siga estrictament la comarcana- us diran: “parlen català però és un poc estrany!” Ho vaig comprovar -a Elx mateix- amb la que venia cistelles tradicionals i cadires de boga i l’amic Christian. O la meua dona en el seu valencià rabiosament dialectal del Camp d’Elx -filla i néta de llauradors- i el Christian que devia parlar l’evolució del parlar de la vila de naixença de Jaume I.

    Sóc dels qui pensa que el meu amic, En Terric Lausa, hauria de ser Ambaixador d’Occitània -de l’Occitània occitana- als Països Catalans. Se l’hauria de convidar i l’hauríem de sentir a les ràdios i la televisió de Catalunya. A la de les Balears i a la futura valenciana. Es trencaria el mite d’un valencià occità o llemosí alhora que s’estretarien els vincles. El valencià no pot ser una altra cosa que un bell català.

    La vella comunitat “cultural” medieval tornaria a ser un fet segles després. Dues llengües i unes belles parles que ens agermanen. Una civilització comuna.

    • En llegir-vos puc sentir tot l’afecte que teniu per les vostres llengues (i la meua) i de com el conrreu i el patiment d’ aquestes llengues pot crear uns vincles tan forts d’amistat i admiracio al llarg dels Països Catalans. Anit llegint Ausias March hi vaig sentir tot just el mateix sentiment. Va pel davant el meu agraïment als pares i com no al meu estimat Lluis Alpera per l’esforç en obrir finestres per la nostra cultura en anys ben dificils.

  3. Perdoneu! L’article ha estat traduït per un altre gran amic: Joan-Daniel Bezsonoff!

  4. Anim company !!!
    no estás sol del tot, jo parlo aranés i em foto un fart d, explicar-ho als catalans mateixos que en part desconéixen la realitat cultural de l´Aran ,ja no dic res de la d´Ocitánia.
    NO AFLUIXE´M

  5. Ànims germans del nord! No aflueixeu! El cap ben alt, molta autoestima, que la vostra llengua és una de les grans llengues de cultura europea, un dels majors tresors del vell continent. I per molt que un estat francès indecent i indigne de duur la paraula “llibertat” al seu lema no mostri cap respecte cap a vosaltres, encara no està tot dit! Molts catalans comencem a entendre l’enorme honor que ens fan els companys aranesos de ser amb nosaltres, el gran honor (i la gran responsabilitat) de ser l’únic territori europeu on l’occità és oficial, vehicular a les escoles de l’Aran i a la seva administració. A un racó del cor del Pirineu se sent a les escoles l’occità, i també a les reunions dels ajuntaments o a la ràdio, i la valenta Mireia Boya el parla al Parlament de Catalunya que aviat ha de poder proclamar la Independència. Hi ha molta feina a fer, però com canta Nadau, “haut Peiròt, vam caminar, vam caminar, lo país vam cercar”. Que la República Catalana obri el camí de l’Europa de la vertadera democràcia i dels pobles lliures, l’època en que els vells imperis acabin de caure! Sort amics!

  6. Aquest testimoni ens ha de ser útil per evitar que al català li acabi passant el mateix.

    Ja fa temps que observo que a les zones de Catalunya més poblades el català està en seriós risc de desaparèixer en una generació. Les colles de nens i adolescents utilitzen de forma general tan sols el castellà, independentment de quina sigui la seva llengua materna.

    És cert que entre molt dels actuals “pares” que tenen la llengua castellana com a materna hi ha un cert interès en transmetre el català. Moltes parelles de les que parlo s’expressen entre elles en castellà, però es dirigeixen en català als seus fills. Aquest fet és bo i hauria de ser força esperançador. El problema apareix en l’ àmbit social del nen. Així, és molt habitual veure en un parc colles de pares que entre ells parlen en català (tot i ser molts castellanoparlants d’origen) i no massa lluny els seus fills s’expressen exclusivament en castellà, per molt que tots ells es comuniquen en català amb els seus pares.

    No tinc clar el motiu d’aquest fenomen. Per què el castellà és prestigiós entre la infantesa i l’adolescència? Educats en català a escola i casa però expressant-se en castellà en el lleure i amics (el que ens agrada i triem). Mitjans de comunicació, univers cultural… en poden ser les causes.

    Caldria analitzar els fets que comento i pensar quines polítiques es poden aplicar per evitar-los.

    Per últim, crec que aquest fenomen té dos possibles finals. Por passar que en arribar a l’edat adulta recuperin el catala com a llengua de prestigi i parlin en català als seus fills o que es consolidi la substitució lingüísta en aquestes persones d’origen catalanoparlant. Esperem que passi la primera.

    • Estem malament, però no siguem urts de mires.
      RES a veure. I em sap greu pels occitans, eclar, però hem seguit vies diferents.
      També hi ha una diferència clau: l’estat francès, molt més jacobí que l’espanyol, ha estat republicà, socialitzador, nacionalitzador, ha fet participar tothom dels projectes comuns, entre els quals, destacadament, les dues guerres mundials per les llibertats.
      L’espanyol, en el mateix temps, s’ha dedicat a fons i sistemàticament, com veiem ara mateix de manera descarnada, CONTRA els seus ciutadans i els seus territoris més dinàmics, ha incomplert compromisos constitucionals (com sensiblement, els lingüístics) que França simplement no havia adquirit, etc, etc.